“Jo anava a morir, més tard o més d’hora, tant si haguera dit el que volia dir com si haguera callat. Els meus silencis no m’havien protegit. Els vostres silencis no us protegiran.”
Audre Lorde, activista americana.
Gener ha vingut amb nom propi: Donal Trump. Primer pel segrest de Nicolás Maduro -que confessem podria haver passat per un meme d’El Mundo Today-, després per les seues vel·leïtats imperialistes sobre Groenlàndia, amenaces a Mèxic… res nou. Tuf ianqui fins al multivers. I tot pot tindre conseqüències greus a llarg termini, com sempre les han tingudes les impunes i obscenes ingerències dels EUA a la resta del món, sobretot al que consideren el seu “pati posterior” de jocs, la resta del continent, vaja.
Com fan els dictadors el dia que decideixen llevar-se la careta, tampoc Trump té ja gens d’escrúpols en anar d’amagat sobre les seues intencions. Diu en públic que ha envaït Veneçuela per furtar el seu petroli i que vol annexionar-se Groenlàndia pels seus recursos naturals. Així, alt i clar. Si qualsevol dia descobreix que hi ha gas sota la Torre Eiffel no li tremolarà el pols en enviar els marines amb un submarí pel Sena. I al seu amic Emmanuel que li vagen donant.
Però entre unes notícies i altres, ha estat l’assassinat de Renee Nicole Good, una dona de 37 anys, activista comunitària i mare de tres fills, abatuda per un agent de l’ICE (Immigració i Control de Duanes) durant una operació policial a Minneapolis, que ha provocat una onada de protestes nacionals als EUA i crítiques per part de líders polítics i defensores dels drets civils. Sincerament, ens la porta al pairo l’argument policial de la defensa pròpia, n’és un patró que fa massa temps que es repeteix, el de l’abús policial. De fet, la societat americana porta segles –des dels primers pioners- assumint que hi ha “certa” violència que és admissible i fins i tot necessària: si entres en ma casa sense el meu permís no t’estranyes si et pegue un tret al cap. Per si de cas.
I encara que Renee no era negra ni immigrant, la mort de George Floyd al 2020 ja va retratar amb escreix el modus operandi que es gasta el suposadament país més democràtic i lliure del món (el més arbitrari, el més racista, el que no entén la justícia social ni la pràctica, el més imperialista i el més corrupte, diguem-ho alt i clar): primer dispare, després pregunte, així de fàcil. L’altre sempre és l’enemic, siga de l’est, del sud o el dissident dins de cada comunitat. Imaginem, per un moment, un món en què davant de qualsevol percepció de perill pogueren disparar-se els uns als altres, no seria la nostra vida un infern? Doncs en eixe infern és en el que Donald Trump està convertint els Estats Units.
I, no ens enganyem, Donald Trump no ha obtingut el seu poder en una rifa. Si és el president d’un país on -per ara- les regles del joc polític encara són suposadament netes, és perquè la ciutadania l’ha posat ahí. El que ens porta a pensar d’una manera esgarrifosa que és la mateixa societat americana la que està profundament malalta i que ell és només la conseqüència, no l’origen. Els autèntics psicòpates són el granger de Michigan, la corredora de borsa de New Jersey o el venedor de cotxes de Chicago que el voten. Gent comuna que mai pensaries que porta dins un Hannibal Lecter.
El que l’assassinat de Good ha posat en evidència és que l’agressió armada és producte d’un sistema de control clarament abusiu, i que sols podem classificar de feixista. Un sistema on les llibertats no és que estiguen ja seriosament amenaçades, sinó que clarament estan desapareixent a ulls veients substituïdes per polítiques racistes i classistes, on el pobre, la negra, els espatlles mullades -o, ara, aquells que els defensen- són elements que no mereixen respirar el mateix aire que els ‘autèntics’ americans.
L’últim missatge però que s’ha fet públic de Good dirigit als immigrants abans de ser assassinada és una finestra d’esperança al fet que tot no està perdut: “No esteu a soles, aquest país també és vostre”. Unes idees que li han costat la vida.
Que Donald Trump és un egòlatra compulsiu que actua com un xèrif sense nord ho sabem tots, i que els Estats imperialistes no intervenen en altres per filantropia, també. Però que la dreta i la ultradreta d’aquest país celebraren el vodevil veneçolà i que continuen venent-nos els Estats Units com l'”amic protector” -quan ni tan sols diferencien entre una multa i un tret al cap-, això és de bojos.
Cal ja que els europeus ens llevem la bena dels ulls i assumim que no es pot ser amic d’una fera. Per moltes festes que li fem, un dia ens amollarà una urpada i ens matarà. I llavors no podrem fer-nos els sorpresos com quan en Casablanca el capità Renaud s’adona que en el café de Rick es juga a la ruleta. Advertits estem.
