Hi ha una veritat incòmoda que hem començat a dir en veu alta: no volem treballar. No perquè siguem irresponsables, ni perquè ens falte ambició. Justament al contrari: perquè volem viure, volem cuidar-nos, volem estar amb qui estimem i viure sense por. Ens desamorarem del treball com a acte revolucionari, perquè estem farts que ens venguen la vida com si fora un producte en oferta.
Ens han promés que si ens esforcem molt, podrem pujar en l’ascensor social, tindre una casa amb jardí, un cotxe amb sostre solar i vacances en algun lloc “instagramejable”.
Però sabem que és mentida. La realitat és una altra: salaris baixos, lloguers impossibles, ansietat crònica, boscos que cremen, governs corruptes, pandèmies i guerra. I davant de tot això, el capitalisme ens diu que treballem més, que ens reinventem, que siguem emprenedors de la nostra pròpia precarietat.
Com en La gran aposta (The Big Short), sabem que el sistema està dissenyat per fallar-nos. No és que el sistema haja tingut errors. El sistema és l’error. Ells aposten i guanyen, nosaltres treballem i perdem. I ara, nosaltres diem prou. No volem ser herois de cap pel·lícula neoliberal on es vença la pobresa a base de “ganes” i “hàbits productius”. Volem una vida normal. Ni èxit ni fracàs. Només una vida nostra.
Hi ha un moment en V de Vendetta en què la protagonista, després de perdre-ho tot, entén que el veritable poder és perdre la por. Això és el que està passant ara: estem perdent la por a no encaixar, a no produir, a no ser útils al sistema. I en eixa desobediència quotidiana, hi ha una felicitat nova: no buscar un ascens, sinó un matí tranquil. No competir, sinó compartir.
Desidealitzar el treball és un acte de salut mental
Durant dècades, ens han inculcat que el treball dignifica. Però quina dignitat hi ha en viure per a sobreviure? El treball ha esdevingut una forma de submissió encoberta, una religió laica on l’esforç suposa redempció. Però la realitat és que estem cansats. Mentalment, físicament, emocionalment. I aquest esgotament no és individual, és polític.
L’anticapitalisme no és només una ideologia econòmica. És una aposta per la felicitat, per la comunitat, per una altra manera d’estar al món. És entendre que el progrés no és augmentar el PIB, sinó reduir la tristesa col·lectiva. És triar ser lliures en lloc de ser rendibles.
Propostes concretes per a una vida digna
Compromís ha de proposar amb força i valentia per transformar eixa indignació en política valenta. Cal començar a posar el benestar real al centre de les decisions públiques. Cal anar a més, cal assolir la reducció de la jornada laboral a 30 hores sense reducció salarial. Més temps per viure, menys temps esclaus. I les empreses? Premiem a qui ho fa bé: beneficis fiscals reals a empreses que fomenten una cultura laboral humana, cooperativa i postproductivista. I, finalment, atorguem una paga mínima universal per a joves de 25 anys que la sol·liciten. Un respir per començar la vida adulta sense el pes de la desesperació.
Es tracta de viure amb sentit, amb calma. I això, ara mateix, és revolucionari. Perquè estimar la vida és desenamorar-nos del sistema que ens la roba. Sí! Desenamorar-nos del treball és, potser, la forma més clara d’estimar-nos com a poble. No volem triomfar. Volem respirar. No volem competir. Volem cuidar. No volem pujar en cap escala. Volem quedar-nos en este pedaç de món, i fer-lo habitable, enlloc de vendre’l a trocets al millor postor.
Comencem per ací. Per dir-ho en veu alta. Per fer política des del cansament. Des del dret a estar farts. Des del dret a no voler més. Des del dret a viure.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
