“Bon viatge pels guerrers que al seu poble són fidels”
Acomiadem al nostre benvolgut Francesc de Paula Burguera, amb les paraules del poeta Kavafis. Més que guerrer, un cavaller de la política, amb la paraula i amb les obres. Un home coherent, sencer en les seues conviccions, però alhora, obert i dialogant: “Com a liberal que sóc, porte sempre un bagatge de dogmes molt escàs”, em solia dir.
Hui és un altre dia assenyalat en la història d’aquest gran poble de la Ribera. Ens ha deixat un altre homenot, un fill il•lustre. Un suecà fidel al seu poble, al seu País. Un bon amic de Fuster i de Fermí Cortés, la influència dels quals esdevindria determinant en el seu pensament i en la seua trajectòria vital.
Podia haver tingut una vida regalada, fàcil. Als 30 anys, en plena dictadura, ja va ser elegit president del Sindicat Arrosser i membre del Comitè Executiu de la Federació de Sindicats Arrossers, un organisme que havia aconseguit escapar del control del sindicat vertical franquista, a propòsit d’una normativa de la República, la qual obligava a triar democràticament el seu president. Tot i això, cada any havia d’anar al Pardo per lliurar l’informe dels resultats al generalíssim Franco, soci numerari del sindicat.
En els darrers anys de la dictadura va decidir implicar-se en política de las mà dels liberals valencians Joaquin Muñoz Peirats i José Antonio Noguera Roig. Naixia el Partit Demòcrata i Liberal del PV. Partit en el qual obtindria l’acta de Diputat a Madrid en la coalició UCD.
Autor de diverses proposicions de defensa dels interessos valencians, s’esforçà especialment per exigir la mateixa consideració que altres nacionalitats històriques per accedir a l’autonomia.
La deriva centralista generadora del conflicte entre valencians que tant irresponsablement impulsaria el partit del govern, amb la coneguda batalla de València, portaria Paco Burguera a abandonar la UCD i ingressar al Grup Mixt.
L’any 1978 va decidir mantenir-se fidel al seu poble i posar tot el seu empeny i patrimoni, en la fundació del PNPV. És ací on vaig conèixer Francesc de Paula Burguera, quan jo era, ben bé, poc més que adolescent.
El veia (i el considere) un home d’estat. Un homenot que ha estat clau en el procés de recuperació del nostre autogovern, en el repte de bastir un marc de respecte a les identitats, d’unió i de convivència entre els valencians i les valencianes, necessari per assolir unes quotes majors de cohesió social i de progrés.
I així, amb aquesta perspectiva, sense sectarismes, vam poder enllestir la cooperació entre forces polítiques valencianistes que culminaria en la creació de la Unitat del Poble Valencià, amb l’aval de Burguera. Llàstima que el fort vent de canvi de l’any 82 a Espanya, no va permetre consolidar el projecte en aquesta primera ocasió.
Però persistírem, ens mantinguérem ferms i bastírem un projecte més engrescador encara, tot i travessant un llarg camí, ple d’obstacles i seguits sempre d’una llarga polseguera. I en eixe camí estem.
Francesc ens acompanyaria en aquest període amb les seues oportunes indicacions i amb els seus articles i comentaris ben punyents. Podia haver tingut una vida més fàcil si no haguera estat sempre fidel al seu compromís , si no hagués estat perseguit pels enemics del nostre poble, fins i tot quan ja se n’havia retirat.
Certament, la censura li ha procurat molts maldecaps, fins els últims anys. Però també reconeixements com el de la Unió de Periodistes Valencians, que el distingiria amb la consideració màxima, el premi a la Llibertat d’expressió.
En tornar a València l’any 2005, acceptaria la presidència de la plataforma cívica d’intel•lectuals Valencians pel Canvi. En aquesta etapa, de converses en tinguérem moltes i ben profitoses.
L’obsessió pel País, per fer País, un País que mai no hem fet, segons cantava Raimon, i, especialment, un consell que ha estat una orientació clau per a mi: que ens “sacrificarem per unir les forces progressistes valencianes per tal de propiciar el canvi polític al País Valencià”. Consell que hem anat seguint i que ha estat en la base de la cooperació unitària per al reviscolament del nostre País, des de les nostres institucions.
“I a tu Enric que et diré? (em deia), tu ja t’ho imagines. Sobren les paraules”. Paco n’estava content. Les últimes converses que vam tindre constatàvem el canvi positiu que s’estava donant al nostre País. I com hem anant superant tants de paranys com ens han anat posant al davant; de com s’ha avançat en el llarg procés d’unir el nostre poble; des del ferm convenciment que “no som res si no som poble”. L’única manera de poder enllestir un projecte de País valencià, cívic, solidari i progressista, que permeta unes major quotes de llibertat individual i nacional.
Hem viatjat junts, ell sempre al davant, jo al seu darrere, i ara i ací vos puc afirmar que sense el camí que al seu moment iniciara Francesc de Paula Burguera no estaríem on ara estem. Jo en done fe: sense el seu mestratge, sense la seua moderació, sense la seua mirada neta, serena; elegant i civilitzada… el camí hauria estat més difícil encara, si no impossible.
En la vida dels pobles hi ha persones que són clau, imprescindibles. Francesc de Paula Burguera n’és un. Un dels grans, un dels referents que ens donen exemple i que ens marcaren el camí a seguir col•lectivament. Moltes gràcies, Paco, pel teu compromís i empeny.
Donem l’últim adéu a Francesc de Paula Burguera. Al mestre i a l’amic Paco; a l’empresari, l’escriptor, el poeta, el periodista Burguera. Un home que ho va donar tot pels seus ideals, per la democràcia, per la llibertat i per construcció nacional del País Valencià.
