Montcada (Horta Nord) va ser l’escenari divendres 5 de setembre d’una nova protesta contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón. Durant el concert del grup Auxili al MoonkRock Festival, el públic va corejar amb força “Mazón dimissió”, una consigna que s’ha convertit en habitual des de la gestió de la dana de 2024 en esdeveniments massius com el concert de La Fúmiga a Mislata dijous 4 de setembre.
El clam s’ha repetit en nombrosos espais. El passat 26 d’agost, a Alcàntera de Xúquer (Ribera Alta), Auxili ja va aconseguir que més d’un miler de persones a la plaça de l’església entonaren el mateix crit. I només tres dies després, el 29 d’agost, la plaça de la Verge de València es va omplir de més de dos mil assistents que, en l’acte d’homenatge a les víctimes de la inundació, van tornar a fer sonar els lemes “Mazón dimissió” i “Mazón a la presó”.
El rebuig s’ha estés. El 17 de gener, Mazón va ser escridassat a la Universitat d’Alacant amb crits de “culpable” i “assassí”. En el Viña Rock, milers de persones també van unir-se als crits de “Mazón dimissió” durant les actuacions de bandes valencianes com Benito Kamelas, Auxili i La Fúmiga. A més, en el concert de La Raíz a Alacant o en el concert de vivers a València de la Fúmiga. El públic repeteix concert rere concert el càntic, amb el suport fins i tot dels músics que han arribat a proclamar “que se’n vaja a sa casa d’una vegada”, com va ser el cas d’Àrtur de La Fúmiga.
A més dels concerts d’Auxili a Alcàntera de Xúquer i Sueca, altres espais festius i culturals han esdevingut altaveus improvisats del descontentament. Al Pebrella Festival d’Ontinyent, centenars de persones van entonar el clam durant l’actuació d’Auxili, amb suport explícit dels músics quan van convidar el públic a participar-hi. També, al festival de cinema Pequeño d’Asp, l’equip del Millor Curtmetratge del País Valencià va fer-se ressò del lema en recollir el premi. I a l’emblemàtic Festival de les Arts de València, el crit va esclatar al final de la cançó “Lodo” de Xoel López, corejat pel públic amb força.
Els escenaris musicals i culturals, sovint associats a l’oci i la festivitat, s’han convertit així en altaveus de protesta civil. Aquests moments — espontanis, inesperats i col·lectius — reflecteixen una indignació que ja no es limita als carrers, sinó que s’escampa també en entorns de lleure i cultura.
