Quan en 2003 els EUA envaïren l’Iraq, vaig llegir un article de Camilo José Cela Conde on apuntava que els iraquians havien començat a vendre en euros el seu petroli amenaçant els avantatges que els nord-americans tenen com a titulars de la principal moneda del comerç internacional. Quelcom de similar ocorre amb el recent bombardeig i segrest del president veneçolà. A més de l’objectiu petrolier, també sembla obrar la protecció de la moneda nord-americana. I en aquesta ocasió, el primer lloc on he vist disparant en eixa direcció ha estat aquest article de Joan Canela ací, a Diari La Veu.
El mecanisme pel qual opera el privilegi de ser emissor de la moneda dominant en els intercanvis internacionals és menys perceptible que el fet, més visible, de prendre el control de la producció i comerç del petroli, o d’exercir-ne la tutela. Canela es fa ressò que Veneçuela, país que sol·licità l’ingrés en l’associació BRICS en juliol de 2025 (vegeu aquesta notícia d’Europa Press), ja feia una any que venia petroli a la Xina sense usar el dòlar USA. També ens informa dels passos fets per aquest club de països emergents(1), des de 2015, per tal d’alliberar-se de l’obligació d’emprar el dòlar en les seues transaccions.
Del patró-dòlar-or a la fi de la convertibilitat
1944, acabant la II GM els EUA imposaren pel comerç internacional la moneda que ells emeten (acords de Bretton Woods). Rebutjaren la proposta que defensava Keynes, al cap de la delegació britànica: la creació de la Unió Internacional de Compensació, emissora del bancor, una moneda neutral pel comerç internacional. Cada país rebria una quantitat inicial de bancors proporcional al seu pes en el comerç internacional, quantitat que augmentaria amb les exportacions i disminuiria amb les importacions. Els desequilibris es repartirien entre els països deficitaris i excedentaris. Ambdós pagarien un interés a la Unió pel dèficit o l’excés de bancors. S’esperaria que funcionés un mecanisme equilibrador. Els deficitaris aplicarien les mesures estàndard per afavorir llurs exportacions. Els excedentaris tractarien de gastar l’excés, amb més importacions. El fons generat serviria pel desenvolupament dels països subdesenvolupats.
El disseny no agrada a les elits nord-americanes dels negocis. El seu pla per controlar i supervisar en profit propi la major part possible de l’economia mundial exigia el privilegi d’emetre la moneda de referència. Fou l’època del patró-dòlar-or. Els bancs centrals eren permesos de demanar que els EUA els bescanviés per or els dòlars que acumulessen (a 35 dòlars l’unça).
Els països destrossats per la guerra recuperaren la seua capacitat productiva i atresoraren molts dòlars. A més, durant la guerra del Vietnam les fortes despeses dels EUA incrementaren molt l’oferta de dòlars, i el seu volum era molt superior a la quantitat d’or que la Reserva Federal tenia emmagatzemat. No es podia fer front a la demanda de bescanvi per or. En 1971, el president Nixon decretà la fi de la convertibilitat acordada en 1944.
Privilegi exorbitant
Al que no posaren fi fou a l’esquema basat en el paper predominant de la seua moneda. Continuaren imposant el domini del dòlar, ara diner-confiança, completament, no apuntalat per or. El dòlar se’n beneficia de la inèrcia dels actors del comerç internacional a mantenir els hàbits, ja que els canvis originen les incerteses, enemigues, en principi, del comerç i la inversió. Però quan actors importants com els gestors del petroli iraquià o veneçolà s’han mogut de l’esquema, han estat alliçonats, i la resta del món ha estat advertida per l’exèrcit més poderós del món. L’esquema és circular: l’avantatge que proporciona ser el país emissor de la moneda dominant els ajuda a mantenir una gegantina despesa militar; el descomunal potencial militar és usat, de tant en tant, per a conservar el privilegi de ser el país emissor de la moneda dominant.
Sobre els avantatges citats en l’anterior paràgraf vaig exposar els seus fonaments en «Privilegi exorbitant» i «El minotaure global», per exemple. El darrer pres, en préstec, del títol del llibre de l’economiste i ministre de finances grec de l’època de SYRIZA, Yanis Varoufakis.
L’episodi de Líbia
Entre els capítols de l’Iraq i Veneçuela, tenim l’episodi de Líbia, amb Obama. Polit i exquisit en el tracte i la comunicació, a diferència de l’extrema grolleria de Trump, no tingué, però, cap delicadesa ni mirament en col·laborar a destrossar un país per motius que també tenen relació amb el petroli i amb la defensa del predomini del dòlar com a moneda de referència.
Ja vaig escriure sobre el tema en «El diner en el comerç internacional. Divagant». Líbia, amb Muamar el Gadafi, impulsava un espai de lliure circulació i comerç a Àfrica, basat en una moneda única africana, en la qual, possiblement, s’exigiria cobrar l’exportació d’hidrocarburs. En aquella ocasió, l’excusa fou la intervenció humanitària en el context de les revoltes de l’anomenada Primavera Àrab. En 2011 es muntà una operació militar sota la bandera de l’OTAN que destrossà un país i els seus projectes, i assassinà el líder. Wikileaks pogué publicar els correus de la secretària d’Estat Hillary Clinton evidenciant el muntatge i els objectius no declarats.
Què seran capaços de fer?
Molts dòlars, del gran volum que hi ha al món, estan invertits en bons nord-americans, deute dels EUA, és a dir, prestats al govern del país que manté el complex militar més colossal. Un deute sempre en augment d’acord amb el funcionament del diner-deute amb interés. Una gegantesca piràmide de Ponzi en què les noves rondes de préstecs creadors de diner proporcionen el necessari per a pagar els interessos de les rondes anteriors. Podríem també descriure així l’esquema circular d’abans: el món finança el potencial militar dels EUA que els EUA utilitzen per a ensenyorir-se del món. A aquest tipus de paradoxes ens duu un sistema monetari internacional que zelosament s’emmuralla incitant els actors interessats, els qui se’n beneficien, a fer el que calga.
Els contrapesos estan canviant, però. Els moviments per a treure-li al dòlar el privilegi exorbitant hi són i persistiran. Què seran capaços de fer els EUA, les elits que governen les regnes del sistema monetari internacional hegemònic, intentant sostenir-lo?
(1) Amb Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica, com a països fundadors. Actualment, amb 11 membres i 11 més associats, representen el 51% de la població mundial i el 40% de la producció.
