Dimarts passat la DANA que afectava el País Valencià va assolir uns registres esfereïdors. Tal com destaca AVAMET, barrancs com la rambla del Poio que no portaven ni un litre d’aigua a migdia transcorregueren fins als 1.000 litres a les 17.30 h i els 2.000 litres a les 18.30 h, un augment sobtat que colpia les poblacions de l’Horta Sud i la Ribera Alta. Amb açò, les poblacions de la comarca de Requena-Utiel (on es registraren més de 400 l/m² acumulats) ja es trobaven sumides a les pluges torrencials, les crescudes de barrancs sobtades i els danys vitals i materials.
Tot açò, però, es podia preveure. Fonts com AEMET i AVAMET no dubtaren a advertir dies abans del fet que se’ns apropava una DANA amb unes dimensions superiors a les viscudes en els últims anys. Advertien de la perillositat de trobar-se en certs espais a deshora i, a través del seu sistema d’alertes declaraven en alerta vermella tot el País Valencià. Per què la gent no n’era conscient? La resposta típica d’aquests dies es limita a cercar uns culpables viscerals sense mirar més enllà de la seua esbiaixada ideologia. Òbviament, el primer factor fou que no hi havia cap avís per part de la Generalitat Valenciana. Hi havia a l’abast de tothom, però, els suposadament experts, que són els qui han de saber llegir les dades i advertir la població, i no indicaren res. La resta de successos ja els sabem, però cal fer èmfasi en açò, en l’absència d’informació.
La desinformació
A principis d’any el World Economic Forum feia públiques unes taules on indicava els majors problemes als quals la humanitat hauria de fer front en els propers anys. En aquesta trobem que el segon fenomen són els esdeveniments meteorològics extrems, esdeveniments com la DANA que acabem de patir i ens ha deixat un molt elevat nombre de víctimes. Abans d’açò, però, copsem un altre fenomen, la desinformació(1), que s’ha convertit en el problema més gran al qual ha de fer front la humanitat. Aquest fenomen, doncs, es troba cada cop més present, tal com denuncien filòsofs com Dan Williams. Se’n deriva de discursos de bullshit(2), de les fake-news i d’altres formes de manipulació de la realitat. A més, amb l’explosió de les IA i les simulacions que amb aquestes poden donar-se la manipulació és encara més elevada i el seu control (és a dir, dirimir entre la veracitat o falsedat del que se’ns presenta al davant) és cada cop més complicat.
Autors com M. P. Lynch han parlat dels mems com una problemàtica que augmenta la desinformació. Aquests, tot i no ser sempre negatius, amb la seua elevada reproductibilitat porten fàcilment a expansions quasi exponencials. Com bé adverteix Lynch, la cadena de persones que comparteix els mems provoca que es perda la font d’autoria i, en conseqüència, la fiabilitat amb la veracitat o falsedat d’aquests (Lynch, 2022, p. 3). Però, a més d’açò, allò que tractarà de respondre Lynch és si algú que comparteix un mem creu en la informació que aquest projecta (ibídem, p. 4). Per tal de respondre a aquesta qüestió, Lynch fa èmfasi en diferenciar les creences dels compromisos indicant que creure en quelcom variarà de saber si açò és veritable o fals mentre que podem, tot i saber que és fals, mantenir el nostre compromís donades unes determinades conviccions (ibídem, p. 5). Açò doncs ens porta finalment a la resposta del problema, la qual Lynch reprodueix de la següent manera (sent S un subjecte que comparteix un mem i P el mem compartit):
- 1 S creu P però no està compromés amb tot P o amb els significats polítics de P.
- 2 S creu P i està compromès tant amb P com amb els seus significats polítics.
- 3 S no creu P però n’està compromés perquè ho està amb el seu significat polític.
- 4 S ni creu P ni n’està compromés però sí que ho està amb el seu significat polític.
