Dissabte, 17 de desembre de 2016, ara fa deu anys, Raimon oferia el seu últim concert al Palau de la Música de València. Per totes les persones que vàrem ser-hi, fou un concert molt emocionant. Vaig coincidir, al pati de butaques, al costat de Ricard Pérez Casado, qui fou l’alcalde que va projectar i va manar fer el Palau de la Música, i Júlia Blasco, la seua esposa, autora d’un llibre sobre la filosofia en l’obra de Joan Fuster i germana de l’enyorat Josep Lluís Blasco, catedràtic de Teoria del Coneixement, degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de València i destacat dirigent del valencianisme polític.
Ricard es mostrava orgullós de la seua obra, el Palau. Mentre esperàvem l’inici del concert, em va contar que no fou fàcil dur endavant el projecte, perquè, al seu partit, el PSPV-PSOE, hi havia una forta oposició que argumentava que això era una cosa de burgesos. Podeu pensar en Lerma, Ábalos, els ugetistes i companyia. Hi havia, doncs, un cert obrerisme anticultural, em va dir. Jo li vaig recordar l’oposició d’una ala dels socialistes suïssos contra el cinema, perquè consideraven que era una forma d’alienació dels treballadors, mentre altres organitzacions socialistes defensaven el cinema com a eina de participació dels treballadors, les masses, en les produccions cinematogràfiques. El cinema d’Eisenstein n’era un bon exemple. La conversa fluïa amb les reflexions de tots dos sobre el paper de la cultura en la defensa del socialisme enfront de les posicions més tancades. La revolució popular xinesa fou un autèntic despropòsit en la persecució de les obres culturals per considerar-les burgeses.
La sala Iturbi té una sonoritat excel·lent, vaig dir canviant de tema i Ricard va agrair la lloança. Llavors, em va preguntar quan obriríem la tele -en aquell moment estàvem preparant la reobertura amb tot d’entrebancs- i, en confiança, li vaig dir que no semblava que els nostres en tingueren moltes ganes. Al fil del que estàvem parlant, no se’n va sorprendre. L’anècdota simpàtica que em va contar Ricard fou que Raimon i Annalisa es varen conèixer el mateix dia i en la mateixa colla en què hi havia Ricard i Júlia l’any 1964. Una amiga de Júlia i Annalisa els va convidar a tots dos, Raimon i Ricard, i va saltar l’espurna de l’amor en les dues parelles. Una història bonica.
En començar el concert, vaig veure com alguna gent trencava a plorar a cada cançó; per l’emoció de la música, per Raimon, l’orquestra, però, sobretot, potser perquè sabien que era l’última vegada i, potser, com m’estava passant a mi, es trobaven assistint a un repàs de la seua pròpia vida.
Quan Raimon va cantar Andreu amic, dedicada a Andreu Alfaro, “torsimany de metalls”, Ricard no va poder aguantar l’emoció i va fer com que es mocava. Jo vaig veure, de reüll, que plorava. El públic ens vam alçar diverses vegades a aplaudir durant el concert. Ricard i jo ens miraven conscients d’assistir a un esdeveniment que ja no es repetiria mai més. Al final, l’artista de Xàtiva, el tenor que li deia Joan Fuster amb sorna, va agafar la guitarra i, després de recordar que anava a cantar la primera cançó que va interpretar en públic a València, a casa Pedro, va dir que ara la cantaria a València per última vegada, Al vent.
En acabant, vam anar a saludar l’artista i el vaig poder abraçar i fer-me fotos amb ell. Ricard també hi era. Quan anàvem cap al camerino de Raimon li vaig comentar a Ricard que l’últim concert de Raimon al País Valencià no s’havia enregistrat en vídeo per a poder fer un bon documental i passar-lo per televisió i les xarxes. La nostra tele, en projecte, no va trobar necessari contractar una productora que se’n fes càrrec amb els mitjans suficients. Ho havia proposat i no em feren cas. Sempre estem igual, em va dir Ricard.
Molts altres articles avui glossaran la seua figura, el seu paper fonamental en la València contemporània, les seues aportacions a l’urbanisme de la ciutat, i el foc amic que el va fer dimitir. L’executor, en nom de Lerma, fou l’aleshores conseller d’Obres Públiques Rafael Blasco. Quines voltes pega la vida! Després va venir la gestió mediocre de Clementina Ródenas i la safata de plata per a lliurar l’ajuntament a Rita Barberá.
Jo us he volgut contar una mica de l’home valencianista de la primera hora que va aportar molt a la ciutat i que va haver de dimitir fart del lermisme. El recordaré amb afecte.
