Molta gent. Moltíssima. A pesar de la calor. I a pesar de l’hora escollida, un divendres de vesprada amb més aire d’agarrar el cotxe i pegar a fugir de la ciutat que de manifestar-se. Però allí s’ha quedat bona part de l’esquerra i el teixit associatiu valencià. Fins a 20.000 persones segons càlculs propis de Diari La Veu. Quan la capçalera ja es trobava al Portal de la Mar, la cua encara no havia eixit de les escales del Pont d’Aragó. Una àrea total de 7.000 metres quadrats on si hi posem tres persones per metre quadrat ho podem arrodonir a 20.000 persones. Una barbaritat.
Per comparar: fa 600 dies de la darrera manifestació contra l’ampliació del port. Llavors era l’octubre del 2021 i el Botànic semblava sòlid, però l’ampliació era –recordem-ho- un projecte transversal. En aquell moment només podem i Esquerra Unida s’hi oposaven frontalment. Compromís dubtava. El PSPV, amb la boca menuda, l’impulsava. La situació –estrictament parlant del port- ha canviat poc. Llavors, els recomptes més generosos van parlar de 10.000 persones. Jo hi era i no crec que s’hi arribara, però posem que sí. Ara amb més calor, els manifestants s’han duplicat. Què ha canviat?
«Hem vingut a plorar tots junts un poquet», em reconeix un manifestant. Després de la desfeta del 28 de maig la manifestació serveix un poc de teràpia col·lectiva. Som molts. Estem units. No ens rendim. No defallim. Etc. Els dols es porten sempre millor acompanyats.
Les pancartes són irrebatibles. Exclusivament lemes contra l’ampliació del port i en defensa del medi ambient. La preocupació per l’Albufera, l’emergència climàtica i la denúncia dels beneficis corporatius. La gent sap al que va, no hi ha dubte. A més la manifestació té un aire 15-M, amb desenes de cartells artesanals on cadascú deixa fluir la seua creativitat amb més o menys encert. I hi ha gent molt graciosa.
Ara, a les converses agarrades al vol, la gent continua donant voltes al mateix: per què es va abstenir la gent el 28-M? Què passarà el 23-J? Un conseller torero! El record del lladrocini de la darrera etapa del PP continua ben viu, almenys entre l’esquerra més polititzada, així com també el cicle d’intenses mobilitzacions al carrer que van precedir a la derrota de la dreta el 2015. Corre per l’ambient un cert aire de resignació. «Doncs que hi farem, tornarem als carrers».
Punta de llança
Cal recordar que la manifestació estava convocada des d’abans de les eleccions. Al cap i a la fi, ho tornem a dir, l’ampliació del port ja estava en marxa amb el Botànic i la faena de la Comissió Ciutat-Port no s’estructura segons dinàmiques electorals. De fet, no ha parat de picar pedra durant tots els anys botànics.
Però açò no lleva que amb un altre resultat electoral els ànims i l’assistència haurien estat molt diferents. Els moviments socials no es pleguen als cicles electorals, però els cicles electorals sí que influeixen en el resultat. Amb tot, si se sap aprofitar tota la faena feta, el PP ho pot tenir molt complicat per portar endavant l’ampliació. Amb l’emergència climàtica sobre la taula i una creixent oposició a aquest tipus d’infraestructures per tot Europa, aquesta pot ser una de les puntes de llança en la resistència a les polítiques de dretes, de la mateixa forma que al 2013 ho va ser el tancament del Canal 9.
Encara és d’hora per saber-ho. Per ara, els manifestants criden ben fort que «els carrers seran sempre nostres». Doncs sí, quan perden les institucions, a l’esquerra sempre li queden els carrers. Ens esperen moltes manifestacions aquests pròxims quatre anys.
