L’últim dia de gener es va produir una situació desagradable al barri antic d’Alacant. Alí Hassine Kalef era expulsat de la casa on vivia des de feia poc menys de dos anys. Els moviments socials, sobretot a través del Sindicat de Barri de Carolines, es van concentrar a les portes de la seua llar per a intentar evitar aquell desenllaç. Els agents de la Policia espanyola, en canvi, van guanyar la partida gràcies al recurs de la força. Alguns dels manifestants van denunciar agressions i la que més va transcendir, en aquest sentit, va ser la que va patir el regidor d’Esquerra Unida Manolo Copé, que va traslladar els fets a comissaria.
Alí Hassine Kalef va ser retratat per la fotògrafa Pilar Cortés a les portes del carrer en què vivia, lamentant amb ràbia la seua nova situació. Amb 73 anys i sense edat de treballar, ara afronta un nou episodi d’adversitats. Si es té en compte la seua història vital potser no és el més difícil, però és especialment dramàtic perquè arriba en una època inesperada i a una edat complicada per a superar situacions tan complicades.
Nascut a Bagdad el 1951, Alí Hassine Kalef va patir la pèrdua de dos dels seus germans. Van ser assassinats a inicis dels huitanta, durant els primers anys presidencials de Saddam Hussein, abans de la primera Guerra del Golf. Alí, que sempre ha estat allunyat de l’islamisme –no segueix cap costum religiós– i que encara es considera d’esquerres, havia fugit abans al Kurdistan i més tard a Jordània, des d’on es va implicar en la lluita pel poble palestí. Allà va viure en primera persona l’anomenat «Setembre Negre», un episodi bèl·lic entre 1970 i 1971 entre l’Organització per a l’Alliberament de Palestina i el règim de Jordània i que va culminar amb l’expulsió dels propalestins d’aquell país.
Els vençuts van ser reubicats al Líban per part de l’ONU, i amb ells també estava Alí Hassine Kalef, que també lluitaria contra Israel des d’aquest país en el qual, la seua dona, va morir l’any 1981. Després es traslladaria a Madrid per a iniciar una nova etapa. A la capital espanyola va treballar com a conserge en alguns portals, també a la fàbrica de Leche Pascual ubicada a la localitat de Colmenar Viejo. Abans va ser acollit per Esquerra Unida, formació relacionada des del principi amb els moviments propalestins i que li va proporcionar treball.
L’arribada a Alacant
Més tard, l’any 2000, arribaria a Alacant empentat per la seua parella en aquell moment, i es va poder allotjar a la part baixa del barri de Carolines gràcies a un centre social. Quan la seua estada va acabar, un amic algerià el va acollir al carrer Maldonado, al barri antic de la ciutat. Sobrevivia treballant temporalment com a conserge i cobrant algunes ajudes puntuals que mai no li van permetre eixir de la vulnerabilitat. El 2014 va poder tornar al seu país, ja derrotat el dictador Saddam Hussein. Allà es va poder retrobar amb la seua filla i el seu net, que actualment viuen a Beirut temorosos per la situació política.
Retornat a Alacant va trobar una habitació al barri de Sant Agustí i el 2022 va trobar la llar d’on ara ha sigut expulsat. Ho va fer gràcies a la germandat de la plaça del Carme, que li van facilitar el contacte per allotjar-s’hi. En canvi, l’estada no ha sigut gens senzilla i ha acabat amb la seua expulsió.
Els propietaris d’aquesta casa, segons denuncia, li han fet la vida impossible. Amb la intenció de fer-lo fora de manera il·legal –tenia contracte– per a poder allotjar una altra persona, el van privar del servei de llum, d’aigua i de calefacció. Malgrat aquestes condicions pagava 300 euros mensuals per estar a l’habitació. Segons explica, els propietaris van arribar a denunciar-lo mostrant fotos seues amb armes a la policia, que corresponien al seu període de lluita al costat de les organitzacions palestines. També, denuncia, el van arribar a intentar intoxicar, i finalment el van fer fora després de no renovar-li el contracte. És per això que la Policia tenia llicència per a actuar.
Segons el Sindicat de Barri de Carolines, tot i que aquest desnonament no el protagonitza un fons voltor, les intencions dels propietaris de l’immoble són les mateixes que les de les grans empreses: especular amb la vivenda en zones com la del barri antic d’Alacant, on la pressió turística és ben elevada i alhora suculenta per als qui disposen de pisos, cases o habitacions. Mentrestant, Alí Hassine Kalef ha presentat la documentació que evidencia la seua situació de vulnerabilitat, però des de l’Ajuntament d’Alacant no han donat la resposta definitiva. De moment li han oferit un alberg per a allotjar-s’hi, però Alí ha sigut acollit per una militant d’Esquerra Unida, que viu al barri de la Florida i a qui ja coneixia de feia anys.
Aquesta situació temporal, admet Alí Hassine Kalef, és d’una gran sort per a ell, però alhora es troba incòmode. Diu no voler molestar a la casa on es troba allotjat, i explica que si no troba res intentarà marxar a Beirut amb la seua filla i el seu net, malgrat la inestabilitat que es viu a la capital del Líban. Per fer-ho haurà d’estalviar diners per a poder comprar el bitllet d’avió per anar-hi. La seua filla n’és conscient, però no pot proporcionar-li ajuda econòmica.
Malgrat aquesta situació adversa, Alí Hassine Kalef valora positivament Alacant. La considera una ciutat «còmoda» i «acollidora». Mai abans havia patit problemes similars als que s’està enfrontant ara i als que va patir durant la seua estada a la casa d’on va ser expulsat per la Policia. Però admet que la realitat actual no és sostenible a llarg termini. Mentrestant, mira de canviar-la, busca una nova llar i intenta tancar aquesta etapa tan difícil, tot i que alleugerida per la persona que l’ha acollit solidàriament.
