Quan el moviment okupa començà a sorgir a l’Estat espanyol al voltant dels anys 80, res no feia presagiar que unes dècades més tard, en encendre la televisió, semblaria que els seus partidaris s’havien fet amb la gestió de la meitat del parc d’habitatge.
Des de fa uns mesos, a la vista de l’aldarull mediàtic generat al voltant dels ocupes, qualsevol diria que milers i milers de persones s’han adonat que l’habitatge continua sent un valor amb què especular, que el parc d’habitatge públic de l’Estat és dels més magres d’Europa i que contra això només queda l’acció directa: ocupar immobles buits de grans tenidors.
Però el que ocorre és que alguns mitjans, partits polítics i empreses de seguretat han vist l’oportunitat per a tractar de desviar el focus d’atenció de la crisi habitacional a un fals conflicte de criminalitat i civisme. I que les persones que ocupen, majoritàriament, ho fan per una necessitat radical de tindre un domicili, una llar adequada on poder viure. No és una decisió presa fruit d’un argument lògic relacionat amb els mercats o la Constitució. Si després de l’experiència nua de la desemparança es formen una o altra opinió sobre com està socialment repartida la propietat, és un altre compte.
Del que hauríem de parlar cada vegada que ix l’ocupació a la conversa és del fet que es tracta d’un fenomen que té a vore amb el domicili. Però no del domicili de les propietàries, sinó de les ocupants. Segons l’estudi realitzat per la PAH de Barcelona l’any 2018 («La vivienda para quien la habita»), l’únic que analitza les motivacions i s’apropa al fenomen preguntant a la gent que ocupa, el 80% dels habitatges ocupats eren d’empreses o bancs i, el 89% de les persones que ho feien era per motius relacionats amb la precarietat econòmica.
És a dir, la major part de les vivendes ocupades no constituïen el domicili de ningú i, en ser ocupades, passaren a ser la llar d’algú. Començaren així a complir la funció més immediata, la que té a vore amb l’ús i la possessió efectiva i també, amb la funció social de la propietat. Aquest últim no és un concepte del moviment okupa, sinó de l’article 33 de la Constitució espanyola.
Des d’una perspectiva constitucional, domicili és qualsevol lloc que habita un individu per al desenvolupament de la seua vida íntima i privada, duradorament o transitòriament. L’article 18.2. atorga al domicili una dimensió que excedeix del tradicional concepte d’habitatge o estatge. Per aquest motiu la jurisprudència ha considerat que són domicili llocs com: caravanes, tendes de campanya, barraques… Així doncs, també s’han de considerar domicilis els habitatges on viuen els okupes.
Aquesta concepció del domicili és la que subjau a la decisió del Comité DESC de les Nacions Unides, un parell d’anys arrere, quan va ordenar la suspensió del desnonament d’una família que ocupava una casa del BBVA. No se’ls hi podia fer fora fins que no es trobara una vivenda alternativa.
Amb aquesta polèmica decisió, si la pensem des de l’òptica de la defensa ferma de les facultats de la propietat, el Comité posava el focus en el més important: la llar és el recer que fa possible la intimitat. Per això, cal protegir el dret a l’habitatge, perquè és a casa on ens protegim de la intempèrie: de la material i, també de la simbòlica.
Ja ho va avançar el moviment okupa. Però hi cal insistir.
La publicació d’aquest article ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l’import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
