Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El confinament va eliminar les variants de coronavirus circulants durant la primera onada a l’estat espanyol, segons un treball dut a terme pel consorci SeqCOVID, del qual formen part més de 50 institucions liderades per la Universitat de València, l’Institut de Biomedicina de València (IBV, CSIC) i la Fundació Fisabio.
Aquest estudi científic sobre la primera onada de la pandèmia identifica nou variants del coronavirus entre els mesos de març i juny del 2020. Les dues més comunes procedien d’un llinatge del SARS-CoV-2 abundant en països asiàtics en aquell moment, encara que el virus va arribar principalment per contactes procedents de països europeus amb més de 500 introduccions, segons l’estudi publicat per Nature Genetics.
El treball conclou que el confinament imposat va servir per reduir «dràsticament» la transmissió d’aquestes variants, fins i tot de les més contagioses, que van ser substituïdes per altres a partir de l’estiu del 2020 quan es van relaxar les mesures de control.
L’estudi va utilitzar 2.500 mostres de pacients diagnosticats a l’Estat durant la primera onada de la pandèmia, recollides per 40 hospitals i seqüenciades pel consorci SeqCOVID. Les mostres analitzades suposen un 1% de tots els casos diagnosticats en aquell període (el 14% abans del confinament).
Dos esdeveniments de «superdispersió»
L’equip d’investigació va identificar nou variants del virus (denominades SEC, de l’anglés Spanish Epidemic Clades). Dues d’elles (SEC7 i SEC8) van ser les primeres detectades a l’Estat i les predominants durant aquella etapa, i s’associen almenys a dos esdeveniments de superdispersió coneguts: el partit Atalanta-València de la Champions League i un funeral de Vitòria, encara que s’identifiquen focus primerencs en altres zones.
No va haver-hi una única introducció del virus a l’Estat, sinó «múltiples entrades independents» (almenys 500), des de diferents orígens internacionals, que es van donar principalment durant febrer i març del 2020, abans de la implementació de les mesures de control.
«La majoria d’infeccions de la primera onada abans del confinament van ser provocades per soques del llinatge A del coronavirus, abundants als països asiàtics en aquell moment, però amb menys presència en la resta de països europeus, on dominaven els de llinatge B. Això no vol dir que les introduccions de SARS-CoV-2 a l’Estat foren majoritàriament asiàtiques», explica Álvaro Chiner, un dels investigadors del CSIC en l’IBV de València que va participar en l’estudi.
Segons Chiner, en realitat, «la majoria d’introduccions provenien de països europeus, però les soques de llinatge A es van establir abans i, gràcies a esdeveniments de superdispersió, es van expandir a l’Estat ràpidament».
Els investigadors van observar un patró similar per a la variant que va dominar en la segona onada (denominada 20E (EU1)), que acaben de publicar a Nature. Aquesta variant es va expandir ràpidament ajudada per esdeveniments de superdispersió i va acabar dominant la segona onada a l’estat espanyol i gran part d’Europa, associada a la mobilitat de l’estiu.
«És una lliçó que no hem aprés de l’estiu passat» afirma Fernando González Candelas, catedràtic de la Universitat de València, investigador en l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (UV-CSIC) i en Fisabio, i un dels coordinadors de SeqCOVID.
Noves variants després de l’estiu
A més, el treball de la primera onada publicat en Nature Genetics quantifica l’efectivitat de les mesures implementades per al control del virus durant la primera onada: totes les variants identificades van reduir la seua prevalença i transmissió significativament a partir de l’estat d’alarma. Pràcticament, van desaparéixer al final de la primera onada i van ser reemplaçades per noves variants que van sorgir a l’estiu, quan es van relaxar les mesures de confinament.
«El confinament va ser altament efectiu per parar la transmissió del virus. No sols per a les variants dominants SEC7 i SEC8, sinó per a totes les que circulaven en aquell moment, incloent-hi aquelles que contenien la mutació del gen S anomenada D614G, que va ser la primera que va demostrar la transmissibilitat del virus», remarca Mariana López, investigadora del CSIC en l’IBV i coautora de l’estudi.
«Una cosa similar estem veient a través de les onades. Estem detectant variants més transmissibles, però el seu impacte es pot controlar amb les mesures de control adequades. Allà on aquestes mesures no han existit o són més relaxades, les variants han agreujat els rebrots. Va ocórrer al Regne Unit amb la variant Alpha i està passant a l’Estat amb la Delta», indica Iñaki Comas, investigador del CSIC en l’IBV coordinador de SeqCOVID.
Segons l’equip d’investigació del consorci SeqCOVID, els resultats d’aquest treball, així com el de la segona onada publicat recentment en Nature, demostren la necessitat d’incorporar l’epidemiologia genòmica com una eina més de salut pública per rastrejar el virus i identificar les variants de major impacte.
«La vigilància activa de mutacions virals ha de continuar per poder avaluar l’amenaça de noves variants amb riscos potencials per a controlar l’epidèmia. Aquest és un dels objectius que ens hem posat dins la Plataforma Temàtica Interdisciplinària de Salut Global del CSIC», comenta Mireia Coscollá, investigadora de la Universitat de València en l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I2SysBio, UV-CSIC) i una de les coordinadores de l’estudi.
El treball de SeqCOVID ha contribuït a la creació d’una Xarxa de Vigilància Genòmica Nacional dirigida pel Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries (CCAES) i coordinada per l’Institut de Salut Carles III (ISCIII). Aquesta xarxa està totalment integrada dins les labors assistencials dels hospitals.
