Pot semblar una anècdota, però en realitat és un exemple perfecte per explicar el funcionament de les polítiques ferroviàries a l’estat espanyol les darreres quatre dècades. Just després de la dana del 29 d’octubre del 2024, la primera infraestructura que es va reparar va ser la via de l’AVE que connecta València amb Madrid. En només 16 dies, mentre la Ribera i l’Horta Sud continuaven plenes de fang i hi havia pobles on encara no havien arribat ni els bombers, l’hiperactiu ministre de Transporta espanyol, Óscar Puente, anunciava que ja tornava a funcionar el servei d’alta velocitat entre València i Madrid. Els serveis de Rodalia -de la mateixa empresa- encara trigarien ben bé cinc setmanes més. I per no parlar de MetroValència, que va tardar mesos, si bé ací, la competència era de la Generalitat, i es va arrasar tot el sistema de control situat en València-Sud.
Quan a la dècada del 1990 van començar a desplegar-se la xarxa de l’AVE per tot el territori de l’estat espanyol va haver-hi veus que van avisar de l’absurditat del projecte. Entre ells el molt enyorat Vicent Torres, professor d’Urbanisme de la Universitat Politècnica de València traspassat ara fa un any- que explicava com s’invertia el 97% del pressupost ferroviari en una xarxa nova de trinca que com a molt gastarien l’1% dels passatgers i que això tindria conseqüències socials, ambientals, econòmiques… Però en el cas que ens preocupa ara, sobretot les conseqüències les pagarien la immensa majoria d’usuaris del ferrocarril que cada vegada tindrien un pitjor servei per la manca d’inversions i manteniment de les xarxes de tren convencional. Rodalia especialment, per ser la més popular, però també mitja distància.
Aquestes veus, però, van ser ofegades per un allau de propaganda il·lusionant que prometia la modernitat i prosperitat sense límits i que durant anys presidents autonòmics i provincials i alcaldes de tota classe que es barallaren amargament per aconseguir una estació d’AVE abans que la població/territori veí.
Ara, les conseqüències avançades per Torres i uns pocs valents més les estan patint durament a Catalunya. Però també al País Valencià fa anys que ens trobem amb un servei de Rodalia de RENFE-ADIF desastrós, amb retards continus, manca de freqüències, incidències, línies tancades i, fins i tot, trens desapareguts, fins al punt que aquest ha deixat de ser un mitjà de transport viable en benefici del cotxe privat en gran part (perquè després ens vagen explicant la importància del Pacte Verd).
I no només el manteniment del que ja teníem. Inversions imprescindibles per a vertebrar el País Valencià i fer la vida més fàcil, digna i còmoda als seus ciutadans, com la connexió Gandia-Dènia o que el tren arribe a poblacions tan importants com Torrevella o el Port de Sagunt, continuen paralitzades, dècada rere dècada, i sense cap projecció de la connexió Dénia-Alacant, o Alcoi-Alacant-Elx
Uns anys, en canvi, en què hem vist com primer València, després Alacant i Elx, es connectaven amb l’alta velocitat, però no entre elles, sinó només amb Madrid. I és que la xarxa d’alta velocitat no és només un projecte socialment i ambiental injustificable, sinó que a més s’ha dissenyat únicament pensant en la vertebració de l’estat espanyol com un Gran Madrid i on només els madrilenys tenen plens drets de mobilitat i la resta un únic destí possible. Un projecte que ha discriminat totalment el corredor ferroviari del Mediterrani pendent també des de fa dècades d’una connexió rapida entre Alacant, València, Castelló de la Plana, Tarragona, Barcelona i Girona, que encara patim la dels anys 1990 del segle passat.
Vulguem o no, amb Catalunya, a més de les arrels culturals i de compatir la llengua, ens uneix una constant discriminació i un infrafinançament històric de l’estat espanyol des de l’any 1900. En el cas valencià un estudi de l’IVEI del 2015 va demostrar que entre l’any 1900 i el 2012, les inversions de l’estat espanyol al País Valencià van ser un 19% inferiors a la mitjana estatal, i del 2012 fins a hui constatem una realitat semblant.
Cal exigir i reivindicar solucions a tanta desídia, maltractament i abandó, i buscar fora de l’estat espanyol models ferroviaris de rodalia i de mitja distància, com els de Centreeuropa, a fi de poder aportar solucions reals i fer un plantejament completament diferent al model ferroviari espanyol madrilenyocèntric i discriminatori, que hui més que mai ens porta al col·lapse del transport públic ferroviari de proximitat i a omplir cada dia les entrades i eixides de les grans ciutats i les àrees metropolitanes en zones de col·lapse viari. A la vista del caos a Catalunya dimitirà algun responsable de RENFE-ADIF?
