Fa una setmana, una jove de 17 anys va anar a fer la compra al supermercat Charter de Massalfassar (l’Horta Nord) i, a la caixa, quan li van demanar la targeta de Consum, com que no la duia damunt, va dictar el DNI a la caixera, que immediatament li va ordenar: «En castellano!». La menor li va dir que preferia parlar en valencià i es va esforçar a fer-se entendre, li va mostrar els números amb els dits i fins i tot li fa la traducció de «sis», però la treballadora no estava interessada a resoldre cap suposada dificultat comunicativa i va tornar a ordenar-li que li parlara en castellà.
Així explica què li va passar a la seua filla el professor de Psicobiologia de la Universitat de València, Ferran Suay, en una entrada del seu blog titulada «O dignes o subordinats». «Ja sabem que quan el client parla valencià, no sempre té la raó», afirma.
«Esta niña no me quiere hablar en castellano!»
La discriminació lingüística ocorreguda en aquest supermercat va anar més enllà, continua contant Suay, perquè quan a la jove, nerviosa, se li va escapar alguna llàgrima, la caixera es va posar a plorar i va adoptar «el rol de víctima, com si no fora ella qui havia usat l’imperatiu amb una clienta, i com si no fora ella qui estava impedint el ritme normal de passar per caixa, a còpia de mentir dient que no entenia uns simples números». Al mateix temps, la caixera, «entre sanglots impostats, crida una altra treballadora “Mari, ven que esta niña no me quiere hablar en castellano!”».
A més, assenyala Suay, d’entre la gent que feia cua van eixir veus, «no per a defensar una menor de la manipulació evident d’una adulta», sinó per a dir-li que era «irrespectuosa i radical» i que «per respecte» li hauria de parlar en castellà. «Són persones del poble, perfectament valencianoparlants. O potser hauria de dir “perfectament valencianocallants”», assevera el professor.
Submissió lingüística
En aquest sentit, Suay indica que «la submissió lingüística, un hàbit adquirit inicialment per coacció, s’ha acabat convertint en un automatisme per a la immensa majoria de la població valencianoparlant». Perquè «al País Valencià, pel que fa als usos lingüístics, allà on mirem no trobem models positius. No veiem ni autoritats, ni famosos, ni un sol representant polític de cap partit, que mostre públicament un mínim de dignitat lingüística: tots són mesellament submisos al castellà», remarca.
I afegeix de manera contundent: «L’obediència abjecta no té res a vore amb eixes paraules tan ben sonants. Té a vore amb la por. I ja entenc que és molt més agradable pensar de tu mateix que eres respectuós i no senzillament covard; molt més covard que una menor d’edat que fa real el seu dret a parlar el seu idioma, al seu poble. Un símptoma ben evident d’eixa covardia és prendre partit per qui està en la posició més forta: la de la llengua imposada».
Suay conta que ell mateix ha passat sovint per aquella mateixa caixa i mai no li han demanat repetir res en castellà. «I no ho han fet perquè m’entenen», subratlla. «Perquè qualsevol castellanoparlant amb una intel·ligència normal està sobradament capacitat per a entendre, no sols els números, sinó tota una conversa en valencià i perquè no es tracta de cap dificultat de comprensió. Es tracta d’una voluntat d’imposició que és inacceptable. Inacceptable per a qualsevol que, com la meua filla, tinga una mínima dignitat personal i nacional», rebla.
Dignitat
«Per a comportar-se amb dignitat cal estar disposat a afrontar conflictes i això, ni tan sols quan ho fem civilitzadament, no és fàcil; fa mandra i fa por», afirma el professor. «Però el cost personal i col·lectiu que comporta acatxar sempre les orelles és molt alt», continua.
«Si superem les incomoditats i assumim que els nostres drets són —com a mínim— igual de vàlids com els drets dels altres, la recompensa ens arribarà prompte. Comportar-se amb dignitat, amb respecte per allò que som, allibera una força que és imprescindible per a la vitalitat de les persones i dels pobles», conclou Ferran Suay.
