Potser, quan ja duc un manoll de peces sobre Irlanda, s’han adonat que, a més de l’interés que ofereix, en si mateixa, la història de l’illa, també l’estic fullejant per entrellucar les semblances entre Castella i Anglaterra en tant que ambdues imposaren el seu predomini en la península Ibèrica i les illes Britàniques, respectivament. No són històries paral·leles, és clar, i cadascuna té les seues singularitats. A «Monarquies múltiples» vaig introduir unes notes. La mirada grossa descobreix, però, trets comuns que remullen el sentit comú de colonitzadors, ocupants i conqueridors. Entre ells la resistència que presenten a amollar el mos una vegada han clavat la queixalada. Entre ells, també els mètodes i les maniobres que usen per a mantindre la presa subjecta.
Els historiadors han situat el començament de l’edat contemporània quan esclaten les revolucions liberals: l’americana, amb la independència de les tretze colònies, origen dels EUA, i la francesa. A Irlanda succeí un tercer episodi revolucionari que sol passar desapercebut, potser per la menor extensió i repercussió, possiblement perquè no tingué èxit. Es tracta de la Rebel·lió de 1798, que cite a la fi de l’anterior peça «Un esbós del segle XVIII irlandés», quan sota el lideratge de la Societat Irlandesos Units, sectors de protestants i catòlics s’aixecaren, units contra la submissió a la corona britànica i amb l’objectiu de construir una República irlandesa laica, parella a la francesa, i amb sufragi universal masculí.
Fundada en 1791, la Societat Irlandesos Units fou proscrita quan, en 1793, la Gran Bretanya entrà en guerra contra la França revolucionària unint-se a una coalició de monarquies europees. En eixe moment, la Revolució Francesa havia transitat des d’una inicial monarquia constitucional a una república, i Lluís XVI havia estat guillotinat. Des de la clandestinitat, Irlandesos Units comença a preparar la rebel·lió al mateix temps que, a París, gestionava l’ajut francés. En 1796 una gran flota francesa, on viatjava el líder d’Irlandesos Units Theobald Wolfe Tone com a general de brigada de l’exèrcit francés, fou dispersada per una tempesta a la costa sud-oest d’Irlanda, i no arribà a desembarcar. En 1798, quan la rebel·lió ja havia esclatat, una petita expedició francesa desembarcà al comtat occidental de Mayo, s’uní als revoltats i fou vençuda després de cert èxit inicial. Una tercera expedició francesa sortí derrotada en una batalla naval entre les marines britànica i francesa enfront de la costa nord-oest d’Irlanda.
L’aixecament de 1798 fou entusiasta, però mancat de coordinació i en bona part armat amb piques, perjudicat per la prèvia detenció i empresonament de la cúpula d’Irlandesos Units i el fracàs de l’esperat suport francés. En tres mesos, aixecament ofegat i rebels massacrats. Com apuntí en «La història del feble i el fort» fou l’episodi que més terror i víctimes produí d’ençà que Oliver Cromwell sufocà la rebel·lió de 1641.
Després del Tractat d’Unió Anglaterra-Escòcia de 1707, que creà el Regne Unit de la Gran Bretanya, tant Londres com Dublín havien considerat la possibilitat d’una Unió similar. Però quan en 1782 Londres accedí a concedir-li al Parlament irlandés l’autonomia legislativa que no havia tingut en segles (vegeu «La submissió d’un parlament»), aquella idea decaigué. Tanmateix, els esdeveniments de la fi de segle, amb la participació de la França revolucionària en la Rebel·lió de 1798, esperonà el primer ministre britànic William Pitt, a dur a terme la Unió, suprimint el Parlament de Dublín.
Pitt creia en una Unió lligada a l’emancipació catòlica, a la reivindicació principal dels líders catòlics: l’accés als seients al Parlament sense la humiliació d’haver de negar sota jurament, alguns dels dogmes catòlics (vegeu «Religió d’estat»). Una reivindicació parella al temor protestant de perdre el seu domini a mans de la majoria catòlica de l’illa. Sota la promesa que el Parlament de Londres aprovaria l’emancipació, la jerarquia catòlica, oposada a la rebel·lió republicana, recolzava la Unió. Els terratinents anglicans i la noblesa rural, que controlaven el parlament, s’hi resistien; també els orangistes de l’Ulster, la societat fundada en 1795, compromesos amb el manteniment de la supremacia protestant (vegeu l’anterior peça).
La Unió havia de salvaguardar les aparences de legalitat i el Parlament de Dublín hauria de votar la seua pròpia dissolució. I ho feu, com el Parlament d’Escòcia, en 1707, quan signà el Tractat d’Unió amb Anglaterra. En ambdós casos, Anglaterra es rascà la butxaca repartint suborns, títols, càrrecs o pensions entre els membres dels Parlaments englotits. A Escòcia hi havia hagut una fortíssima i generalitzada oposició i protesta popular. A Irlanda no. Els rebels de 1798 havien estat ben alliçonats feia poc més d’un any. I la majoria catòlica, en règim de servitud, era indiferent respecte del lloc on aprovaven les lleis que els oprimien.
Naixia el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda. Les dues illes Britàniques amb un únic Parlament en Londres on els irlandesos enviarien els seus representants que, recordem, solament podien ser protestants anglicans. La promesa emancipació catòlica, que ja havia estat exclosa de l’Acta d’Unió, no arribava a causa de la forta oposició dels protestants irlandesos. També s’hi oposà el mateix rei Jordi III, recelós de violar el jurament de coronació que inclou el compromís en la protecció del protestantisme reformat, com a cap de l’Església anglicana. Com que no pogué complir la promesa feta als catòlics irlandesos, Pitt dimití en 1801.
Les reserves protestants a la Unió s’esvaïren. La representació parlamentària s’havia traslladat a Londres, però al govern i l’administració, tant nacional com local, el domini protestant s’hi mantenia. Passats uns anys, l’esperit dels Irlandesos Units, s’havia consumit. Si en 1798 protestants i catòlics havien cooperat en el projecte d’una illa unida i independent, al segle XIX, el projecte de revertir la situació i aconseguir recuperar un Parlament a Dublín, autonòmic o independent, fou liderat principalment per irlandesos catòlics.
I no tardaren massa a posar-se en marxa de nou, fidels a la seua ja quasi mil·lenària tossuderia per desfer-se del llaç amb què els havia atrapat la poderosa illa veïna, per obrir els grillons que els sotmetien, desposseïen, massacraven i humiliaven.
