Aquests dies han estat molt habituals els articles on lloaven la gran infraestructura del Pla Sud, que hauria «salvat València» de les desastroses conseqüències de la DANA. En la premsa més conservadora no s’han estat, fins i tot, d’agrair a Franco l’obra, com si el desviament del riu haguera estat un regal del dictador i no una conseqüència de la terrible riuada del 1957, també, per cert, gestionada de forma desastrosa, talment com l’actual.
Aquesta lectura, però, té part de veritat. El nou llit del Túria va ser capaç d’absorbir tota l’aigua sense desbordar-se i això va salvar molts barris de la ciutat de les inundacions. Conté també una errada important. I és que València –o més concretament les parts nobles de València- van salvar-se a costa de sacrificar els barris i pobles de l’Horta Sud. «La V30 va fer de barrera de l’aigua que venia dels barrancs del Poio i la Saleta, per la qual cosa les conseqüències per a la Torre o Benetússer van ser molt més desastroses», explica Josep Gavaldà, que des de Per l’Horta fa anys que estudia com es poden minimitzar aquestes catàstrofes des del territori. En canvi, una carretera més «permeabilitzada» –açò és amb viaductes suficients, que respectara els barrancs naturals, etc.- hauria permès que aquesta aigua arribara al Túria i no cresquera per sobre dels dos metres que va arribar en alguns punts.
Però llavors, el llit nou hauria pogut contenir aquesta aigua extra? «No ho podem saber, encara que per les imatges, fins i tot en el pitjor moment, pareix que encara hi havia prou capacitat –explica l’arquitecte i paisatgista Marcel Cumplido- però en tot cas, si s’haguera desbordat, els barris de València afectats no els hauria pujat més d’un pam d’aigua. I l’afectació als pobles de l’Horta Sud hauria estat molt menor».
Aprendre de l’experiència
I és que aquesta és una de les claus que ha plantejat l’actual riuada. Més enllà de la negligent gestió de l’emergència i el retard en els avisos, que haurien salvat moltes vides –i que la justícia haurà de determinar si comporten responsabilitats penals-, què en podem aprendre per tal de minimitzar pèrdues en futures inundacions? Si de la riuada del 1957 en va eixir el desviament del Túria i el Pla Sud per «salvar» València. Que n’hauria d’eixir de la DANA del 2024?
«Cal pensar el territori en el seu conjunt –explica Gavaldà-, no només com evacuar l’aigua, perquè aquestes quantitats, senzillament no hi ha infraestructura que ho resistisca». Per a reforçar aquesta idea, unes dades: la canalització del barranc del Poio es va construir pensant en una torrentada amb probabilitat de donar-se cada 500 anys i, per tant, té una capacitat de 1.000 litres per segon. El dia 29 van arribar a passar-hi 2.300 litres per segon.
En aquest sentit, el professor del departament d’Enginyeria de la Construcció i de Projectes d’Enginyeria Civil de la UPV, Víctor Yepes, assenyala que el període de retorn en hidrologia és essencial per a dimensionar infraestructures i mitigar els efectes de fenòmens extrems. «Aquest paràmetre defineix la recurrència esperada d’esdeveniments com les inundacions», però no és una predicció exacta: un esdeveniment amb un període de retorn de 100 anys té una probabilitat de l’1 % de succeir en qualsevol any. La variabilitat climàtica i el canvi climàtic poden alterar aquesta freqüència, per això és necessari actualitzar les infraestructures per a adaptar-les a la nova realitat climàtica».
No hi hauria, doncs, obra d’enginyeria capaç de suportar els fenòmens extrems, ni per rendibilitat econòmica ni per espai que s’ocupa. De fet, els cabals dels barrancs en zones urbanes encara són més menuts que en les rurals, ja que no hi ha tant d’espai i, llavors, el càlcul de probabilitat es redueix de 500 a 100 anys.
«L’enginyeria del segle XX pensava que el que calia era evacuar l’aigua al més ràpidament possible i hui això està superat, cal enfocar el problema des d’una nova dimensió», explica Cumplido.
