Qui deia que la gent jove no es mobilitza o no s’organitza? És obvi que hi ha moltes coses que es mouen darrere dels focus mediàtics –focus, no ho oblidem, sempre enfocats de forma interessada- i remors de fons –com deia Martí i Pol- que persisteixen, malgrat els mals temps per a la protesta.
I un bon exemple d’aquestes remors s’ha pogut veure aquest cap de setmana al càmping-alberg El Teularet, situat a Navalón (un nucli d’Énguera, la Canal de Navarrés) on s’han reunit més d’un centenar d’activistes de diferents moviments socials per atendre a la II escola d’estiu de la Universitat Popular La Fènix.
La proposta és radical tant en les formes com en el fons. Un espai per a parlar i debatre sobre anticapitalisme, creació d’espais autònoms i autogestionats, deconstruccions dels privilegis i tallers d’acció directa. Però no es tracta de llegir uns textos o escoltar uns experts –encara que també n’hi haja-, sinó sobretot de compartir experiències militants –o activistes, que a l’escola s’hi troben corrents de pensament diverses, cadascuna amb els seus llenguatges-, amb les seues tàctiques, límits, frustracions i èxits, per tal d’intentar millorar tant la comprensió de la realitat com l’eficiència de les alternatives proposades. Les xerrades i els debats més clàssics es complementen –o fins i tot són superats- per altres experiències més participatives com les dinàmiques, els tallers o les ficcions. La forma i el fons. El fons i la forma.
Potser, abans de continuar, caldria explicar un poc què és La Fènix, ja que també és un projecte singular en si mateixa. De la mateixa manera que els col·lectius feministes, ecologistes, estudiantils o centres socials que s’hi troben, la mateixa Fènix és un col·lectiu de formació política. No és un projecte vinculat a cap estructura partidista o sindical, sinó que és tan autònoma com la resta de moviments socials amb els quals forma una xarxa tan inorgànica i informal com sòlida i estable. Els principis de l’ajuda mútua i l’autogestió aplicats a la formació política i humana d’activistes.
I l’adjectiu «d’humana» no és casual. Malgrat que no es descriga a ella mateixa com a tal, La Fènix i, especialment, la seua escola d’estiu, és un espai juvenil. La mitjana d’edat dels assistents gira al voltant dels 25 anys. Ací, les lluites dels anys 80 i 90 entren a la categoria de «memòria històrica». Els debats, les preocupacions, anhels i formes de fer funcionen segones les claus i els codis juvenils actuals. Potser per açò els espais informals són tan o més importants que els espais formatius pròpiament dit. L’Escola de la Fènix és també –i potser sobretot- un espai de trobada, de contacte, d’establir vincles emocionals entre gent que s’autoimposa la complexa tasca de canviar el món de base. Poca cosa. Els moments de les menjades, les cervesetes o cigars, entre hores o les festes nocturnes es converteixen també en oportunitats d’intercanvi, conèixer i enfortir unes xarxes que, invisibles però irrompibles, van cosint de forma invisibles el País Valencià.
Una fase per la qual han passat –invariablement i inevitablement- cada nova generació militant, ací i a la Xina Popular. No és casual que ja fa més d’un segle, Antonio Gramsci deixara escrites unes frases que bé podrien servir com a lema de La Fènix: «Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme. Organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força».
