L’expresident de la Generalitat Carlos Mazón ha recorregut davant l’Audiència de València la negativa de la jutgessa de Catarroja (l’Horta Sud) a personar-se en la causa per la gestió de la dana d’octubre del 2024. La magistrada va rebutjar la sol·licitud de l’excap del Consell -a qui ha citat com a testimoni– esgrimint que la figura del denominat ‘”testimoni assistit” no existeix a l’estat espanyol.
Ara, el recurs d’apel·lació s’articula entorn de cinc idees. En primer lloc, posa de manifest una “anomalia processal rellevant” derivada del moment en què es va elevar l’exposició raonada. En aquest sentit, la defensa de Mazón entén que la decisió “es va adoptar apartant-se del criteri que, fins llavors, havien estat mantenint tant el TSJ -mitjançant una interlocutòria del 23 de desembre del 2024-, com l’Audiència de València -en una resolució del 23 d’octubre del 2025-, i també del que la mateixa instructora havia expressat amb anterioritat (interlocutòria del 5 de maig del 2025), en el sentit que una eventual exposició raonada havia de produir-se al final de la instrucció i no en una fase intermèdia d’aquesta”, indiquen fonts de la representació legal a Europa Press.
Aquesta “alteració del criteri processal” que “havien manifestat tots els tribunals, incloent-hi el de Catarroja”, ha donat lloc a una situació que qualifica de “singular: d’una banda, el TSJ s’ha pronunciat de manera clara en relació amb la inexistència de responsabilitat penal del senyor Mazón; però, d’altra banda, continuen vives en el procediment totes les diligències practicades en primera instància amb incidència sobre la seua posició”. Diligències que, a més, “no hi ha res que impedisca que puguen ser utilitzades novament en el futur per a intentar elevar una segona exposició raonada”, remarca.
“Seriosa indefensió“
En segon terme, sosté que la manera de procedir ha generat una situació de “seriosa indefensió” des del punt de vista processal. La raó és que s’han practicat diligències que afecten l’expresident “sense que aquest hi haja pogut intervindre en condicions de defensa”.
Se cita de manera particularment significativa el manteniment de les declaracions de membres del seu equip de comunicació una vegada elevada ja l’exposició raonada, en un moment en el qual no hi havia possibilitat real de personació en el jutjat instructor per a conéixer, impugnar o reaccionar enfront del contingut d’aquestes actuacions. La defensa entén que aquesta circumstància no pot considerar-se irrellevant mentre la dinàmica de la instrucció deixe oberta la possibilitat de noves valoracions o de futures decisions sustentades en el mateix material instructor.
En tercer lloc, rebutja que puga afirmar-se que Mazón va deixar passar una suposada oportunitat processal per a personar-se i impugnar diligències anteriors. Ací subratllen que la instrucció continua oberta i, precisament per això, “subsisteix la possibilitat que determinades actuacions ja practicades siguen reinterpretades o connectades amb altres futures”.
“Interès legítim i actual”
Des d’aquesta perspectiva, l’advocat considera que “continua existint un interés legítim i actual a poder combatre diligències que, a parer seu, es van apartar del marc limitat que havia fixat l’Audiència de València”.
Es fa referència, en aquest punt, a interrogatoris i preguntes que la defensa considera “aliens a l’objecte estrictament habilitat per l’Audiència -amb preguntes sobre el jersei, la comanda del restaurant o l’interrogatori de Feijóo al·ludint Marcial Dorado- i, per tant, susceptibles de nul·litat”.
La tesi del recurs és que, mentre tals diligències continuen integrades en la causa i mantinguen l’eficàcia processal, “no pot tancar-se a l’afectat la possibilitat de comparéixer per a defensar els seus drets”.
En quart lloc, se sosté que el dret de Carlos Mazón a personar-se “no naix ni s’esgota en un instant processal aïllat, sinó que sorgeix des del moment en què es practica o s’acorda una diligència amb aptitud objectiva per a afectar-lo i roman viu mentre la instrucció continue oberta”.
Per això, mentre romanga oberta la instrucció i hi haja la possibilitat que diligències passades o futures servisquen de suport a una eventual nova exposició raonada, “el dret de defensa no pot considerar-se extingit”, argumenta.
Finalment, afirma que, més enllà de les declaracions formals que neguen responsabilitat penal, la realitat material del procediment “revela que la instrucció continua projectant-se sobre el senyor Mazón”. Així ho “evidenciarien” diligències orientades a aclarir quina informació va rebre, amb qui va parlar, quines comunicacions va mantindre o quina va poder ser la seua intervenció en la seqüència dels fets.
“No hi ha cap responsabilitat penal”
“No es tracta, per tant, de sostindre que hi haja indicis incriminatoris contra el senyor Mazón, perquè aquesta part no l’afirma. Ans al contrari: sosté expressament que no n’hi ha. El que es denuncia és una cosa distinta i jurídicament molt greu: que la instructora manté viva una dinàmica investigadora que, malgrat negar formalment l’existència de responsabilitat penal, continua projectant-se sobre l’esfera personal, relacional i decisòria del senyor Mazón amb una orientació que només pot entendre’s en clau d’eventual construcció futura d’una imputació. És a dir, es nega en la forma el que es persegueix en la pràctica”, sosté l’escrit.
Per tot això, i reiterant de manera expressa que la defensa sosté que “no hi ha cap responsabilitat penal” de Mazón, el recurs conclou que “només caben dues solucions verdaderament coherents”. La primera seria deixar sense efecte totes aquelles diligències d’investigació que l’afecten, de manera que la seua posició en la causa quedara reduïda a la d’un mer testimoni alié a qualsevol possible afecció processal.