I d’aquestes quatre opcions diu doncs que (1) és la posició que sol mantenir-se en política, (2) són els seguidors radicals, aquells que polititzen el contingut compartit, (3) representa aquelles persones que es troben, d’alguna manera, relacionades psicològicament amb el contingut compartit, i (4) seria una mena d’advocat cínic que es veu compartint la falsedat (P) com una forma de donar suport als seus valors i devaluar els altres (Lynch, 2022, p. 12-13). A partir d’ací, ja podem esbossar la resposta definitiva. De moment, trobem quatre opcions per respondre a la qüestió sobre els motius que hom pot tenir per compartir un mem. Però, si aprofundim més, entre aquests quatre la tercera opció és la més problemàtica pel que fa a la misinformation que projecten, ja que es tracta de gent que no creu en la veritat d’allò que comparteix, però sí que té un compromís polític amb el contingut d’allò compartit, motiu pel qual ho comparteix (ibídem, 16-17). Podem, doncs, concloure l’argument de Lynch indicant que els mems(3) tot i semblar inofensius són una font de desinformació així com de misinformation donada la seua elevada reproductibilitat i la manca de comprovació de la seua fiabilitat. A més, aquests són problemàtics en grau més alt quan són compartits per gent que, tot i saber que probablement és falsa la informació d’aquests, decideix compartir-los per compromís polític, sent açò un cas de bullshit.
La manipulació
Si tornem a centrar-nos en els casos de misinformation, un altre possible cas, que també cal tenir en compte, se’n deriva dels anomenats efectes lèxics, dels quals en parlen H. Cappelen i J. Dever. Aquests, d’entre les distintes idees que plantegen a l’obra Bad Language (2019), fan una reflexió respecte al valor no cognitiu de les paraules tractant les metàfores, el brandnaming, les difamacions i els discursos en clau (2019, cap. 7). Si ens centrem en aquests últims (els discursos en clau) lligats a la política trobem com s’incorre en una mena de manipulació en emprar certs termes que fan més desitjable acceptar una idea que no l’adversa (i.e. parlar de provida per fer front a l’avortament), ja que la idea que es defèn en aquesta mena de discursos és no cognitivament més acceptable (ibidem, p. 117-118).
Aquest fenomen, cal dir, també ha assolit les nostres terres aquests dies. Les xarxes, que des de dimecres s’estaven omplint de missatges de solidaritat cap als pobles afectats, i d’organització social estan virant cap a discursos d’odi. Discursos on les necessitats dels supervivents a aquesta catàstrofe climàtica no són ja necessitats de primer ordre. Discursos on s’ha manipulat la posició dels voluntaris i se’ls hi ha dificultat les tasques de neteja.
La cerca de responsables, una cerca que dimecres se’ns presentava evident, amb noms i cognoms ha passat a ser una caça de bruixes. Una caça de bruixes orquestrada per l’extrema dreta i de la qual se’n deriven conseqüències inacceptables. Conseqüències que, òbviament, tenen a veure amb la ja esmentada desinformació. Primerament gran part de la població ja perd la noció de qui és el responsable culpant a altres dels malencerts del seu líder ideològic a aquesta terra, o almenys, culpant al que consideren màxim representant de la ideologia que ells repudien. En segon lloc, l’extrema dreta s’apropia del discurs del poble presentant els primers aldarulls, orquestrant actuacions més que assajades i virant el prisma cap a Madrid, sempre Madrid. Amb açò, copsem amb l’altra conseqüència, i la més important de totes, els pobles. Els pobles que, a més d’estar vulnerables i desfets passen a un segon pla en els mitjans de comunicació i les xarxes socials.
Les xarxes comencen ara a omplir-se de missatges d’odi. Missatges que, exigeixen la dimissió dels qui no són els màxims responsables del que ha succeït. Altres que menyspreen les capacitats dels que sí, per tal que deixen de ser vists com a assassins i passar a considerar-los víctimes de la seua ineptitud i així eximir-los de càrrecs morals. Mentre el poble, l’única i vertadera víctima de tot roman com una deixalla secundària, a partir de la qual construir discursos d’odi. Discursos que es dediquen a desinformar, a culpabilitzar desmesuradament i a dificultar que es destinten tots els mitjans per a allò vertaderament necessari. A dificultar que es destinen tots els mitjans per a col·laborar, per a demanar voluntaris i per al que calga.
