Hui fa un any de la dana que ens va canviar la vida als qui continuem vius i ens va arrabassar la vida, aquell dia, de 229 persones, dos treballadors de les tasques de neteja al cap d’uns pocs dies i molta més gent que no podem comptar. Tardarem en conèixer l’impacte en la salut física i mental de la gent, però sabem, pels indicis que hi trobem, que seran greus; malalties cròniques que han empitjorat, contaminació ambiental amb afeccions respiratòries, ansietat permanent, depressions, fatiga que no se’n va… Les conseqüències han sigut devastadores en les comarques afectades i també han tingut efectes en la resta del país. Dies i dies sense aigua potable ni llum elèctrica, fang per tot arreu, escoles arrasades, places, carrers, edificis en perill, botigues de tota mena destruïdes, forns, farmàcies, autobusos, Metro, ascensors, garatges, milers i milers de cotxes inutilitzats per a sempre.
Davant d’aquesta situació, hi hagué i s’hi manté una resposta ferma i solidària, comunitària, per part de la societat afectada i les desenes de milers de persones que van entendre i van compartir aquell dolor i van ajudar i continuen ajudant com poden. Sense la capacitat d’autoorganització de la gent, del poble, sense la capacitat de resposta de les xarxes ciutadanes i els voluntaris que acudiren de tot arreu i especialment dels joves de la ciutat de València i altres comarques del país i d’arreu, tot haguera sigut encara més horrible, més dur, més insuportable. Les imatges del Pont de la Solidaritat són encara reconfortants. La manifestació d’aquest dissabte passat, 25 d’octubre, n’és una prova ben clara del que estic dient. Ja poden enredrar tant com vulguen amb les xifres. Tots sabem que som molts més dels que ells volen i diuen.
Dos mesos després de la dana, es va proposar l’organització dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció -CLER. Llavors van escriure: “Ens produeix cansament haver de continuar mostrant les nostres ferides, els nostres morts, el nostre dolor… Tenim ben present el record de veïnes que arrapaven branques d’un arbre per a agarrar-se a la vida, cotxes que nadaven en la foscor d’un malson del qual no aconseguim despertar… És ben senzill: la primera obligació d’una administració és cuidar la vida dels seus administrats.”
Reclamaven, llavors, un pla de mesures d’emergència per a les actuacions de reconstrucció en cada municipi i coordinat amb altres municipis de la comarca. “La primera mesura de la reconstrucció hauria de continuar sent salvar vides, cuidar l’existència de les persones danyades econòmicament, física i psicològica. Només amb la participació activa i amb poder de decisió de la població és possible la reconstrucció que necessitem que no és precisament el que interessa a eixos mateixos que ens van regalar mort. Projectes de reconstrucció amb la planificació, execució i avaluació de les poblacions afectades que utilitze l’economia social i local com a base. Només amb la participació de persones i territoris dels del fang i d’aquells que per sort van quedar secs, donarem resposta a la situació. Sense comunitat, sense el veïnat, com es sabrà el primer que cal atendre i quines persones són les que tenen més dificultats? Com es començarà a apedaçar sense estar en “el trencat”?” Així s’expressaven els qui iniciaren els CLER que s’han estès per les comarques. Reclamaven un projecte comunitari que permetera establir i coordinar les accions amb un pla de mesures d’emergència, diagnosticar la situació general del municipi: escolarització, salut, petites empreses, cooperatives, autònoms, identificar les persones en major risc i dificultat social, establir un diàleg coordinat amb altres institucions, locals, comarcals, de país o estatals, participar en la gestió dels recursos humans i financers mobilitzats en cada municipi i ajudar en l’accés de la població a totes les prestacions, tant les dirigides a persones com a empreses o associacions.
Enfront de la resposta de la societat civil i les seues organitzacions autònomes, hem pogut contemplar amb estupefacció i indignació la mediocritat del Consell de la Generalitat Valenciana, del president més miserable que mai no hem patit -i mira que n’hem patit de podrits, mentiders i lladres- i una colla de consellers més preocupats de defensar Mazón, el seu càrrec i les polítiques de mort que promouen que no d’ocupar-se de resoldre els problemes. Escoltar les seues dissertacions buides, adornades amb atacs als adversaris polítics i excuses de mal pagador, encara resulta més indignant. Ja no és només el Ventorro, com s’ha focalitzat, és la misèria moral de tot el Consell, del partit que el manté i els socis feixistes que esperen el moment d’entrar a degolla i prendre’ns les llibertats que tant va costar aconseguir.
