Partint de l’axioma -incontestable- del nostre amic Quelo que l’esmorzar és l’autèntic fet diferencial valencià, la nova conjuntura vial i portuària de la capital i voltants convida a afegir-ne un altre: els valencians de l’horta som la suma d’aigua, arròs i una congestió de trànsit.
En eixa línia d’evidències i excessos, i amb la voluntat de fer caixa, propose a la Generalitat -amb l’ajuntament del Cap i casal al capdavant- obrir una nova línia de negoci turístic: la de les experiències úniques. La primera, per fer gana: accedir a València i a la seua àrea metropolitana cada matí en hora punta -entre hores podia ser més barata la tarifa i comptar amb bonificacions especials si aconseguixen aparcar.
Poques experiències vitals poden disparar tant l’adrenalina del visitant com haver d’esperar pacientment en un embós de trànsit envoltat de camions de contenidors portuaris a banda i banda del teu vehicle llogat -perquè el transport públic metropolità, si n’hi ha, és normalment una altra experiència multisensorial i neurodivergent no gens descartable pel seu potencial disruptiu.
Així, fins i tot podrien endur-se’n testimoni gràfic de l’experiència: la cua avança amb una morositat poètica entranyable (car el desfici fa mesos que s’arrapa als budells com una llepassa i s’ha fet ja familiar) i els nervis, assumida la desfeta horària, es relaxen fins al paroxisme -temporalment, car, a poc de tocar mare, una altra retenció menor, però no menys entranyable, t’aguarda pacient perquè en fixes el record per a l’endemà i tornes a cal primer. Llavors la sang ja no és d’orxata; ni el cor, de pasta de moniato; ni l’ànima, de porexpan; és el mantra inefable de la resignació provinciana. Una experiència turística inoblidable; vitat que sí?
Així, els visitants podran experimentar ni que siga per unes hores el malson recurrent i edificant del transtorn mental que habita en tu i que coves des de fa temps -sense que tu ho sàpies. I, de remat, el camió -que cobra per viatges i va aventat- que no t’ha arrancat el retrovisor de miracle o per complicitat amb el kamikaze del patinet que sí que ha encertat a la primera. Impagable!
A hora punta -pràcticament a qualsevol hora del dia- a València i la seua àrea metropolitana el temps és un intangible que s’esmuny entre els dits davant la mirada impassible -i aquosa- de l’usuari galvanitzat. La sensació de retard inevitable, de congestió sempiterna i la constatació meridiana de pertànyer a una ciutadania de segona s’apoderen de conductors, vianants, usuaris de trens, autobusos interurbans, satèl·lit espacial o globus aerostàtic -ací no se’n salva ni cristo. Sense anar més lluny, els polígons, a casa nostra, són destinacions vaporoses, llunyanes, com illes remotes que saps que exisitixen però no saps ben bé com arribar-hi. I quan ho fas, després de passar per totes les estacions del calvari, ja has fet tard.
I què dir-los de l’experiència festera d’un Scape room superant passeres, rierols, rambles i barrancs de líquida micció fallera, amb recompenses puntuals de desaromatització fregitòria i aura corporal expansiva de mida humana, fins al bunyol daurat del silenci, primer premi d’especial. Prenga nota, senyora regidora.
Quelo, que s’havia fet il·lusions amb el Corredor Verd, torna de l’ofrena, cansat, mig pixat, i amb la lleugera sensació que de Capital Verda Europea ha passat a Ciutat Merda Europea. I, ja en el barri, veu les obres del que podia haver estat un nou pulmó natural i recreatiu per a la ciutat, però desenes, centenars, milers de cotxes li enterbolixen la mirada. I, tot d’una, un sentiment punyent li esmussa les neurones, li escomet l’ànima i li abat l’enteniment. I el seu atribolat cor es demana trànsit: És açò la felicitat?
