Un 25% dels instituts públics valencians d’Ensenyament Secundari ha decidit que l’alumnat de segon de batxillerat diürn vaja a l’aula de manera presencial en dies alterns. Aquest fet provoca la reducció de les seues hores de classe al 50%. L’altra immensa majoria de centres sí que ha sabut o ha volgut trobar solucions prioritzant un curs tan determinant per al futur dels joves. Val a dir que aquest segon nivell del batxillerat té l’objectiu, en gran part, de preparar l’alumnat per a les proves d’accés universitari (l’antiga revàlida o selectivitat) coneguda ara amb els acrònims d’EBAU o PAU. És ara, als seus hormonals setze i dèsset anys, quan se’ls exigeix triar itineraris que els conduïsquen cap a la seua futura professió i se’ls demana esforçar-se al màxim per a traure la nota que els permetrà entrar en la carrera universitària o en la formació professional superior que voldrien o que intueixen que volen per a guanyar-se la vida en el món adult que els ve al damunt. Un curs que no és com els altres cursos, sinó que allò que els passe ara transcendirà de manera immediata en el seu pervindre. L’ensenyament està enfocat de manera tan rígida que el segon de batxillerat és un assaig de la competitivitat que els espera en el món laboral. En aquest context de màxima exigència s’albira un canvi de fase en el procés d’aprenentatge i un salt qualitatiu importantíssim des de l’ensenyament secundari al superior.
Els instituts públics que han decidit fer classes presencials per torns provoquen una angoixosa sensació d’impotència. L’alternança significa que els adolescents han d’anar un dia sí i altre no a classe (dimarts i dijous unes setmanes; dilluns, dimecres i divendres les altres). Amb aquesta solució, que obliga el professorat a repetir les classes i l’alumnat a preparar-se per lliure les assignatures la meitat dels dies, és pràcticament impossible que s’acabe l’extensíssim temari d’aquest curs previ a les EBAU. I no podem parlar de formació semipresencial perquè durant el mes i mig que porten de curs no han rebut ni una sola classe via telemàtica o virtual. La docència en línia no existeix ara mateix. Seria més ajustat a la realitat anomenar aquesta nova modalitat d’ensenyament com a ‘semidocència’. No obstant això, allò més preocupant és la posició discriminatòria i de desigualtat en què queden situats aquests joves de segon de batxillerat respecte a l’estudiantat del mateix nivell d’altres centres (la major part dels públics i la pràctica totalitat de privats i concertats) que sí que tenen les 32 hores lectives de la setmana: una formació de base directa que garantirà l’adquisició dels coneixements necessaris per a poder superar amb solvència les proves d’accés universitari.
Estem descrivint una flagrant vulneració dels drets dels estudiants a la igualtat d’oportunitats en l’educació establertes pel nostre Estatut, per la Constitució i per la UNESCO. Jo soc mare d’un dels alumnes afectats en l’històric Institut Benlliure de València i, com la majoria de pares no podem quedar-nos de braços creuats i resignar-nos i conformar-nos amb una solució que genera escandalosos greuges comparatius.
Què s’hi pretén? Que amb l’esforç del professorat, de l’alumnat i de les famílies aquests estudiants estiguen igualment de preparats que els que van tots els dies a les aules? No ens enganyem ni ho maquillem. Si des de l’administració educativa no hi ha modificacions, aquestes xiques i xics estaran en inferioritat de condicions i no tindran dret a les mateixes oportunitats davant les EBAU. És una missió impossible donar el temari en la meitat de temps, especialment en un curs en què, fins i tot en circumstàncies normals, resulta extremadament complicat.
El problema té dos nivells: Conselleria, que ha donat una instrucció que no té en compte l’especificitat de 2n de batxillerat i, els centres, que com els nostres, no s’han preocupat per donar prioritat a eixe curs.
Per adequar la docència a la situació de pandèmia en la qual ens trobem, la Conselleria d’Educació i el Ministeri de Sanitat van donar directrius als centres perquè aquesta adaptació es fera de la millor manera possible per a tothom, en què s’hi prima -com indica el Ministeri en la seua comunicació del 17 de setembre- la presencialitat a les classes, amb la possibilitat d’adaptar espais alternatius i, fins i tot, utilitzar altres llocs públics propers. En molts centres s’ha aconseguit després d’estudiar i explorar al detall totes les possibilitats o aplicant solucions imaginatives. En altres instituts, en canvi, només amb el compliment del mínim exigible, se n’han conformat; tot i que eixa decisió minve les classes a la meitat i ampute el procés de formació dels adolescents.
Què hi fa la Conselleria d’Educació en aquests casos? Podria reparar-ho com una qüestió de justícia social. Tenim l’exemple d’Aragó, que ho ha fet, o Catalunya, que des del primer moment ha apostat per la presencialitat en tots els nivells educatius. Al País Valencià, on la normativa només recull una recomanació però no una obligació, s’ha propiciat una situació d’injustícia per als alumnes d’aquests centres públics. L’IES Lluís Vives marca el pas de les mobilitzacions. El seu alumnat està fent un curs intensiu de realitat, responsabilitat, consciència cívica i activisme. Des de diversos instituts com el Benlliure s’estan enviant nombroses queixes al Síndic de Greuges i una petició en change.org, entre altres iniciatives.
Hi ha dues instàncies: els centres, que podrien repensar-s’ho i tractar de resoldre el problema -com ja han fet alguns, com per exemple, l’IES Sorolla- i la Conselleria d’Educació, que podria dictaminar una resolució comuna per a tots els centres valencians.
Cada dia que passa s’agreuja un problema que no és menor. A més de la desigulatat produïda pel fet diferencial de segon de batxillerat, la joventut no pot ser oblidada; al contrari, cal tindre molta cura d’un aspecte tan immens i preciós com és la seua formació. Busquem i trobem solucions. L’alumnat de segon de batxillerat que té el 50% menys de classes té el 50% més d’oci disponible en una edat en què l’exigència d’un perfil d’estudiant ‘Hèrcules’ és incompatible sociològicament.
La publicació d’aquest contingut ha sigut possible gràcies a les més de 300 agermanades de la nova modalitat.
Amb una donació de 150€ a la fundació Jordi de Sant
Jordi és possible recuperar fins al 100% de l’import.
Suma-t’hi! Només amb el teu suport recuperarem Diari La Veu!
