Malgrat els avisos de les autoritats que la gent deixara d’anar a les zones afectades a ajudar i les amenaces de tallar els accesos fins i tot a qui anara a peu o en bicicleta, aquest matí una vintena de veïns del barri tornem a pujar-nos a les bicis per portar aigua, menjar i material de neteja a Catarroja, on hi ha gent que hi té família i amics i que és un dels municipis més afectats per la DANA. De fet, hi ha barris on encara no s’ha restablert el servei d’aigua corrent.
Només començar a pedalar som conscients que no som els únics desobedients. Els grups de gent armats amb graneres i raspalls es van fent cada volta més i més nombrosos fins a convertir-se en autèntiques riuades de solidaritat a mesura que arribem a Sant Marcel·lí. Pareix que, de fet, aquesta marea –la gent que la delegada del Govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, va descriure com «la bogeria de persones que cal frenar»- és més gran hui encara que els altres dies. Un èxit d’espontaneïtat ciutadana, i més tenint en compte l’absolut desastre de l’intent de la Generalitat d’organitzar els voluntaris. Al remat, el caos autoorganitzat ha mostrat ser molt més eficient que la gestió administrativa.
Nosaltres –amb milers de persones més- creuem el riu hui pel pont de la CV-400, que fins a hui estava tallat. El panorama al llarg del camí ens mostra la devastació a la qual no aconseguisc acostumar-me. L’horta està arrasada i colgada sota una manta de fang, mentre piles de brossa i fem han estat apartats als vorals de qualsevol forma. Desenes de cotxes destrossats omplin el paisatge i no puc evitar pensar que, els que es veuen als nuclis urbans segurament estaven aparcats, però que aquests és possible que foren de gent a qui l’aiguat els va sorprendre conduint i que potser en aquestes carcasses hi ha algun dels 1.535 desapareguts que els serveis d’emergència calculen que hi ha. També ens creuem amb una unitat de drons de la guàrdia Civil. Utilitzen els aparells per buscar aquesta mateixos desapareguts enmig de l’horta.
Catarroja zona zero
L’ambient a Catarroja és molt diferent al que vam veure ahir a la Torre i, per descomptat, abans d’ahir a Benetússer. La presència de cossos d’emergències és aclaparadora. Bombers, ambulàncies, diferents policies, militars, camions carregats d’ajuda, grues i altres vehicles pesants… Les rotondes estan preses per la Guàrdia Civil, però en contra de les ordres de restringir la mobilitat emeses per la Generalitat, no soles no ens impedeixen el pas, sinó que ens indiquen les millors vies. De nou, la distància entre les declaracions institucionals i la realitat és sideral.
I la veritat és que és una sort que, ni la gent haja fet cas de les advertències de la Generalitat ni que aquestes s’hagen complert. Cal recordar que es treballa a contrarellotge i que cada dia que passa els risc d’infeccions i virus per les aigües podrides i amb restes de cossos és més elevat. Hui, la majoria de gent ja treballa amb mascaretes i guants per prevenir aquests problemes.
Com en els altres pobles, els veïns reben l’ajuda –material i humana- amb els braços oberts i llàgrimes als ulls. De nou, les històries del dia 29 són terrorífiques i necessiten explicar-les i que algú els escolte. «Quan vaig cridar al 112 per explicar que teníem el pàrquing [subterrani] de la finca inundat, el primer que em van respondre és si hi havia algú atrapat». Hui, l’escala que baixa a l’aparcament és literalment un aljub. La presència de submarinistes de la UME, igual que els drons de la Guàrdia Civil, adquireixen un to dramàtic. És inevitable pensar quants aparcaments com aquest hi deu haver encara i que la xifra de 1.535 desapareguts es pot convertir molt fàcilment en morts.
Uns altres veïns expliquen tranquil·lament com van poder sobreviure gràcies a abastir-se en un Mercadona. «No quedava aigua, però vam agarrar tot el líquid que vam trobar: aigua amb gas, sucs, refrescos… ens ha salvat la vida». Els famosos saqueigs no han estat, en moltes ocasions, res que no haguera fet qualsevol.
Bombers i màquines
A peu de carrer, la situació també ha canviat enormement en 24 hores. Juntament amb els veïns i els voluntaris, al carrer Mestre Monforte de Catarroja treballem amb diversos grups de bombers forestals. N’hi ha de valencians que, pel que pareix finalment han estat mobilitzats, però també un altre de catalans. Expliquen que venen de llocs com Girona, Solsona o Barcelona i que van arribar ahir. «Quan ens van deixar, per nosaltres haguérem arribat abans», conta un d’ells.
La presència dels bombers tranquil·litza. Llançar el fang a les clavegueres resulta que no era tan mala opció –resolt el dubte del dia anterior- i ells s’encarreguen de diluir-lo amb les seues mànegues a pressió. També tenen bombes per succionar l’aigua dels subterranis que omplin l’ambient d’un soroll entre horrible i confortador, la sensació que les coses estan avançant i que açò del fang no és més que una roca de Sísif sense cap final.
Quan una retroexcavadora comença a endur-se els cotxes amb l’expeditiu mèrit de clavar-los la pala pel parabrises i alçar-los com pollastres decapitats, es quan es veu que açò té un final, una mínima llum al fons del túnel. Quan finalment deixem la zona, la imatge del carrer ja s’assembla a alguna cosa que recorda la normalitat.
Un miratge que xoca amb la realitat: els carrers paral·lels semblen encara com el primer dia. Faran falta mesos per retornar a aquesta anhelada normalitat.
