El moment històric actual, tan esguitat d’horrors com de tragèdies, ens condueix inevitablement cap al col·lapse cognitiu. Un torrent d’intervencions aparentment irracionals que necessiten una interpretació política i que malauradament ens trobem sense ferramentes per a analitzar col·lectivament. Ferramentes òptimes per l’alliberament, és clar, ferramentes l’objectiu del qual siga revertir la situació local d’explotació i espoli i que puguen traslladar des de l’acció contra les experiències de dominació patides en carn pròpia la solidaritat dels pobles en lluita.
Per tant, tenim com a obligació prioritària crear-les per a exercir dinàmiques polítiques i organitzatives rupturistes, des dels nostres patiments i ambicions, que possibiliten una correlació de forces favorable per a la lluita diària contra els nostres explotadors i així poder analitzar el context global, social i històric des d’un punt de vista estratègic cercant les causes que repercuteixen en el que som ara, en el que volem ser i en el que realment ens estem i estan convertint.
L’ofensiva imperialista en Veneçuela, Iran, Rússia o Palestina ens ha d’encaminar cap a una praxi que superant la solidaritat simbòlica amb aquestes agressions, ens conduïsca a trobar les claus de la situació d’opressió que vivim com a poble i com a classes socials subordinades al capital; per així poder efectuar una resistència real (no simbòlica) i atacar les causes que generen la nostra verdadera dominació colonial.
L’ofensiva imperialista actual és la manifestació d’un model hegemònic en declivi. Un model que trasllada la seua capacitat de dominació de la persuasió i de la suposada superioritat moral a la violència sistemàtica i sense control de tot allò que no afavorisca el seu projecte de hiperacumulació extractivista dels recursos de la terra i de la humanitat.
Que la figura que impulsa aquesta nova fase imperialista siga la d’un oligarca ultrareaccionari i no la d’un militar o un polític, ve a demostrar la desorientació de les formes clàssiques del poder de l’estat burges i la fagocitació d’aquest pels models de relacions abusives del món financer. El capitalisme nu no és una altra cosa que canibalisme sincer. Una mostra fefaent que aquest nou feixisme no es reprodueix des de les organitzacions paramilitars (encara que evidentment les utilitze quan considere oportú) sinó des de les organitzacions empresarials, clubs eqüestres, casinos mercantils, think tanks o juntes d’accionistes majoritaris.
El declivi d’aquest imperi, però, no passa necessàriament per un alliberament de les classes oprimides per aquest. Pot passar, davant de la desorientació de les classes treballadores, que el caos resultant d’aquest enrunament (controlat o no) continue afavorint els interessos de les classes dominants actuals i aprofundisca encara més el canibalisme i la violència entre les persones desposseïdes de tota comunitat i projecte social.
Eixa i no altra, és la funció en aquesta partida del nou model feixista i de figures com Abascal, Ayuso o Pérez Llorca. Aquests personatges i partits al costat del seu revers, l’esquerra socialdemòcrata del sistema, són els encarregats (la gerència) d’eixes formes del capital més extrem que viuen vampiritzant tota mostra de vida i comunitat, pervertint-la i liquidant-la en el sol benefici de la seua lògica demencial.
La força real d’un sistema no es mesura per la seua capacitat d’exercir la violència contra les comunitats que viuen en ell, sinó en la capacitat d’integrar-les desenvolupant les seues aptituds creatives o, almenys, persuadint-les per a no abandonar-lo bruscament. L’actual sistema capitalista neoliberal i imperialista mostra la seua tendència cap al declivi en exercir sistemàticament la violència contra tots i en tot moment i això, a més d’una mostra de la seua debilitat és, sobretot, un perill per a l’humanitzat i la vida tal qual la coneguem.
L’atac contra Veneçuela no és sol per petroli. Els recursos estan en disputa, és clar, però aquest moviment estratègic manté una orientació més simbòlica. Atacant a la República Bolivariana de Veneçuela l’imperialisme està atacant al nou socialisme d’alliberament d’Amèrica Llatina, debilitant Cuba, instigant el colp d’estat a Colòmbia i llençant als oprimits del món el missatge que no es pot somiar amb un projecte de substitució del capitalisme, que les persones oprimides pel capital podem disparar-nos en un institut indiscriminadament, dislocar-se el cervell en una festa narcisista, rebentar pel treball o pel dolor, però no podem ni somiar ni construir un model alternatiu a l’actual despropòsit capitalista.
L’emancipació dels pobles, la lluita contra el capitalisme i la resistència contra l’imperialisme són els eixos vertebradors per a generar un projecte de substitució al totalitarisme imperant. Però la generació d’aquest projecte no pot passar només per una concatenació de solidaritats simbòliques i lluites fragmentades, implica entendre la lògica imperialista espanyola en el nostre país, per exemple, la brutalitat de les relacions entre capital i treball en els nostres centres de treball i per la necessitat de reagrupar-se, preparar-se i enfortir una via al socialisme valenciana, radicalment antifeixista i solidària i eficaç en la resistència dels pobles oprimits contra la barbàrie capitalista dels Boluda, els Roig, els Colonques, els Mir…
