Dijous 29 de gener tingué lloc un Concert-Manifest per Palestina al Palau Sant Jordi de Barcelona. Quasi quatre hores de concert que, retransmés per TVE-2, vaig poder seguir des de Gilet. Els artistes, un cresol d’estils i procedències, units per a mantindre viu el rebuig a l’assolament i la massacre que està sofrint Palestina. Acabant l’acte, un cor d’intèrprets, incloent-hi els valencians Borja Penalba (València), Feliu Ventura (Xàtiva), La Maria (Oliva), Carles Caselles (Pego) o Anna Mira (Benicàssim), versionaren «Diguem no», la cançó de Raimon. Fa seixanta anys es convertí en un himne contra la dictadura. Hui escampa el seu velam aixoplugant totes les situacions d’injustícia, abús i violació dels drets humans. Nosaltres no som d’eixe món, cridava Raimon. I així ho entonà l’heterogènia coral a l’escenari, corejada pels dotze milers de l’audiència.
Ara, com fa cent, cinc-cents, mil anys, hi som un fum que, com deia Raimon, no som d’eixe món. Eixe món que solca el corrent del temps sota el guiatge de la llei dels més forts, els qui persegueixen mantenir la desigualtat material, eixamplar-la, i ocupar els seients preferents; sota el regnat de l’engany i l’amenaça en persecució del mateix objectiu; on força talent es dedica a desenvolupar terrorífics artefactes de destrucció, massiva o quirúrgica, que acaben en mans dels que maten, brutes, i en les mans fines que manen matar, els versos d’una altra peça de Raimon; on els artificis concebuts pel meravellós enginy humà sovint acaben revelant i imposant el seu costat pitjor, la seua cara més fosca, la més nociva.
Raimon ens animava a dir no, però també ens recordava… quan creus que ja s’acaba torna a començar / i torna el temps dels monstres…, una breu cançó amb què retratava els estats d’excepció franquistes, les detencions i registres domiciliaris arbitraris, però que també predica pel voluminós inventari d’agressions, guerres, greuges i injustícies arreu del planeta. Segle rere segle se succeeixen, es coven i irrompen esmicolant les esperances d’una humanitat que, vista com un organisme, malalta, mai no ha parat d’autolesionar-se.
Les esperances, deia; no hi ha més remei que reviscolar-les malgrat que no ens ho posen fàcil. La llei dels més forts, per exemple, escrita en pedra, ajupida, potser, quan estan frescos els horrors de les grans guerres, reviscola amb força mostrant la seua voluntat d’escortar tostemps el destí del gènere humà. Fins ben entrat el segle XX fou el fonament del dret de conquesta, un principi pel qual es normalitzava que un país ocupat o colonitzat, agredit, fos governat i administrat, pel país agressor. L’argument militar era suficient per a configurar un món resignat a què una comunitat incapaç d’oposar-se al conqueridor havia de lliurar-li les claus de casa i els llibres de comptabilitat. Als valencians ens fou aplicat eixe principi en 1707, duent-nos a una posició de subordinació, de submissió, que s’allarga fins a l’actualitat en la nostra condició de colonialitat, el concepte que proposa Antoni Infante en «Si no som una colònia, que som?», i que vaig discutir en aquest article.
A Irlanda, a la qual estic dedicant algunes peces, les dinasties se succeïen, Tudor, Stuart, Cromwell, Stuart, Hannover. Les rebel·lions irlandeses persistien, i el dret de conquesta fou sovint renovat durant els segles d’ocupació anglesa-britànica donant resposta i escarment al seguit de revoltes irlandeses. Algunes d’elles apareixen en articles precedents. La Rebel·lió de 1798, a l’anterior peça. En algun moment continuarem amb els segles XIX i XX.
Hui en dia, la negació del dret de conquesta està clarament posada per escrit en la Carta de l’ONU. Els estats membres, article 2.4, «s’abstindran de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol estat…», i tenen el deure d’arreglar per mitjans pacífics les seues controvèrsies [capítol VI (articles 33-38)]. La Resolució de l’Assemblea general 2625 (1970) i, especialment, la 3314 (1974) aprofundeixen i precisen la qüestió definint agressió, caracteritzant-la de diverses formes i reiterant la seua proscripció.
Els 193 estats del món són membres signataris d’aquests textos que rebutgen l’agressió militar i el dret de conquesta. No seria raonable que es traduïren en un desarmament general? En la mudança de la indústria de la guerra cap a activitats productives edificants i de profit? Contràriament, som testimonis de la dosi de cosmètica que arrosseguen alguns textos de l’ONU i de la impotència dels seus líders, funcionaris o col·laboradors més voluntariosos.
Hi ha estats que han exercit i exerceixen totes les formes d’agressió caracteritzades en la Resolució 3314. Incorren en violacions a la Carta de l’ONU que aixequen protestes, però escasses accions efectives en contra. La llei dels més forts, que proporcionava la base del dret de conquesta, subministra el fonament del dret de veto dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l’ONU. Un dret que imposaren sota amenaça: sense ell no hi hauria ONU. Un privilegi reforçat, ja que si l’article 27 estableix el dret de veto, els 108 i 109 impedeix la reforma de la Carta si s’hi oposa algun dels membres privilegiats.
Més encara. En 1998 l’ONU impulsà la creació d’una Cort Penal Internacional permanent (CPI) que començà a funcionar en 2002 amb seu en la Haia. Actualment, és reconeguda per 125 països dels 193 membres de l’ONU. Entre els rebels, els EUA, la Xina i Rússia, els més poderosos dels membres permanents. I així, el dret internacional coixeja severament perquè els països que no reconeixen la CPI s’esmunyen de l’obligació de complir-lo.
Metamorfosejat, el dret de conquesta continua viu. El dret a usar la força militar roman saludable disfressat per la doctrina de l’atac preventiu. Els paranys, les accions encobertes per fer aparéixer com a agressor la futura víctima de l’agressió, una pràctica més antiga que la tos per a fabricar motius per a la guerra, no ha perdut un bri de vitalitat. «La despesa militar mundial registra l’increment més gros des de la fi de la Guerra Freda» (vegeu aquest informe de l’Institut Internacional d’Estocolm de Recerca per la Pau). No, nosaltres no som d’eixe món.
