Han passat mesos des d’aquella DANA que va arrasar comarques valencianes senceres. El balanç és esgarrifós: 229 morts, milers de damnificats, pobles encara sense recuperar-se i una sensació generalitzada d’abandonament. Però, més enllà del drama humà, hi ha una absència que colpeja encara més fort: la inacció i el silenci del Consell de Carlos Mazón.
Aquest cap de setmana, València ha acollit la dotzena manifestació per exigir la seua dimissió. Dotze ja. I malgrat la repetició, la flama no s’apaga. Més de 50.000 persones han tornat a omplir els carrers per reclamar responsabilitats davant una tragèdia que no pot normalitzar-se. No és només una mobilització política: és una resposta moral d’un poble ferit.
Des de la primera concentració fins a aquesta última, el missatge ha sigut el mateix: no podem viure com si res haguera passat. El poble valencià ha mostrat una paciència exemplar, però també una memòria tenaç.
I mentre les famílies intentaven refer-se del fang, buscant entre restes i silenci, Carlos Mazón dinava a El Ventorro juntament amb la periodista Maribel Vilaplana, el mateix dia en què centenars de persones lluitaven per sobreviure a la tempesta. Aquell dinar, convertit ja en símbol de la desconnexió del poder amb la realitat, ha tornat a l’actualitat perquè la jutgessa de Catarroja ha citat Vilaplana com a testimoni dins de la investigació sobre la gestió i la resposta institucional a la dana.
Una investigació que fa mesos que avança amb noves declaracions i citacions per aclarir què va fallar i qui n’era responsable. Molts es pregunten ja si aquesta línia d’investigació podria acabar arribant al Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJ). La pregunta és inevitable: serà imputat Carlos Mazón?
De moment, la justícia comença a escoltar. I la societat, que ha estat massa temps sola, comença a parlar més alt. Perquè darrere d’aquesta dotzena manifestació hi ha molt més que indignació: hi ha una consciència col·lectiva que no vol rendir-se.
La dana no va ser un accident imprevisible. Les alertes estaven damunt la taula, els serveis d’emergència saturats, les infraestructures obsoletes. El que va fallar no fou només la meteorologia, sinó l’organització, la previsió i el lideratge polític. El que va faltar va ser humanitat.
Cada vegada que Mazón evita parlar del tema, cada vegada que el seu govern fuig de la paraula “responsabilitat”, creix una sensació de vergonya compartida.
No es pot governar ignorant 229 morts. No es pot liderar un país mirant a una altra banda.
Les manifestacions no són capritx ni rutina. Són una manera d’exigir decència, de recordar que la democràcia també s’escriu als carrers quan el poder s’amaga darrere de comunicats i excuses. Cada pancarta és una pregunta pendent, cada pas una denúncia silenciosa.
Ara, amb la citació judicial i la pressió popular que no decau, potser el cercle comença a tancar-se. Si la justícia actua amb valentia i el poble manté la seua constància, potser Mazón haurà de respondre no només davant la història, sinó davant els tribunals.
Però la pregunta continua oberta: i ara què? Dotze manifestacions després, milers de persones als carrers, una jutgessa que continua demanant explicacions… Què fem amb tot això? Com es transforma la indignació en canvi real? Com evitem que aquesta tragèdia quede sepultada per l’oblit i la propaganda?
Les víctimes de la dana mereixen més que minuts de silenci. Mereixen veritat, responsabilitat i reparació. I el poble valencià mereix un govern que mire de cara, que parle clar i que no convertisca la tragèdia en una molèstia política.
Les dotze manifestacions són un missatge potent: el carrer no oblida. El país no accepta el silenci com a resposta. I si alguna vegada el poder va pensar que tot acabaria amb el fang secant-se, s’ha equivocat. Perquè la memòria d’un poble, quan desperta, és més forta que qualsevol titular.
I potser és això el que més espanta a Mazón: saber que, encara que el jutge no l’haja citat (encara), el veredicte moral ja està dictat als carrers.
Jordi Velasco (@jordivll)