Cal no oblidar les víctimes
Perquè els dies passen i la gent comença a oblidar-se de les víctimes que encara estan amb nosaltres, de les que han perdut somnis, familiars i amics. Aquelles víctimes que dimarts hagueren d’acomiadar-se sobtadament del seu projecte vital sense saber si el podrien reprendre algun dia, sense saber si el podran reprendre. A més, que, molts d’ells possiblement ho fan, però ja no amb qui els havia d’acompanyar, ja no amb l’incessable suport que li representaven els seus estimats.
És per aquest motiu que cal evitar que s’obliden dels qui encara estan, dels qui s’han bolcat per treure endavant la seua terra tot i les elevades pèrdues. Cal seguir col·laborant, continuar amb el voluntariat i a més, tractar de fugir de la desinformació que molts mitjans estan projectant. Una desinformació que no solament s’oblida de les víctimes sinó que aquesta, a més, ens torna a enfocar en el centralisme. Un centralisme a partir del qual, la terra consternada i desfeta no és més que un espai al que ja no es pot anar a gaudir del clima, ja no és un espai de consum. I en tant que no és un espai de consum no pot suscitar tant interés públic com el que requeriria per tornar a la normalitat amb la major brevetat possible. El dilluns dia 4 la gent que no treballava ni vivia en cap dels espais malmesos ha tornat al seu lloc de treball i ha continuat amb el seu projecte vital. Aquesta gent, en canvi, tardarà i tardarà molts mesos a tornar a assolir alguna mena de normalitat. És per això que no podem oblidar-nos-en, és per això que cal que es mantinguen en primera plana molts dies més, fugint a més, de tota desinformació. Ja hi haurà temps de fer política i de culpar, ara no és el moment.
Notes
1. Entre els filòsofs del llenguatge encara no s’ha arribat a un acord paradigmàtic a l’hora de traduir els termes misinformation i disinformation. Tots dos es tradueixen per desinformació, però, es diferencien pel fet que, mentre disinformation fa referència a una desinformació voluntària, al fet que hom no informa perquè no vol o no li és convenient, misinformation es limita a l’accepció típica, a no estar-ne informat al respecte. Aleshores com que no disposem d’una traducció que els diferencie serà a través del context que es podrà esbrinar de quin parlem.
2. El bullshit, típicament traduït per postveritat, és un fenomen que creà H. Frankfurt (1987, 2005). Aquest pot definir-se superficialment com aquells discursos que tracten de difondre un missatge deslligat de la veritat amb l’únic objectiu de despertar certes emocions i certs pensaments en el receptor. Un discurs al qual no li importen els fets del relat sinó les conseqüències del seu missatge en l’oient.
3. Entenent aquests com la més reduïda unitat encarregada de transmetre l’herència cultural. Açò és, una unitat encarregada en transmetre idees, símbols o pràctiques culturals amb una trajectòria similar a la d’un gen.
Referències
Cappelen, H., & Dever, J. (2019). Bad Language. Oxford: Oxford University Press.
Frankfurt, H. (1986). On Bullshit. Raritan, 6, 81-100.
Frankfurt, H. (2006). On Bullshit: Sobre la manipulación de la verdad. Barcelona: Paidós.
Lynch, M. P. (2022). Memes, misinformation and political meaning. The Southern Journal of Philosophy, 1-19.
Williams, D. (21 / Gener / 2024). Misinformation is not a virus, and you cannot be vaccinated against it. Recollit de Dan Williams Philosophy: https://danwilliamsphilosophy.com/2023/12/04/misinformation-is-not-a-virus-and-you-cannot-be-vaccinated-against-it/
