Tot i que jo també he firmat per la dimissió de Mazón que promou Compromís, crec que, després de sis setmanes de la catàstrofe, tant o més que demanar la dimissió d’un president, gens honorable, el que ha de fer un partit valencianista és incidir en el fet que és necessari un grup polític que tinga el fet valencià com a màxima preocupació, sense estar supeditat a les directrius de Madrid. Perquè d’altra manera, fins i tot en les desgràcies, els partits centralistes tornaran a prendre el territori i les vides valencianes com una moneda de canvi o una pilota per a jugar entre ells. La falta de coordinació i d’organització entre administracions no és producte de l’estat de les autonomies, sinó d’una gestió deplorable de la Generalitat Valenciana que no ha sabut fer-se valdre per a salvar els seus ciutadans i ciutadanes.
Ara és el moment d’exigir drets: dret a tindre un autogovern, per damunt de les províncies -és el moment de demanar la desaparició de les diputacions i que s’integren a l’administració autonòmica-, que mire de tu a tu al govern de l’Estat i que tinga com a centre el benestar de les persones que hi viuen i la protecció dels recursos naturals. Dret a una cultura pròpia, amb una llengua que cal posar en valor constantment, perquè és la llengua amb què dialoguem amb la història i amb el medi natural. Perdre l’imaginari associat amb la natura ha fet que no se sentira l’amenaça de l’aigua i no es buscara refugi, com haurien fet els nostres avantpassats, perquè coneixen el medi i no havien perdut els referents, sabien que l’aigua busca el seu camí i el camí de l’aigua és la mar.
Un partit que demane responsabilitat a qui ha posat murs al camí de l’aigua, per construir on mai s’haguera d’haver construït, vivendes, parcs empresarials i infraestructures sense un sistema de canalització de les aigües en zones inundables; per prioritzar infraestructures com una xarxa radial de trens d’alta velocitat que passen per Madrid, en lloc de vies ferroviàries de velocitat mitjana i alta que vertebren els valencians amb Europa pel camí natural que passa a la vora del Mediterrani; i per prioritzar necessitats secundàries en lloc d’haver construït un sistema òptim de canalitzacions en els barrancs per protegir les poblacions de la seua vora. Ací el negoci malauradament ha sigut i és construir per construir i omplir les butxaques dels amics, sense una previsió i una graduació de prioritats. Molts s’han fet d’or amb operacions urbanístiques, molts tenen les mans tacades de sang, però poden dormir tranquils perquè pesa més l’or que la consciència.
Cal un partit valencianista que denuncie esta reconstrucció que volen que siga continuista, i tan continuista que, alhora que es lamenten del que ha passat, permeten construir més a prop de la costa; les obres de l’ampliació del port de València no s’aturaran, malgrat que afecten l’Albufera; es paguen campanyes perquè vinguen més turistes a la ciutat; grans extensions de plaques solars ocuparan terreny forestal i agrícola.
Demanar dimissions, denunciar actuacions que afavorixen uns pocs, amb falta de transparència, portar als tribunals a qui calga, no està malament; però el que cal és presentar a la societat civil un seguit de propostes i iniciatives, amb trellat i ben argumentades, que mostren que l’autonomia dels valencians i valencianes és possible i depén de nosaltres mateixos, de l’aprofitament dels recursos naturals, de la defensa d’una cultura i una tradició que es regenera sense aniquilar el passat que ens ajuda a comprendre el lloc on vivim, i d’una economia del bé comú que pose les persones per damunt d’altres interessos.
Si una cosa ha posat de manifest la destrossa del 29 d’octubre és que calen polítics valencians que, per damunt de les sigles d’un partit, anteposen el seu territori, la seua cultura i les persones que aquí vivim. Que tinguen com a referent principal el seu País Valencià.
