El 29 d’octubre del 2024 hi va haver anuncis de la «gravetat» de la situació provocada per la dana des de diferents àmbits -Aemet, mitjans de comunicació, trucades al 112 i de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX)- i amb «prou antelació», afirma la jutge de Catarroja (l’Horta Sud) que investiga la gestió de la catàstrofe. A més, considera que aquests avisos es van donar en una circumstància en la qual la Conselleria competent en matèria de protecció civil havia d’exercir el «comandament únic de l’emergència» dirigint aquests plans d’actuació.
Així, en la interlocutòria en la qual cita a declarar com a investigats (encara sense data) l’exconsellera de Justícia i Interior Salomé Pradas i el seu número dos, Emilio Argüeso, assenyala que el problema residiria «no en l’absència d’informació, n’hi havia de sobres, i per innombrables mitjans, en temps real, a l’abast dels responsables; ni si la informació venia d’òrgans dependents de l’administració central (CHX o AEMT) o autonòmica (el 112), sinó en el fet que davant aquesta informació o bé s’ignorara la mateixa, no es comprenguera el seu abast (el que resultaria igualment greu), no se saberen per on discorria el barranc de Xiva o de Poio, la situació de la resta de poblacions no relacionades amb aquest barranc, o no es prengueren les decisions pertinents per qui tenia el poder de decisió».
La magistrada manté que les circumstàncies d’aquest retard hauran de ser esbrinades en aquest procediment en el qual rebutja cridar el president de la Generalitat, Carlos Mazón, sense perjudici que ell puga sol·licitar-ho voluntàriament. La instructora detalla que les funcions del 112, d’acord amb la Llei valenciana de 13/2020 de Protecció Civil i Gestió d’Emergències, són, entre altres, alertar amb rapidesa. Aquesta funció converteix els càrrecs i autoritats que exercien les seues funcions «en garants que no es produïren les defuncions» per la dana.
«No calia la mobilització de recursos materials i humans, de les forces i cossos de seguretat, obligar a l’assumpció de riscos per tercers, restringir algun tipus de dret fonamental, exigir la col·laboració de la mateixa població en la protecció civil, obtindre l’autorització de la Delegació del govern espanyol, sol·licitar la declaració d’emergència nacional perquè ulteriorment s’acordara la remissió dels avisos pel ministre de l’Interior, sol·licitar la col·laboració de les administracions locals», enumera la jutgessa, ni «tindre l’assentiment o conformitat de fins a 29 persones que integraven el Cecopi».
«Simplement», avisar els ciutadans
«Simplement, prendre la decisió d’avisar els ciutadans que podien veure’s afectats», resumeix i afegeix que la instrucció determinarà «les causes, que fins al moment no resulten explicables, no sols per als familiars dels morts, sinó per a aquesta jutge instructora, de per què no es va indicar a la població que es resguardara pujant a zones altes, més enllà del dolorós, per la seua tardança, i incomplet, pel seu contingut, missatge que se cenyia a evitar desplaçaments».
«L’omissió en temps de les alarmes i una actuació errònia en el seu contingut, el consell de pujar a les zones altes es va produir quan ja s’havien produït les defuncions», són fets que exigeixen prendre declaracions com a investigats als responsables de l’emergència, assenyala la instructora.
«Una gran demora»
A parer seu, «resulta novament estrany que es pretenga descarregar en els tècnics el contingut del missatge» així com «el coneixement i operativitat del sistema ES-Alert, que constitueix un mitjà, no l’únic, per a alertar la població», a més apunta que, en aquest cas, va ser «tardà i erroni». L’avís es va difondre a les 20.11 hores, quan ja s’havien produït les inundacions.
A més, ressalta que la convocatòria del Cecopi es va dur a terme «amb una gran demora», mentre que la presa de decisions per part de l’administració autonòmica destinada a alertar la població es va produir «amb un retard encara major».
Segons la magistrada, els anuncis de la gravetat de la situació s’havien produït per part d’Aemet, en dies previs i el mateix 29O; amb les telefonades del 112, amb un total de 19.821; amb els mitjans de comunicació, que van anar informant «de manera claríssima» i per la CHX, l’accés de la qual a la informació es podia efectuar tant a través del sistema integrat SAIH com pels correus electrònics.
Per a la jutge, les al·legacions d’absència d’informació com a «element exculpatori», «s’han abocat no sols respecte de la CHX, organisme respecte del qual s’ha afirmat reiteradament que no va informar prou, sinó igualment s’estendria al 112, que integraria l’administració autonòmica i que constitueix un canal d’informació privilegiat per estar integrat en les mateixes dependències del Cecopi».
«Corresponia a la Generalitat alertar»
Així, manté que l’argument de «període de treball exclusivament presencial» que va al·legar la Generalitat sobre el «recés» al Cecopi és «un eufemisme» en el qual «s’apartaria almenys la CHX» i només «es pot entendre des del convenciment que la decisió era una qüestió autonòmica».
Per a la instructora, constitueix «un saber comú» les repercussions de les inundacions al País Valencià amb la riuada del 1957 i la pantanada de Tous com les més greus. Per això, recalca que «corresponia a les autoritats autonòmiques alertar la població, acordar les mesures pertinents (…), garantir i minimitzar les conseqüències dels efectes d’unes precipitacions que van desbordar rius i barrancs, van posar al límit les preses, i que van produir una successió tràgica de defuncions».
«Negligència amb rellevància penal»
«Això constitueix precisament el fonament de la negligència amb rellevància penal, la imprudència greu. L’anunci de les precipitacions que feia previsible les greus conseqüències i la successió d’afectats a mesura que l’aigua i el fang es desplaçava, desbordant-se barrancs i rius, assolant a les poblacions, provocant morts, amb una inactivitat palesa de l’administració autonòmica», assenyala.
De fet, la interlocutòria arreplega el relat de la defunció de 31 persones i les ferides greus d’un home que va acabar amb una cama amputada. Entre aquests exemples, sense «caràcter exhaustiu», hi ha el d’un pare, els seus dos fills i els tres gossos, morts a Xiva (la Foia de Bunyol) entre les 18.15 i les 18.30 hores davant de la mare, de 70 anys; d’una dona de 26 anys embarassada de huit mesos a Riba-roja de Túria (el Camp de Túria), que a les 18.53 hores va cridar la seua mare per a avisar que li entrava aigua en el seu cotxe i que s’ofegava o persones mortes en baixar al carrer a ajudar a unes altres.
També el d’un pare i una filla que van perdre la vida en anar a traure els seus cotxes d’un garatge a Benetússer; una filla a la qual el seu pare li deia que no podia pujar al va posar superior; una parella de nuvis morts en un garatge de la Torre; un pare i la seua filla morts a Pedralba, ell encara sense localitzar; els quatre empresaris que havia menjat junts a Xest; o una xiqueta de deu anys que no va poder aconseguir l’escala que li oferien per a pujar al pis superior a Benetússer.
228 víctimes mortals
La instructora eleva a 228 el nombre de víctimes mortals, incloent-hi les tres persones desaparegudes, després d’incorporar a la causa la defunció d’una dona que patia leucèmia, requeria transfusions periòdiques i assistència respiratòria amb oxigen i, després de quedar sense eixa assistència, va morir a l’Hospital de La Fe el 12 de novembre del passat any.
En la interlocutòria, contra la qual es pot recórrer, la magistrada estima les querelles de l’Associació de Damnificats Dana Horta Sud i FETAP-CGT respecte a la declaració de Pradas i Agüeso, i rebutja la d’Hazte Oír contra el president de la CHX, Miguel Polo, i altres tècnics de l’organisme estatal.
