Fa dos setmanes, 1 de febrer, unes desenes de milers de persones (40.000-50.000), sota una pluja fina i persistent, amb intervals de ruixats més forts, caminàrem per la ciutat de València per dir ben clar que exigim la dimissió de Mazón i el seu govern. Havia començat a ploure i potser molta gent es va quedar a casa. Així i tot, moltíssima gent va eixir al carrer i va cridar Mazón dimissió. Sabem que, quan plou, la participació en les manifestacions es redueix a un terç del que podria ser, sabem, per tant, que a l’altra en serem molts més. Tots el que hi anàrem i molts dels que no van venir per la pluja.
Encara em batega fort el cor per l’exemple de solidaritat, dedicació i coratge que ens va regalar a totes les persones assistents la Nova Muixeranga d’Algemesí. Elles i ells també han patit la inundació, també han perdut cases, records, cotxes, mobles. I van venir perquè volien expressar la seua solidaritat i afecte a totes les víctimes. Fer muixerangues en banyat pot ser perillós i, així i tot, amb la força exemplar de la lleialtat al poble, anaren alçant muixerangues per tot el recorregut a mesura que els ho demanàvem des de l’organització. Començaren amb un retaule a l’inici del carrer de les Barques.
Continuaren amb un remat sense desplegar al cantó del carrer de les Barques amb Poeta Querol.
Ací ja vaig veure les primeres llàgrimes emocionades de la gent reunida. I la fortalesa i la decisió de la Muixeranga contra l’adversitat, la pluja, els muscles mullats i el perill d’esvarar.
Al carrer de la Pau de València van fer la figuereta, una figura burlesca per a rifar-se’n del poder. I al fons Santa Caterina.
Marc, el mestre de la Nova Muixeranga, mantenia la concentració i mirava al cel, animava la colla i anunciava la següent figura.
I a la plaça de la Reina, amb el Micalet de fons, van alçar la figura que anomenen Micalet. Ara era jo qui plorava, orgullós de la gent del meu poble.
En aquesta manifestació, difícil sota la pluja, la Muixeranga va ser un estímul fonamental, una demostració de l’arrelament de la cultura popular com a eina davant les adversitats. Gent de tota condició, sense distincions de cap mena, homes, dones i criatures que s’abraonen, s’abracen i fan un garbó de cossos que alcen al cel component figures tremoloses i alhora fermes. Les cares d’admiració i respecte de la gent reunida ho deien tot. I en arribant a la plaça de la Mare de Déu i per a rebre tota la gentada que l’omplia i que ja no hi cabia, la multitud que desbordava la plaça per tots els cantons, van alçar la icònica figura de la Xopera.
I per acabar, ens alçaren a plom un pilar de quatre i després el rodaren per saludar tota la gent concentrada a la plaça de la Mare de Déu.
No hi ha cap dubte que la Muixeranga és tot un símbol de la capacitat del poble per a unir-se i fer coses, una lliçó de dignitat davant uns governants podrits.
Ara, quan escric, ja fa més de cent dies d’una gota freda -la dana que diuen els meteoròlegs i ha fet fortuna en el discurs periodístic- que va arrasar comarques senceres del País Valencià: la Plana d’Utiel, la Foia de Bunyol, els Serrans, el Camp de Túria, l’Horta Sud i la Ribera del Xúquer. Una gran devastació que ens ha portat mort, destrucció, ruïna econòmica i un gran dolor col·lectiu.
Prompte farà quatre mesos que el president més miserable i mentider que hem tingut mai els valencians continua sense donar explicacions del que va fer en les 4 hores terribles en què es va desentendre de les seues responsabilitats mentre l’aigua ho negava tot de dalt a baix, des d’Utiel fins a l’Horta Sud i la Ribera del Xúquer, provocant una gran catàstrofe. Sorprèn la poca vergonya, la gosadia, la xuleria de macarró de futbolí amb què es revolta el senyor Mazón quan els periodistes li trauen les mentides que ha anat abocant per no dir què va fer i amb qui mentre la gent s’ofegava. Set o vuit versions diferents ha donat i no sabem si cap d’elles és la bona. Algun periodista, és d’agrair, li ha dit que revise els seus vídeos.
Al voltant d’aquest individu es congria el pitjor i més infecte i mediocre del que queda del Partit Popular. Els veterans, com sabeu, han caigut en mans de la justícia com és el cas de Zaplana, Rafael Blasco, José Luís Olivas, Serafín Castellano, Alfonso Grau, Francisco Camps… o han mort en la ignomínia, cas de Rita Barberá i Juan Cotino, entre altres. Al voltant dels centenars de casos de corrupció que han protagonitzat, tot exhaurint les arques públiques, hi ha tota una xarxa d’empresaris que, ara, gràcies al recurs d’urgència de la reconstrucció de la dana, tornen a parar el sac per a endur-se els milions que Mazón reparteix. Ja porta més de 60 milions d’euros contractats amb empresaris condemnats en les xarxes de corrupció del Partit Popular. També és cert que les poques persones honestes que poguera quedar al Partit Popular, aquells conservadors demòcrates amb què es podia parlar, fa temps que deixaren el partit o callen avergonyits.
Potser va passar desapercebut que una de les primeres persones que va rebre Mazón l’endemà de la dana fou el director d’El Español, Pedro J. Ramírez. Un especialista en la manipulació i la mentida que encara seria capaç de mantenir la trama d’ETA en la matança d’Atocha. Per qui no ho recorde, també era Pedro J. qui estava parlant per telèfon amb el president Fabra -el lladre no, l’altre, el que ara és senador per la gràcia de les Corts valencianes- i l’animava a tancar RTVV mentre a fora del despatx esperava la directora general Rosa Vidal, que no es va avenir a interpretar el paper que li volien assignar. Torna Pedro J., torna la xarxa mediàtica de l’extrema dreta espanyola al rescat d’un president tocat de mort -227 morts per la inundació i dos treballadors per accidents derivats- al rescat d’un partit entestat a mentir, sobreactuar, fer-se els ofesos, els dignes, mentre justifiquen amb arguments repugnants la seua greu responsabilitat. No és cap casualitat que el PP es dedique a escampar les troles que s’inventen els digitals de l’extrema dreta. Per sort, amb tot de dificultats i perills encara queden bons periodistes que van descobrint-los les vergonyes. Creuen que amb el temps oblidarem i que amb l’ungüent dels diners als corruptes amics, amb les mentides dels sicaris del periodisme, se’n sortiran. Hi ha 229 morts que no oblidarem. I a cada Muixeranga, a cada toc de dolçaina, a cada tabal ressonant pels carrers, honorarem els nostres morts i maleirem els responsables d’una tal malvestat.
Un poble construeix el dia
entre les fosques de la nit,
i pels canyars creix una música,
els tambors de la muixeranga!
Vicent Andrés Estellés