Mentrestant, la no reconstrucció consisteix a posar més ciment en zones inundables, repartir milions entre els empresaris amics, tot incloent-hi els condemnats per corrupció en els molts casos del Partit Popular, negar la participació dels afectats en les decisions estratègiques i posar entrebancs a l’autoorganització popular, no siga cosa que s’hi veja encara més la seua incompetència i els seus interessos inconfessables. És molt greu que, a hores d’ara, un any després de la dana, encara no s’hagen elaborat i posat a exposició pública plans d’emergència locals i comarcals, que no s’estiguen revisant i actualitzant els plans generals d’ordenació urbana, que es torne a construir en zones inundables sense aprofitar el coneixement que ens ha proporcionat aquesta catàstrofe. Sembla clar que la reparació no vindrà de la mà dels qui ens abandonaren i només pensen en els seus interessos. La Generalitat no està en condicions de reparar res, em va dir l’altre dia un periodista que els marca de prop. El seu tacticisme polític condueix a incrementar el desprestigi de les institucions i alimenta l’ou de la serp.
El PSPV-PSOE amb la seua negativa a una moció de censura a Mazón, amb la seua anunciada disposició inicial a aprovar-li els pressupostos que el molt miserable president va traure endavant amb el suport dels feixistes, amb la seua ambivalència -ara vaig a la manifestació i demane la dimissió de Mazón, ara envie la policia a carregar contra els qui denuncien el genocidi a Palestina, perquè, per damunt de tot, estan els interessos de Juan Roig-, amb la seua cobejada operació del Manhattan de Cullera que torna, amb el projecte de Parc Comarcal d’Innovació Pont dels Cavalls a Aldaia, el qual ocuparà un milió de metres quadrats d’espai agrícola a la vora del Barranc dels Cavalls (rambla de Poio) i augmentarà i molt el perill d’inundació d’Aldaia i de tots els pobles riberencs de la rambla, des de Torrent fins a Catarroja, i altres deliris constructors que prepara als ajuntaments que ostenta, el PSPV-PSOE ens recorda que forma part del problema i no de les solucions. Curiosa la sintonia de la Generalitat amb aquests projectes “socialistes”. Recordeu la telefonada de Mazón, des del Ventorro, a l’alcalde de Cullera.
Ara fa sis mesos, es presentava públicament l’Acord Social Valencià al Pont de l’Assut de l’Or, davant del congrés del PP europeu, i denunciava la negligència política del govern de la Generalitat valenciana i la complicitat dels qui l’estaven sostenint: Feijoo i Von der Leyen. “Per la normalitat democràtica, social i econòmica del nostre poble, exigim la dimissió immediata de Mazón i el seu Consell” declaraven. L’Acord Social Valencià -ASV- es presentava com un espai de trobada i construcció col·lectiva de la població del territori afectat i dels qui es van solidaritzar des del primer dia i són conscients que, si no es transformen les polítiques davant la crisi climàtica i social, això pot tornar a ocórrer en qualsevol part del país i tornarà a haver-hi morts.
Formen part de l’ASV els CLER, els sindicats combatius i les organitzacions dels sectors socials agredits pel pacte amb Vox, amb uns pressupostos que, negant el canvi climàtic, neguen el dret a la vida i constitueixen un atac frontal a tots els sectors de la nostra societat, un greu atac als drets més elementals de qualsevol ésser humà. Una burla al dret a l’habitatge, a l’educació i la sanitat, als drets de les persones migrants, una agressió al territori i al medi ambient… La desobediència civil esdevé, doncs, una eina indispensable per a aconseguir retornar la dignitat al nostre poble.
Avui, un any després, l’Acord Social Valencià convoca un acte d’homenatge a les víctimes a la plaça de la Mare de Déu de València a les 13 hores i una manifestació que eixirà a les 18 hores des d’Albal i a les 19 hores des de La Torre/Sedaví per a confluir, ambdues marxes, a les 19:30 a la plaça de la Xapa de Benetússer.
Com va dir Rut Moyano, del CLER de Benetússer, en l’acte d’homenatge a les 7.291 víctimes de les residències de Madrid, “davant les seues polítiques d’odi i destrucció, ens organitzem per a construir la societat futura que volem. Una societat basada en el respecte a la vida en totes les seues formes i dimensions. Aquest acord (ASV) naix del dol, de la ràbia i de la indignació, però mira endavant amb esperança, tot assumint que la reconstrucció ha de ser democràtica i participativa i ha d’anar acompanyada d’un canvi radical del model actual.”
Només l’organització autònoma de la societat civil exigint veritat, justícia i reparació permetrà avançar en les polítiques a favor de la vida.
