Quan molts i moltes de nosaltres érem xiquets, ens vam enganxar a la televisió amb històries que encara hui ressonen: Bola de Drac, Doraemon, o aquelles sèries que ens unien com a generació. Però darrere d’aquelles imatges hi havia una cosa més gran: la sensació de formar part d’un poble amb veu pròpia. Per això, hui, el debat sobre la nostra televisió i ràdio públiques és molt més que una qüestió de canals; és una qüestió de dignitat democràtica i de sobirania cultural.
Les polèmiques recents sobre les gravacions del CECOPI han tornat a posar damunt la taula fins a quin punt la informació pública pot estar segrestada per interessos polítics. El PP, que ja va demostrar amb el tancament de Canal 9 fins a quin punt és capaç d’arrasar amb la nostra veu col·lectiva, continua utilitzant els mitjans públics com una eina partidista. Ara ho fa amb una nova llei que retalla continguts en llengua pròpia, en qualitat periodística i en dret a la informació. El resultat? Menys pluralitat, menys rigor i menys país.
Però tampoc podem amagar que, quan hi havia governs que haurien pogut blindar À Punt com a servei essencial i realment independent, no ho van fer. Es va desaprofitar l’oportunitat de garantir un model sòlid i protegit davant futurs atacs. I ara ho estem pagant. Hui ens trobem amb una televisió que veu com es posa punt final a L’Alqueria Blanca, una de les poques ficcions pròpies que havia sabut connectar amb milers de valencians i valencianes. Mentrestant, es dona altaveu a personatges com Toni Cantó, que no sols és un expolític sense cap trajectòria periodística, sinó que fins i tot havia promés tancar la cadena. És una burla, un insult a la professió i a la ciutadania.
À Punt, a més, ha patit massa sovint la temptació de treballar amb empreses externes, oblidant-se del talent jove del nostre país, que ix cada any de les facultats i de les escoles d’audiovisuals amb il·lusió i preparació. No es pot construir un mitjà públic fort si no es converteix en motor d’oportunitats per a periodistes, publicistes, creadors culturals i professionals de les indústries creatives. Una televisió que no arrisca per la seua gent acaba sent feble, previsible i incapaç de guanyar-se l’audiència més jove.
La televisió pública valenciana ha de ser independent del govern i de les empreses, ha de tindre recursos suficients per a fer informació de qualitat i ha de ser capaç de connectar amb les noves generacions sense perdre rigorositat. Una televisió moderna, referent, que parle en valencià, que cree consciència de pertànyer a un poble i que, a més, siga capaç d’atraure aquell públic que ara té entre 30 i 45 anys, que va créixer amb Bola de Drac i hui vol una televisió que el represente en la maduresa.
És evident que la dreta ha tornat a mostrar el seu menyspreu pel que és de totes i tots, amb retallades i lleis que ofeguen À Punt. Però també cal dir-ho clar: Compromís té la responsabilitat d’alçar aquesta bandera i eixir a guanyar aquesta partida. Com a partit sobiranista, ha de treballar per una televisió pública independent, ambiciosa i lliure, i no resignar-se a un paper testimonial.
I finalment, la ciutadania també tenim deures. Recordem quan el PP va tancar Canal 9: va ser al carrer, amb mobilització i amb dignitat, que vam aconseguir recuperar-la. Després, a les institucions, vam aconseguir reobrir-la. Ara, davant els atacs i les renúncies, no podem quedar-nos muts. Una televisió pública no és un luxe, és una eina per a explicar-nos, per a vertebrar el país, per a fer-nos visibles.
Perquè un poble sense mitjans propis és un poble que parla amb veu prestada. I ja sabem què passa quan deixem que els altres conten la nostra història: deixem de ser protagonistes i ens convertim en figurants. El futur del País Valencià necessita una televisió i una ràdio públiques fortes, independents i valencianes. Només així podrem construir un poble lliure.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
