No sé si els jutges del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, han llegit atentament juristes com Ferrajoli, o a filòsofs i sociòlegs com Habermas. Jürgen Habermas, un dels intel·lectuals més potents del segle XX i XXI, que ha faltat recentment, un gran referent de la teoria crítica, vinculat a l’Escola de Frànkfurt, s’ocupa d’afers jurídics i normes mitjançant procediments democràtics, a Facticitat i validesa. Que repassen les seues dues grans biografies, la de Matthew G. Specter, Habermas: Una biografia intel·lectual (Avarigani, 2013), en què revisa la llarga trajectòria intel·lectual de Habermas, des del moviment estudiantil a les lluites polítiques, culturals i constitucionals, en el marc de la democràcia social-liberal en Alemanya, i l’obra de Stefan Müller-Doohm, Jürgen Habermas. Una biografia (Trotta, 2020).
La seua obra està vinculada a l’esfera pública, a l’opinió publica alemanya i internacional, la democratització de les decisions públiques, a la participació del món de la vida en un sistema burocratitzat, sovint determinat pels diners i el poder, sense una participació democràtica adequada (per descomptat amb crítiques, reivindicacions, queixes, manifestacions i protestes), a l’elaboració d’una teoria de l’acció comunicativa que impugne les tendències totalitàries, l’esforç de comprensió teòrica “universalista”, matisada des del món de la vida i la crítica a la colonització del sistema, l’estat de dret, a les polèmiques amb Heidegger de 1953 sobre les protestes estudiantils de 1967, als debats sobre el rearmament i la desobediència civil com a forma de participar i reformar l’estat, al debat amb els historiadors alemanys que proposen revisar la història de 1986, a l’afany per assentar les bases d’una cultura política democràtica i deliberativa, sobre la reunificació alemanya, la Unió Europea, la tecnologia genètica, el conflicte de Kosovo o les guerres del Golf, el lloc de la religió en un món postsecular…
Però el que més m’interessa de Habermas, ara i avui, és la seua enorme reflexió sociològica i filosòfica sobre els afers lligats a la cultura deliberativa, participativa, democràtica i jurídica. A Facticitat i validesa, analitza els procediments normatius i jurídics per a la configuració d’un estat social i de dret amb garanties democràtiques i una justícia digna d’aquest nom, que no siga un femer… Si els jutges del TSJ de València no han llegit Habermas, poden llegir-lo, per aprendre, mai no és tard. No em sembla que puguen canviar; potser ja fan tard.
Si el llegeixen atentament comprovaran que les reclamacions de les víctimes de la barrancada de València no són totalitàries, dir això és ignominiós, vil, fora de lloc i infame. Perquè aquestes protestes són una reclamació ferma de veritat, de justícia i de reparació que mereixen, i cal que els jutges col·laboren a fer-les realitat; perquè l’acció de la justícia no reste en el llimbs de la música celestial. És inconcebible que després de la gegantesca desídia, total i reiterada manca de responsabilitat, grolleria, obscenitat, imprudència temerària de Mazón i el seu Govern, president de la Diputació de València inclòs, un tal Mompó, retardant, junt amb Pradas i alguns ineptes més, l’enviament de l’alerta, amb rocambolesques excuses, que no podien evacuar la gent, que si havien de contactar primer amb el president, que si havien de corregir algunes paraules del valencià, perquè eren “massa” universitàries, “massa” cultes i elitistes i “massa” valencianes i havien de ser localistes, populistes i “de poble”, ja que no podien fer servir un valencià cultivat… Tot un seguit de desgavells i barbaritats, sens dubte, ben delictives penalment, que potser aquests jutges, desconnectats de la realitat valenciana, amb mentalitat i tarannà madrileny i espanyolista, ignoren, se’n foten i desconeixen amb lleugeresa i arbitrarietat… No sé en quin món viuen aquests jutges d’òrgans tan “superiors”, reclutats més per mèrits lligats a la política que als coneixements i saviesa jurídica, com solen denunciar des dels tribunals de la Unió Europea, des de fa anys, i les administracions del bipartidisme espanyol s’ho passen per l’entrecuix.
