El món de la música és, com en altres camps, un món on s’ha invisibilitzat la dona històricament, com a resultat de la cultura patriarcal que ens ha sumit, a les dones, en el terreny de l’oblit.
Al llarg de la història de la música les dones també han patit, com en altres àmbits, les restriccions i prohibicions que els han entrebancat l’accés a la música.
Des de la prohibició a l’època medieval fins a la promoció en l’ideari social que el patriarcat ha imposat, la dona ha estat relegada a l’espai privat amb un paper subsidiari de l’home.
També és cert que hi ha hagut dones que van mostrar el seu talent desafiant els límits que se les imposava i s’han convertit en els models a seguir de generacions posteriors.
Si fem un breu recorregut històric, ens adonem que el mateix origen de la paraula ‘música’, procedeix de les ‘muses’ de l’antiga Grècia. Una de les primeres compositores de la història de la música de les quals tenim constància és Safo (Éreso, 600 aC), considerada una de les millors poetes de l’antiguitat. Però en realitat el concepte ‘musa’ es troba lluny d’atorgar-li un paper rellevant més enllà de la inspiració per a l’home, com a protagonista poeta, compositor i creador d’art.
Durant la civilització egípcia i grega, les dones s’han pogut sentir incloses en els diferents contextos musicals, però a partir de l’edat mitjana es va prohibir a la dona tocar el violí, el piano o estudiar música. Per això en l’àmbit musical medieval les dones dels convents eren les úniques que tenien accés a la música. Com Hildegard von Bingen (1098-1179).
Al Renaixement i el període clàssic solament les que pertanyien a famílies nobles i aristocràcia podien exercir com a músics, però en sa casa, no a l’esfera pública. Ja en el període romàntic hi ha un nombre major de dones documentat: Clara Schuman, Alma Mahler, Fanny Mendelsshon, Maria Anna Mozart… Dones amb gran talent que varen quedar relegades a un segon pla, a l’ombra d’esposos o germans. Maria Anna Mozart (1751–1829) per exemple va ser professora de música, cantant, clavicordista, pianista i compositora dins del classicisme. Va ser considerada un geni musical. Tot i ser considerada des de petita una xiqueta prodigi i destacar per damunt del seu germà, son pare li va vetar els estudis de contrapunt o harmonia, raó per la qual va truncar en gran part la seua carrera musical. Clara Schumann (1819-1896) no apareix en molts llibres de text, malgrat ser considerada en la seua època com a pianista i compositora al nivell de Liszt i va viure de la música fins al punt de mantenir econòmicament la família quan el seu home va caure malalt. Encara en el segle XIX, perquè una dona pogués publicar les seues pròpies composicions havia de fer-ho sota un pseudònim masculí. No estava ben vist que elles pogueren interpretar per a un ampli públic, ni molt menys compondre i publicar les seues creacions artístiques.
A banda de les restriccions per desenvolupar les arts musicals, el patriarcat ha creat estereotips que han marcat el destí de moltes dones vocalistes, instrumentistes, compositores i directores d’orquestra. Així, en l’ideari patriarcal instruments com la percussió són adjudicats en majoria als homes perquè sembla que les dones no tenen força o caràcter suficient per a tocar-los. Les dones han de demostrar sempre la seua vàlua interpretant, tocant l’instrument. En canvi un home gran, fort d’estructura, es pressuposa que tocarà bé, és el que des de l’experiència comenta la percussionista Nerea Vera al seu blog.
Un dels rols estereotipats que el patriarcat diferenciava és el de lideratge, el qual promou la imatge de l’home arquetip mestre i director. Per aquesta raó el càrrec de directora d’orquestra ha estat difícil d’assolir.
Malauradament els estereotips i prejuís cap a les dones músiques continuen extremadament arrelats en el panorama musical actual. Les dones són una gran minoria en les orquestres filharmòniques. Per exemple l’Orquestra Pilharmònica de Viena no va tenir dones entre els músics fins a 1997 i la següent dona contractada va ser el 2007.
