Aquesta setmana a Diari la Veu hem publicat dues notícies que, malgrat referir-se nomes a la ciutat de València, han tingut moltes lectures. La primera, titulada “La resposta de Catalá a la fallida de l’EMT: maquillar les dades” apunta als creixents problemes del servei d’autobusos al Cap i Casal, amb menor freqüència, retards, vehicles massificats i pèrdua de velocitat comercial -i per tant de competitvitat. La segona és “València ja és la ciutat amb pitjor trànsit de l’Estat, segons un estudi”, que es fa ressò de l’informe anual de l’empresa de GPS TomTom i que després de pujar 1,4 punts en l’índex de congestió, València ha superat Barcelona -l’any passat ja ho va fer amb Madrid- i s’ha convertit en la ciutat de l’estat on el trànsit és més lent i hi ha més embossos. Fins a 95 hores anuals de mitjana poden perdre els conductors encallats als cotxes.
A l’informe de TomTom, per cert, també hi apareix Alacant i, malgrat que el problema no és tan greu com a València, tampoc queda massa ben parada: és la desena ciutat amb pitjor trànsit -la quarta si tenim en compte l’àrea metropolitana- i ha incrementat en 2,7 punts del rànquing en només un any i superant ciutats com Santander, Vigo o Granada.
La qüestió de la mobilitat serà impossible de millorar mentre les administracions -i ací cal incloure tots els nivells i tots els colors polítics- tinguen encara la mentalitat de solucionar-ho construint més carreteres. Durant les darreres dècades l’aposta principal en mobilitat ha estat a mantenir la primacia del cotxe, amb inversions milionàries en vials, accessos i autovies. Una estratègia que no només ha estat terrible mediambientalment, sinó que no ha aconseguit resoldre els problemes d’embossos i congestió.
Mentrestant, la inversió en transport públic ha estat clarament insuficient -per dir-ho suaument- i, de nou, aquest no és un problema d’una administració concreta. Tant els ajuntaments -autobusos-, Generalitat -MetroValència- o estat espanyol -Rodalies- han oblidat el transport públic, deixant que es deteriorara i que deixara de ser una alternativa atractiva al cotxe. Del desastre ferroviari, precisament, vam parlar-ne en un editorial recent.
Cal, doncs, una inversió massiva i una aposta permanent pel transport públic on s’impliquen totes les administracions. Ser coherents amb els plantejaments del Pacte Verd Europeu i desviar fons destinats a carreteres cap a sistemes més sostenibles. Els avantatges ambientals, econòmiques, en qualitat de vida, eficiència en el transport i reducció d’accidents d’una potent xarxa de transport públic estan més que estudiades.
Ara, tornant breument a la ciutat de València, cal destacar que les polítiques tenen conseqüències. I la política del govern de PP i Vox de cridar a un ús irresponsable del cotxe -el trànsit motoritzat s’ha incrementat un 8,8% des del canvi de govern-, sumat a l’abandonament de l’EMT i la negativa a aprovar una Zona de Baixes Emissions fins i tot a risc de costar 150 milions d’euros a tots els ciutadans, han obtingut els seus fruits. I hui, València és una ciutat més contaminada, més embossada, on costa més moure’s i amb més accidents que el 2022.
