La recent onada d’incendis forestals ha deixat un panorama curiós. Per una banda, tenim els dos grans partits de l’ecosistema polític espanyol, PSOE i PP, en una baralla estèril per veure qui té les competències, quan la llei és meridianament clara. D’altra banda, tenim el món agrari, el moviment ecologista i totes les formacions de l’esquerra plural demanant el mateix, mesures i recursos per a mantenir els nostres boscos i muntanyes vius i preservar el seu valor ecològic. Tenim també la comunitat científica afònica de cridar per advertir-nos dels efectes devastadors del canvi climàtic i els bombers de diferents consorcis en vaga demanant més recursos i millores en les seues condicions de treball. I, per acabar, tenim tots els governs autonòmics del PP i Vox (amb les competències en la prevenció d’incendis i amb la capacitat de poder garantir salaris dignes i ampliacions de plantilles) demanant recursos a l’estat espanyol, mentre molts d’ells (per exemple, els governs de Mazón) han retallat les partides pressupostàries destinades a la prevenció d’incendis.
Durant els dies posteriors a la devastadora dana del 29 d’octubre de 2024 es va popularitzar una frase molt recurrent al llarg de la història entre els sectors esquerrans de la societat, “el poble salva al poble” o, com jo sempre l’he coneguda, “sols el poble salva al poble”. És inqüestionable que el poder organitzatiu de la societat valenciana (i el voluntariat, fos d’on fos) en aquell moment i el dels veïns i veïnes dels pobles afectats pels actuals incendis són una bona mostra que el poble pot salvar el poble, però ens cal més.
El poble no sols se salva en els moments del rigorós directe, també es fa en la reflexió conscient i crítica de les diferents situacions. Perquè un poble puga salvar-se cal mirar més enllà. Si fórem capaços de traure el fang dels nostres pobles, gestionar les tones de recursos que arribaren i ara de plantar cara al foc que amenaça els nostres pobles, crec que podem arribar també a discernir quines gestions ens protegeixen i quines ens deixen a la deriva. Perquè, mentre les evidències estan sobre la taula, el discurs a les xarxes socials i determinats mitjans de comunicació ens ven una realitat plena de mentides per a salvar el cul d’alguns dirigents del PP i Vox.
En l’era de la informació instantània, en tenim a l’abast una quantitat quasi infinita, i discriminar el que és verídic i fonamentat de les notícies falses, les manipulacions i la desinformació es converteix en una tasca quasi impossible. Ens trobem amb lideratges polítics i amb persones influents que generen discursos reproduïts de manera massiva, als quals se’ls dona validesa depenent de la seua capacitat comunicativa, sense cap classe de comprovació (no importa el que em diguen si diuen el que jo vull sentir) i açò genera una indefensió brutal. Per això, quan els dubtes ens assalten, quan tot pareix difús, quan el fum de la infoxicació ens cega, el més útil és anar als fets. Qui va eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències? Qui va dir que mantenir les unitats de bombers forestals que fan el manteniment dels boscos durant l’hivern era una despesa supèrflua? Qui va dir que l’UME era un “capricho faraónico”? Qui nega el canvi climàtic?
És increïble que les persones que han retallat en serveis públics, que han precaritzat les condicions laborals dels bombers que s’estan jugant la vida, no assumisquen cap responsabilitat. Contrasta amb la grandíssima sort de tindre uns professionals que entenen la seua responsabilitat i posposen una vaga per lluitar contra els incendis que cremen els nostres pobles. Les comparacions són odioses.
Doncs això mateix, si el poble vol salvar-se, no pot continuar confiant en els que prefereixen destrossar-ho tot per a continuar guanyant. No pot esperar morts per a lluitar.
