A les 9 de matí eixim un grup de veïns cap al barri de la Torre, un dels barris de València més afectats per la DANA. Som una vintena, la majoria prou joves, encara que algunes senyores fan pujar la mitjana. Carreguem graneres, pales, guants i també aigua i menjar, encara que la prioritat és anar a ajudar a llevar fang i no tant a portar ajuda. Aquesta brigada ja està més organitzada que la del dia abans. Som un grup més compacte i tenim un objectiu clar. Sabem a qui anem a ajudar, encara que no els coneixem de res.
Ens desplacem en bici per una València que encara dorm la ressaca del Halloween. Les menyspreades bicis s’han convertit en el vehicle estrela per a les tasques d’ajuda. Permeten transportar gent molt més ràpidament que caminant, molt més material i no col·lapsen les vies d’entrada a les zones afectades, una de les obsessions dels serveis d’emergència, i amb tota la raó.
A mesura que baixem cap al sud de la ciutat, cada volta es fan més freqüents els grups de voluntaris, fàcilment reconeixibles pels pals de granera i les marraixes d’aigua. Quan ens acostem a la passarel·la peatonal, l’únic accés a la Torre que es manté obert, la riuada és enorme, emocionant, solidària, motivada i en general molt jove. La tradicional desconfiança valenciana a les autoritats s’ha convertit ara en una directa desobediència a les peticions de no anar a les zones afectades a ajudar. L’allau de solidaritat és senzillament imparable i absolutament transversal. Xiques amb hijab, scouts amb fulard, samarretes de Zoo i xandalls amb la bandera d’Espanya. Els orígens, les llengües i les ideologies queden igualades hui amb un objectiu més prioritari. Més primari si es vol.
Fang i més fang
Una volta a la Torre, la brigada es meneja hàbilment pels carrers encara plens de fang, cotxes del revés i piles de mobles destruïts que els veïns van traient al carrer a mesura que van netejant les cases afectades. El nivell d’on va arribar l’aigua és perfectament visible en la ratlla de fang que ressegueix façanes i interiors. Vora l’1,6 metres.
Arribem a la nostra destinació, el carrer Ismael Blat, que pel que diu la placa va ser un pintor. Allí és on els promotors de la brigada havien contactat prèviament amb els veïns que els vindríem a ajudar.
L’espectacle, com a tot arreu, és dantesc. És un carrer xicotet, amb cases d’una planta a una banda i finques més altes a l’altra i que s’acaba en el que imagine que abans seria horta i hui és una pila enorme de cotxes.
Quan hi arribem els veïns ja fa estona que treballen. Com ha tornat l’aigua, amb mànegues i graneres estan traient el fang de les cases, però aquest inunda el carrer i els col·lectors estan embussats. Sense més ens posem a la faena. Hi ha gent que ni s’ha llevat la motxilla. S’obrin les tapes de les clavegueres i comencem a abocar-hi tones d’aigua i fang. La faena és repetitiva i esgotadora i, sobretot, desmoralitzadora. Per molt de fang que faces desaparèixer pareix que cada volta n’hi ha més.
A més, no hi ha cap direcció. No hi ha personal especialitzat ni tècnics ni cap tipus d’autoritat. És solament gent autoorganitzada. Esclata un dubte. Un veí creu que no s’ha de llençar el fang a la claveguera, que correm el risc d’embussar el col·lector. La qüestió sembla revestida de la seua lògica, però al mateix temps no hi ha massa alternativa. Què fem amb el fang? No tenim forma de llevar-lo, com tampoc tenim com emportar-nos les piles de mobles desfets, branques, fem… ni els cotxes inservibles que omplin el carrer. La proposta de fer-ne muntanyes és complicada perquè està massa líquid i hi ha motius de sobres –fins i tot de salut pública, actuar abans que aquesta aigua comence a podrir-se- per desfer-nos del fang. S’intenta abocar aigua a la claveguera per dissoldre el fang i evitar llençar objectes sòlids, però tampoc és fàcil. Hi ha massa fang, treballem tots banyats fins als turmells i a cada baix que s’obri, comencen a abocar-se’n noves quantitats immesurables al mig del carrer.
Desconeguts ajudant-se
Uns veïns obrin un baix que fins ara havia estat tancat. Dins el panorama és desolador. Es tracta d’un aparcament amb una vintena de cotxes que han quedat anegats. Tot està cobert per una capa d’un pam de fang que s’ha d’anar arrossegant amb les graneres cap al carrer, però allí comença a acumular-se i prompte ja no en podrem treure més. Desembussem un dels col·lectors i intentem fer un pas entre el fang perquè l’aigua i els elements més líquids vagen marxant. Hi ha un problema. La roda d’un cotxe aparcat fa un topall. Intentem alçar-lo, sols és menejar-lo uns centímetres. Impossible. L’obrim –la finestreta estava oberta- i li traiem el fre de mà per espentar-lo. Impossible. El cotxe està com apegat al fang. Ens costa una estona entendre que, en realitat, el cotxe està ple de fang i que pesa el doble o el triple que en el seu estat normal. Cal buscar una altra solució.
En un moment donat, una família treu el cap per l’aparcament. Són un matrimoni amb un fill adolescent que porten uns enormes raspalls. «Necessiteu ajuda?». No cal ni respondre. Entren i es posen a espentar l’aigua amb els enormes raspalls.
Tot el matí és igual. No cal cap gran organització ni cap coneixement tècnic per llevar fang, soles dos braços i dos cames. Ens adonem que més de la meitat de la gent que estem en aquest xicotet i oblidat carrer –en tot el matí soles ha fet una breu aparició una xicoteta pala amb bolquet, però que ha marxat poc després sense tornar- hem vingut expressament per ajudar, sense conèixer-nos, sense que ningú ens ho demanara. Una granera i a treballar.
A mig matí parem a fer un mos i beure un poc d’aigua, mandarines, galetes i fruits secs es reparteixen sense propietaris. La brigada, els veïns i molta altra gent que ha vingut pel seu compte ja comencem a fer-nos amics. S’intercanvien números de telèfon i s’expliquen històries. Escoltar els drames dels que van patir una por terrible amb la riuada també és una forma d’ajudar. La gent necessita ser escoltada, sentir que el que ha passat li importa a algú. De fet, l’agraïment és total. I, a mi, em ve al cap aquella frase del Che Guevara on deia: «No crec que siguem parents molt pròxims, però si vosté és capaç de tremolar d’indignació cada vegada que es comet una injustícia en el món, som companys, que és més important». I qui diu tremolar d’indignació, diu capaç d’empunyar una granera.
