Que la manifestació d’aquesta vesprada no ha estat com la del 9 de novembre resulta obvi. Primer, perquè difícilment hi tornaran a haver gaires manifestacions com la del 9 de novembre. Però que els milers de persones que hui han respost a la convocatòria de la Plataforma per l’Ensenyament Public –quan la capçalera ja enfilava pel carrer de les Barques, encara hi havia gent eixint des de la plaça de Sant Agustí- demostren que el carrer sí que mantindrà la pressió contra Carlos Mazón i el seu Consell, malgrat que l’oposició parlamentària estiga afluixant, després de la negativa del PSPV de sumar-se a la proposta de moció de censura per part de Compromís.
Un dels blocs més nombrosos i que més cridaven estava format, precisament, per les famílies de Paiporta i Catarroja, municipis durament afectats per la barrancada i que han patit en primera persona l’abandonament per part de la conselleria. Pancartes i crits d’«escoles sense fang», «volem les nostres escoles» o «un més després, seguim sense arreglar res» portaven al centre de València una reivindicació que al llarg de la setmana ja s’ha expressat als municipis afectats.
I és que pràcticament un mes després de la riuada, molts centres educatius continuen impracticables i, malgrat els discursos de Mazón assegurant que estan desplegant tots els esforços de la Generalitat per a reobrir-los, la realitat és que la conselleria d’Educació continua desapareguda, tot el que s’ha fet ha sigut gràcies a voluntaris, docents i famílies i que centres que han reobert ha estat amb la infraestructura destrossada i sense les mínimes condicions higièniques.
De fet, a banda de Mazón, els dards dels manifestants es dirigien també de forma contínua contra el conseller d’Educació, José Antonio Rovira.
Mantenir la pressió
Amb tot, la manifestació d’aquesta vesprada, no només divergia de la del 9 de novembre en la quantitat, sinó també es notava menys transversalitat, un públic més habitual de les manifestacions, menys gent jove i també molta menys ràbia. Aquesta vesprada ja no han ressonat aquell sentit crit de «no són morts, són assassinats», encara que sí que ha estat força corejat el clàssic del «President a Picassent», obviant el fet que, sent Mazón d’Alacant, li pertocaria el centre penitenciari de Fontcalent, que, dit de passada, també rima.
Per a molts assistents, la protesta d’avui era sobretot una prèvia de les noves convocatòries de divendres i dissabte vinent i tenia sobretot la virtut de mantenir la pressió al carrer i recordar als polítics –de tots els colors- que la societat no ha oblidat el que ha passat, davant les clares intencions del PP de «passar pàgina». Pancartes com «Jo he vingut pels 220 que no han pogut» o «a les 20:12 era massa tard» recordaven una ferma voluntat d’exigir responsabilitats reals davant d’una gestió de l’emergència que altres cartells definien com a «criminal».
Reivindicació del valencià
Les crítiques a la gestió de Rovira de la reconstrucció se sumen a la seua política lingüística, que busca arraconar l’ensenyament en valencià i que pareix ser l’únic objectiu que fa treballar un conseller «desaparegut».
De fet, aquesta manifestació estava convocada des d’abans de la DANA i havia de servir per mobilitzar les comunitat educatives en defensa del valencià, davant les propostes de la Llei Rovira.
La DANA i les problemàtiques associades de l’abandonament dels centres afectats han fet ampliar les demandes de la protesta, però sense oblidar els objectius inicials.
