La història dels camps de concentració franquistes encara està poc explicada. Exemples com el de Portaceli tot just comencen a recordar-se des de fa uns pocs anys. Però la dels treballs forçats a què van ser sotmesos molts d’aquests presos polítics i de guerra durant anys després d’acabat el conflicte i que van beneficiar tant grans infraestructures públiques com empreses privades, encara està menys explicada.
Una vegada acabada la guerra, centenars de milers de persones que havien lluitat contra la sublevació franquista acabaren en presons i camps de concentració, víctimes d’unes llargues condemnes dictades en consells de guerra. El franquisme va decidir explotar-los com a mà d’obra en condicions duríssimes, presentant eixa l’explotació com una forma de canviar les persones per sempre. Havia nascut «La Redención de Penas».
Van anomenar-los «destacaments penitenciaris de treball» i ompliren l’estat espanyol. Obres públiques com mines, carreteres, canals, habitatges, reconstruccions, ports i pantans conserven la memòria del seu treball. A banda de ser «llogats» a empreses privades, algunes de les quals encara en funcionament.
Ara, un projecte de memòria històrica busca que l’experiència d’aquests treballadors forçats que van construir el pantà de Benaixeve no s’oblide. Amb el títol de «Queda inaugurado este pantano» s’ha programat un cicle de conferències el 23 i 30 d’octubre i el 9 i 11 de desembre que abordaran diversos aspectes relacionats amb aquella realitat.
S’ha elaborat també un material didàctic per als docents que vulguen treballar el tema a les aules i s’han previst dues visites guiades a l’embassament i a les instal·lacions del destacament penitenciari el 9 i el 24 de novembre.
600 presos
Malgrat que els treballs per construir un embassament al riu Túria començaren durant la II República, va ser durant el franquisme quan es realitzaren la major part de les obres. En 1941, el primer destacament de presos es va incorporar als treballs de construcció i en tres anys van arribar a participar-hi uns 600 presos en condicions d’esclavitud.
Apartats en uns senzills barracons que encara es conserven, fent els treballs manuals més durs de pic i pala, vigilats permanentment, treballant durant jornades de fins a díhuit hores, obligats a acudir a missa dominical i allunyats de les seues famílies, van treballar al pantà fins a l’octubre del 1944.
La empresa Portolés y Cia, molt propera al règim franquista, va ser l’encarregada de dur a terme les obres fins a la seua finalització en 1952. En l’actualitat, les restes de diverses construccions són un testimoni, així com espais privilegiats per conéixer i explicar el funcionament de la dictadura.
