Mitjans estatals, amb visió de país, comarcals, provincians i locals… uns pel morbo i altres perquè no ens refiàvem, allò ben cert és que sense complicacions els mitjans accedírem a la casa consistorial, on es garantí el dret a la informació, tal com l’actual equip de govern va anunciar “transparent i sense res a amagar”, per poder gravar, fotografiar o escriure aquesta notícia sobre les encara anunciades “becerrades cadafaleres” d’Algemesí.
A l’Ajuntament hi havia càmeres, moltes de les quals en veure que la sang no arribava al riu van plegar. Acabat el morbo ‘c’est fini’ la pressió mediàtica. Tanmateix, la porta principal de la plaça estava protegida per policia, els carrers murmuraven lleteres i la gent ocupava el carrer. Abans de les 23:30 el carrer passeig (en altres usos Sant Josep de Calasanç) estava ocupat per la gentada que sopava i pel bell mig, amb un efecte doppler acusat les músiques lluitaven per fer-se sentir, unes per damunt de les altres mentre joves disfressats o abillats amb robes femenines (allò que des de la psicologia es podria llegir com un plaer freudià pel transvestisme sense pressió social) baixaven des del punt neuràlgic de la gresca i la disbauxa cap al punt ritualístic que justifica, al seu parer la festa mateixa. El bullici era constant i en augment. Al carrer. Dins la plaça l’entrada no garantia el “mig ple” o “quasi ple”. És a dir que molts dels que volen Setmana de bous tant els fan els bous i molts menys els importen les “becerrades cadafaleres”, perquè la festa continuarà mentre alguns mantinguen la plaça dempeus.
Dit i fet, la plaça es divideix en 29 cadafals, enguany n’optaren a la subhasta 28 i anit dels 28 només 7 participaren en “l’espectacle de la nit”. Els primers van optar per un espectacle eqüestre per començar la seua actuació i després van soltar un vedellet que amb prou feines es defenia, on el “torero” mostrava la destresa amb l’animal. La banda de música, per seguir amb el muntatge i donar-li al fet aquell punt infantil perquè semble al més real possible, marcava els canvis de terços. Arribada l’hora de l’antiga i fatídica estocada, el vedellet com podia retornava al corral. I la plaça es buidava. “La festa està a les casetes”. Els següents en actuar, ja transvestits, es van empipar perquè no funcionà la música i no van poder mostrar les habilitats coreogràfiques, alguns d’ells volien abandonar la festa i, potser, continuar-la on la gent que vol setmana de bous però tant li fan els bous, estava celebrant “els bous”. Al final van torejar. L’animalet va fer el que va poder i va retornar als corrals.
La plaça es va tornar a minvar. I més coreografies, novament transvestits, una rere l’altra fins completar els 7 cadafals que participaren de l’anunciada “capea”. Alguns vedellets es resistien a tornar al corral, altres es defenien entrant per les barreres i a la 1:30 de la matinada la cua que esperava el torn per degustar el tradicional kebab era més llarga que la que mirava “l’espectacle de la nit”.
Per què? Doncs perquè les casetes tanquen a les 2:30 i la gent que vol setmana de bous tant li fan els bous, el que volen és festa a les casetes. Que torturen un bou, un vedellet o que es transvestisquen per plaer, sense por —afortunadament— a l’opinió pública, és un pretext que autoritza una setmana de disbauxa, compte, no haurien de dir col·lectiva, que a Algemesí són més de 28.000 habitants.
Fa un any cap mitjà va poder fer ús de la llibertat de premsa i accedir a la informació. Amb seny i pedagogia, amb el temps i la pressió cívica-social, acabaran preguntant: “voleu festa?”, doncs festa tindreu. Aleshores ens adonarem que la disbauxa no estava associada al sofriment de cap animal, sinó que l’animal, per oci o per plaer ja el fem nosaltres en les festes. Encara que a alguns els hi costarà més d’entendre segons tinguen més d’animal o de transvestits.
