En un divendres de vesprada amb les falles ja en marxa, al centre de València hi ha ambient. Encara que no hi ha monuments plantats, les xurreries ja treballen a tot gas i molta gent aprofita el cap de setmana per acostar-se a gaudir de la festa, siga dels pobles propers o de fora del país. Però si aquest divendres coincideix amb el 8 de març, l’ambient és doble. Els mocadors i els polars fallers competeixen amb les peces de roba de color lila, les cares pintades i les pancartes fetes a mà.
Són les cinc de la vesprada, encara no ha començat cap de les manifestacions convocades però per tot el centre ja són ben visibles els grupets de dones que passegen i fan temps abans d’unir-se a la protesta.
«Hem vingut des de Benetússer», expliquen un grupet de jubilades que s’han avançat a l’horari per quedar per a dinar i passejar per la ciutat. El 8 de març no soles és la mani, també és un dia per trobar-se amb les amigues i fer un poc de sororitat que trenque una quotidianitat on potser tenen massa pes les obligacions de les cures o el treball.
Cap a les cinc i mitja comença a sentir-se un fort soroll a l’alçada de la plaça de Bous. Poc després fa presència la manifestació anticapitalista de l’Assemblea Feminista de València provinent del CIE [Centre d’Internament d’Estrangers] del carrer Sapadors, al barri de Russafa, a gairebé tres quilòmetres d’ací. Ja fa uns anys que l’Assemblea Feminista convoca un acte davant del CIE per demanar la derogació de la Llei d’Estrangeria i l’alliberament de les persones allí retingudes. La crítica a les dificultats de les dones migrants i al sistema colonial són un dels pilars del seu ideari, el que ha permès establir aliances amb moltíssims col·lectius de migrants que hui s’han sumat a la manifestació.
Malgrat la caminada que ja porten a sobre entren al carrer de Xàtiva cridant i cantant a ple pulmó i les batucades tocant amb totes les seues forces. Són milers. Costa imaginar un altre moviment capaç de convocar tanta gent en una manifestació anticapitalista. Juntament amb els lemes més habituals del feminisme –contra la violència, el patriarcat o la desigualtat salarial- s’hi sumen altres contra l’imperialisme, en solidaritat amb Palestina o a favor de les dones trans.
En arribar a la plaça de Sant Agustí, la manifestació recull tota la gent que no ha anat a Sapadors i així, cada volta més gran, es dirigeix cap a la plaça de la Mare de Déu.
Segona manifestació
Paral·lelament, la marxa organitzada per la Coordinadora Feminista ha eixit de la Plaça Porta de la Mar i recorre Colón en direcció a la plaça de l’Ajuntament.
Fent un poc de sociologia de cafè, es podria assenyalar que aquesta manifestació és més blanca, menys sorollosa i amb una mitjana d’edat més elevada que l’anterior. Però també és enorme. Tant o més que l’anticapitalista. Quan la capçalera ja es troba davant de l’Ajuntament, encara hi ha gent al punt d’inici. Literalment, el centre de València es troba col·lapsat per dues enormes manifestacions simultànies. Malgrat tot el que ha plogut i els sis anys transcorreguts des de la primera gran vaga general del 8 de març del 2018, el feminisme demostra el seu vigor i capacitat de mobilització diferentment comparable a cap altre moviment social.
En la Coordinadora Feminista les reivindicacions se centren més en qüestions feministes, encara que també hi haja espai per solidaritzar-se amb Palestina o denunciar les guerres. Una imponent performance mòbil denuncia els més de 2000 feminicidis en els darrers vint anys. Diverses pancartes clamen per l’abolició de la prostitució, un dels temes que més separen ambdues convocatòries.
Amb tot, la majoria de gent no ha triat massa a quina manifestació anar, sinó que simplement s’ha sumat a la que s’ha trobat o a la que li ha vingut millor. De fet, algú em mira sorprès quan explique que hi ha dues manifestacions. La majoria de les pancartes artesanals que porten moltes manifestants són perfectament intercanviables i la majoria de crits i lemes són coincidents.
Arribe a la plaça de la Mare de Déu just quan la capçalera de la manifestació anticapitalista entra per l’altra banda. El primer parlament és el de les dones palestines. La seua veu trencada davant del genocidi que està patint el seu poble, morint sota les bombes i de fam, esborra la resta de reivindicacions. Es fa difícil descriure l’angoixa i patiment d’aquestes paraules. I, de fet, és bonic que un moviment com el feminista cedisca el seu poder de convocatòria a una crida tan urgent per la vida. Imagine que sororitat és açò.