A la majoria de valenciana i catalana gent amb la qual em relacione, aquesta decisió de no imputar Mazón per tal d’investigar-lo, ens sembla un escàndol de dimensions còsmiques; una prova més, reforçada, per si ens en manquen més, que en funció de la ideologia concreta de l’acusat, es pot declarar “culpable” sense que hi haja cap delicte, a no ser el greu delicte de terrorisme de l’enviament de les forces d’ocupació des de Madrid i Andalusia per apallissar una població pacífica i indefensa que demanava la llibertat d’expressió política i nacional. Això, qüestionar la sagrada unitat de l’Espanya de la dictadura (i d’una “democràcia” deficitària) es considera un dels delictes més greus, penalment, posem per cas, el fet de fer una votació, lliure i pacífica, en referèndum, per saber el que opina la gent de Catalunya pel que fa a formar part, voluntàriament o per la força de les armes, de l’estat espanyol; o, en el cas de l’anterior fiscal general de l’estat, acusat, sense proves, d’haver enviat un missatge sobre la corrupció de l’amant de la presidenta de la Comunitat de Madrid, acusat sense cap evidència, ni reforçada ni no reforçada… només per projeccions ideològiques dels jutges del Tribunal “Suprem”, sense cap base ni indici, ni res que se li semble…
Per tant, que el TSJ del País Valencià decidisca no investigar Mazón, amb l’excusa que, per a fer-ho, caldria tenir “indicis reforçats” revela una insensibilitat, un maltractament i una agressió contra les víctimes de la dana i contra les organitzacions i persones que en reclamen la investigació, el juí i l’empresonament d’un polític irresponsable, imprudent i criminalment negligent, per les seues malifetes greus i reiterades durant la dana i després… causant de la major part de les 230 persones mortes, ofegades pel seu nul criteri d’atendre’s a les advertències meteorològiques dels científics que pronosticaven una de les pitjors tempestes sobre l’Horta de València… tres o quatre dies abans!
Negar aquesta enorme participació delictiva i culpable en haver agreujat les morts i les desgràcies de la dana és fer-se còmplices de les malifetes del pitjor expresident de la història de la Generalitat Valenciana, junt amb els seus còmplices que només entrar a “governar”, liquidaren els serveis d’emergència que hi havia preparats, des d’una reiteració delictiva que la jutgessa Núria Ruiz Tobarra, qualifica d’un capteniment delictiu, de grolleria sistemàtica… No pot ser que vostés li passen la mà per l’esquena en elogiar el seu treball i la seua dedicació de documentació i recerca, a la jutgessa de Catarroja, per tal d’immediatament, amb un cinisme colossal, concloguen que no cal investigar-lo perquè per tal de fer-ho caldria tenir “indicis reforçats” (per què? pel seu aforament que fa servir com a escut protector per a les seues vileses delictives?), reiterades demostracions de la seua insolvència presidencial, des de la perspectiva jurídica penal, que podrien fer si hagués declarat d’emergència territorial; i només li recriminen una manca de moralitat, com si, com afirma Habermas, la moralitat i la juridicitat, sovint, estan vinculades, sobretot quan aquesta manca d’escrúpols sistèmica i estructural de Mazón ha causat la desgràcia i el nombre de víctimes més alt de la recent història del País Valencià…
Com feia en un tuit Miren Gurutze, que Gustau Muñoz, va republicar: «Espanya és un país on la justícia no imputa Carlos Mazón, que va fer una gestió negligent i criminal de la dana, que va provocar 230 morts, però sí que demana dos anys de presó per a l’humorista Héctor de Miguel després d’una denúncia d’Advocats “Cristianos”… Podríem afegir el mateix pel que fa a voler tancar a la presó i condemnar-lo a anys de presó al cantant Valtònic per dir quatre veritats sobre un rei corrupte i a Pablo Hasel per fer el mateix sobre el rei emèrit, dir que era un putero, un lladre i un cabró, sense cap escrúpol… Sembla que, els jutges, quan han de defensar les corrupcions de la monarquia i dels mandataris polítics, s’afanyen a imputar a qualsevol que denuncie aquestes atrocitats, però si un polític com Mazón decideix no enviar l’alarma quan tocava, la consellera Prada, és evident, que li calia i necessitava la confirmació de Mazón per tal d’enviar l’alerta, estava pendent que li donés el vist-i-plau, Mazón, el seu secretari, assessor i el sursum corda… Les decisions judicials generen efectes, la pedagogia jurídica democràtica ha de preveure els resultats i les conseqüències de les seues decisions: si es produeix una situació semblant els presidents de Govern, es tornaran a tancar a dinar amb un periodista, s’embriagaran, diran que han perdut el contacte telefònic… i restaran lliures de cap responsabilitat? La justícia no ha de fer pedagogia davant els delictes?