Per sort tenim referents valencianes en la música clàssica dels últims segles que mereixen ser recordades, com Beatriz Fernández, clarinetista i directora de l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València, i María Teresa Oller Benlloch, compositora i folklorista espanyola que als anys 1950 va dur a terme un extens treball de camp per a recopilar la música tradicional valenciana. També hi ha Maria Sánchez Benimeli, compositora, guitarrista i musicòloga; les cantants líriques del segle XIX i XX com les sopranos Lucrecia Bori i Maria Llácer; la pianista i mezzosoprano Cora Ragui; la cantant de Sarsuela Luisa Vela; Elena Sanz, cantant contralt d’òpera, i instrumentistes com la trompista, compositora i directora, Amparo Edo Biol.
Entre elles la compositora castellonenca, Matilde Salvador, autora de Vinatea, única ópera estrenada per una dona en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona en 1974.
Pel que fa a la música moderna Laura Capsir en el seu estudi ‘Invisibles en la música’ analitza el panorama femení en la música moderna del País Valencià a 2015 al seu article ‘Les dones en la música valenciana’. Analitza 68 festivals celebrats durant eixe any amb estils diferents: punk-rock, indie, gypsy, surf… Les dades que assenyala són de 3.073 artistes programats, només 294 dels quals són dones, és a dir, representen un 9,08 % del total.
De les dones que han actuat, gairebé un 48,5 % tenen un rol relacionat amb la veu (cantants, vocalistes o cors); d’elles, un 10,9 % a més toca la guitarra. És destacable el nombre de DJ, 16,8 %. El 4,95 % són baixistes, i tan sols un 3,96 % són bateristes. Si parlem de les funcions de composició, el percentatge baixa fins a un 2,97 %. La musicòloga Lucy Green va observar, fa més de 20 anys, aquesta distribució de rols. Segons explica, en el patriarcat la dona es relaciona amb la natura i el cos, mentre que l’home està lligat al saber i a la ment, que inclou activitats com la composició o el maneig de la tecnologia i dels instruments.
Laura Capsir conclou que la conseqüència més directa i evident d’aquest panorama als escenaris dels circuits moderns, és que la joventut està consumint música que en un 91% està creada per només una part de la societat, els homes, la qual cosa implica que a través de la música s’expresse la visió del món des d’una sóla perspectiva i queda exclosa la de la dona. També la visió de la música queda esbiaixada als llibres de text. Ana López Navajas en Las mujeres que nos faltan assenyala que en aquests solament un 10,9% són personatges femenins. Xifra molt semblant a la presència de dones als festivals. I en una proporció semblant que als festivals, les dones cantants als llibres de text representen un 48%.
El que actualment ha canviat és la consciència de moltes dones compositores, vocalistes, instrumentistes, directores d’orquestra, cantautores i grups musicals, que adonant-se de les carències del passat, les posen en evidència i tracten de compensar-les amb l’activisme musical: des del reconeixement a través de l’anecdotari personal, fins a la denúncia a través de les seues lletres.
En aquesta línia cantautores valencianes com Ale Castellano, Gema Vañó (GEM), o Eva Gómez ens presenten una dona empoderada, valenta i lliure per decidir. Compositores contemporànies com Maria José Belenguer amb una capacitat creativa molt diversa i directores musicals de gran reconeiximent com Lidon Valer no solament demostren la seua professionalitat en concerts i composicions sinó a través de la seua implicació per fer veure la música amb perspectiva de gènere.
És encoratjador poder parlar d’agrupacions de dones com MYM (Mujeres y Música) que generen bases de dades de dones músiques o com l’associació CLÁSICAS Y MODERNAS, constituïda per aconseguir la igualtat de gènere en l’àmbit de la cultura, o del canal de Youtube Fusa Activa que es fa ressò dels esdeveniments periòdics que s’organitzen a la ciutat de València i ciutats al voltant de grups de música de dones.
És important que traguem de l’anonimat i recordem la participació de la dona en la música. Ho hem de fer principalment com un acte de justícia, per què tots i totes mereixem que la meitat de la població no siga exclosa de les seues contribucions musicals al llarg de la història, per reclamar la seua presència i aclamar els seus èxits. Per això és també important fer quantes aportacions puguem, per tal que les dones que avui tenen reconeixement cultural en el camp de la música, siguen recordades en el futur i servisquen de referents per les noves generacions, solament d’aquesta manera aconseguirem una igualtat en l’art musical.