Que el territori treballe per a nosaltres
La vigília de la DANA i davant la previsió de pluges molt fortes, les comunitats de regants de l’horta van donar la instrucció de buidar les séquies i deixar totes les comportes obertes. Amb una saviesa ancestral, els llauradors fa segles que apliquen aquesta tècnica sense que els habitants de la ciutat ni tan sols siguen conscients de la protecció que estan tenint. «La capil·laritat de la trama de séquies és enorme –explica Gavaldà- i la capacitat d’absorbir aigua dels camps també, és un embornal natural de dimensions immenses».
Durant les darreres dècades, però, el territori destinat a horta s’ha anat reduint dràsticament i ha anat substituint-se per zones encimentades i impermeabilitzades, que agreugen el problema. Recuperar la capacitat del territori d’absorbir aquesta aigua és una «urgència», segons els experts consultats.
«Les àrees llises i impermeabilitzades –com les carreteres o els barrancs encimentats- no soles no retenen aigua, sinó que fan que aquesta agarre velocitats molt més elevades i per tant siga més destructiva. El que necessitem és una infraestructura verda que puga frenar aquesta velocitat, laminar-la i reduir els cabals pic», explica Gavaldà, que proposa des d’actuacions macro, com renaturalitzar els barrancs, fins a micro, com ampliar la capacitat de retenció de les desenes de milers d’escocells de les ciutats. «Per exemple, si es permeabilitzara l’aparcament del Bonaire –on tradicionalment hi havia una important zona de drenatge d’aigua i per açò, ara s’inunda sempre- guanyaríem una gran zona de retenció, que la resta del temps pot gastar-se per altres coses», continua.
En aquest punt, Cumplido recorda que les infraestructures verdes -a banda de molt més econòmiques- són «multifuncionals», a diferències de les grises, que soles serveixen per a una cosa. «Una carretera serveix per anar d’un lloc a un altre amb el mínim temps possible, però una marjal o un parc inundable pot servir com a reserva de biodiversitat, zona d’esbarjo i, en cas de riuades, com a barrera davant de les inundacions». I el mateix amb les zones d’horta, que a més de proveir d’aliments i d’un paisatge inigualable, també són un escut davant els aiguats. «Cal, això sí, establir mecanismes de compensació per als llauradors que perden la collita. Però sempre serà més barat compensar una collita que reconstruir tot el que s’ha destruït ara», assenyala Cumplido.
El secret, per a aquestes experts, és pensar el territori com un conjunt i no infraestructura a infraestructura per tal que «la natura treballe gratis per a nosaltres», en paraules de Gavaldà. «Les carreteres, per exemple, suposen una ferida al territori molt gran i són responsables de l’agreujament d’episodis com aquest, ja al 1987, la Ribera va inundar-se precisament per l’efecte barrera de l’AP7», recorda Cumplido, que és de Castelló.
Aquesta filosofia no és res nou i ja fa anys que s’aplica a gran part del món. Després del Katrina, a Nova Orleans, van adonar-se que per més alt que fora el mur de contenció i més bombes d’extracció d’aigua que posaren, els huracans sempre podien ser més forts. Des de llavors, l’estratègia ha estat la contrària: renaturalitzar, recuperar ecosistemes allà on es podia i augmentar l’àrea d’aiguamolls. Precisament la funció que al País Valencià sempre han fet les marjals o l’Albufera, que ara es podrien recuperar, bé com a espais naturals, bé per a la producció d’aliments.
Un altre exemple seria el de les «ciutats-esponja» de la Xina, on el creixement urbanístic dels darrers anys s’ha de combinar amb els embats periòdics dels monsons, per la qual cosa totes les ciutats van acompanyades de grans parcs inundables amb la funció d’embornals naturals.
Més a prop podem trobar també el Parc de la marjal d’Alacant, que fa aquesta tasca de laminació en cas de riuades o el Parc de la Cantereria d’Ontinyent, que ha substituït el barri del mateix nom afectat per la DANA del 2019. Llavors, l’Ajuntament va optar per enderrocar els edificis en zona inundable i convertir la zona en un parc que no soles no provocara danys en cas d’inundacions, sinó que retinguera l’aigua i protegira la resta de la ciutat.