Amb la decisió de no acceptar investigar el desastrós expresident de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, generen una pèrdua enorme de legitimitat, de reputació i de fallida de “la justícia espanyola” (sovint, un oxímoron!), ja prou desprestigiada per la seua continuïtat ideològica i procedimental en els usos i costums de la dictadura, sobretot, en els òrgans superiors de la justícia, organitzada de manera política al servei dels sectors més conservadors i involucionistes de l’estat, els que fan costat a la defensa de les ideologies feixistes i nazis i persegueixen independentistes i dissidents d’esquerres “perifèriques”, sobretot al que consideren des de la metròpoli “territoris perifèrics”, com els de les reserves indígenes a Nord-amèrica.
Un jutge, com Ximo Bosch, que em mereix respecte i consideració professional, als seus llibres sobre la democràcia en risc, ha denunciat la deriva autoritària i gremialista en afers polítics i jurídics als darrers temps, ha denunciat la desídia dels tribunals superiors de justícia on pesa més la determinació política que la jurídica… Sens dubte, en l’arxivament del cas Mazón hi ha una decisió política que hauria de ser revisada en arribar a òrgans superiors dels tribunals europeus, perquè no pot ser que la impunitat siga premiada; no pot ser que el president autonòmic o estatal, en una situació d’emergència greu en compte d’enviar l’alarma de manera adequada i accelerada, es tanque en un restaurant amb un periodista, faça un dinar de cinc o sis hores, mentisca en dir que la tempesta se n’aniria cap a Conca, i en afirmar que no hi ha cap risc, tranquil·litze la majoria de la població i es desinteresse d’advertir, prendre mesures adients per salvar la gent, en indicar que calia apujar a pisos més alts i no restar en plantes baixes…
Aquest arxivament dels morts de la barrancada s’hauria de dur davant d’un jutjat de guàrdia per acusar els jutges del TSJ de València de complicitat amb els presumptes i, cada vegada més, evidents, reforçats i reiterats delictes de Mazón; sens dubte, el president més irresponsable, imprudent, negligent, dolent i criminal que hem vist assegut al palau de la Generalitat Valenciana. Com afirma Ramon Ramon, un dels nostres millors dietaristes de tot el nostre domini lingüístic, com demostra de nou a L’any dels cinquanta (Lleonard Muntaner/Afers, 2025), en un article lúcid, post-festa de falles, titulat “Ser president de la Generalitat és no ser res”, el 21 de març, judica la decisió d’aquests jutges de protegir els desgavells d’aquesta administració autonòmica (i sovint, també a l’estatal, quan governen contra el nostre país) i ve a dir que els valencians, no els importem res de res, ens consideren desferres, pols, cendra d’incineració banalitzada, com suggereix Yishai Sarid, a El monstre de la memòria (Club editor, 2020). Com si fórem carn de canó, estigma encarnada dels desajustos administratius i d’un Govern “valencià” d’ineptes, brètols, moniatos i bandarres ficats a dit per l’extrema dreta madrilenya, un tal Feijóo i un tal Abascal, que són els “putos amos” per posar i llevar presidents titelles, ninots, ineptes, corruptes i irresponsables penalment, com si foren, per elevació, monarques medievals i absolutistes, bufons de la cort.
Així es reprodueix el franquisme davant dels nostres nassos i ulls, i els jutges aplaudeixen aquesta corrupció sistèmica i desgavellada, sense incorporar les lliçons de Habermas, de Ferrajoli, ni de cap jutge democràtic, amb una mica de trellat, de cultura i de sensibilitat humana. D’El descrèdit de la realitat, en l’art, de Joan Fuster, publicat als anys cinquanta del segle XX, passem al descrèdit de la “justícia”, amb una bena als ulls quan es tracta de tapar els problemes de corrupció, negligència i desídia dels polítics de les dretes extremades i d’una miopia i ceguesa absoluta quan es tracta de jutjar els delictes a la gent de dretes radicalitzada i d’extrema dreta… Un despropòsit sistèmic. Totalitarisme? Potser el d’una justícia, en els òrgans de poder, controlada pels polítics, sempre amb majoria de dretes, perquè resten impunes, com els monarques corruptes…
