Diumenge a la vesprada d’un solejat dia primaveral. En el pis compartit estàs sola per enllestir treball i exàmens. Decideixes anar a fer un passeig. Tant se val. Pot ser per l’Esplanada d’Alacant, pel Raval d’Elx, pel Grau de Castelló de la Plana o per la Malva-rosa de València. L’anada pot ser amb bicicleta, però, la tornada és en transport públic, pots aprofitar per a mirar alguna cosa al telèfon, repassar apunts, llegir o simplement escoltar el xiuxiueig de la gent del voltant. Una nena menuda fa una carassa. Sembla que no eres l’única persona que ha decidit veure la posta del sol després d’un dia davant de llibres, ordinador i llibreta.
Al barri on vius només hi ha oberta la tenda de fruita i verdura regentada per pakistanesos, el bar dels xinesos i la pizzeria que salva de qualsevol imprevist. A l’entrada de l’edifici coincideixes amb una veïna que porta una bossa i una maleta menuda. D’aquestes que entra en la part superior d’un avió. Una salutació cordial i puges fins al teu replanell. Traus les claus i de cop i volta te n’adones. Has agafat les que no eren. La pressió per la feina t’ha dut a una confusió. Per a més inri, t’has deixat dins una olla fent un bullit amb creïlles i bajoques per tenir dinar per a l’endemà. A foc lent, molt lent. Això és el menor dels teus problemes. Però si passa molt de temps el perill està. Què fas?
Hi ha diverses opcions. Opció a) telefonar a un manyà perquè òbriga el pany de la porta. Opció b) telefonar a algun dels companys de pis que no estan a la casa encara perquè t’òbriguen la porta i vinguen forçats amb les seues claus. Opció c) obrir el pany d’alguna manera. La primera opció queda relegada a l’última pel seu cost. Un manyà en una ciutat mitjana valenciana a eixes hores d’un diumenge costa vora 190 euros, segons el web cooperativa-cerrajera. Amb el preu del lloguer pels núvols quasi 200 euros fan un forat al pressupost mensual. La segona opció tal vegada és la més coherent. Però, comporta donar pressa als companys de pis, en cas de tindre’ls. Atabalar-los i la vergonya de contar el que ha passat. És l’opció més madura. No obstant això, queda la tercera opció. Obrir el pany d’alguna manera. De quina?
Doncs a Diari La Veu proposem un plàstic rígid. Es pot trobar en els pots o ampolles de plàstic, portades de llibretes o en fundes de preus de supermercats. Gràcies a Déu, te’n recordes que hi ha un supermercat, franquícia que obri els diumenges. Són les 21:00 hores, però, tanca a les 21:30 h. Compres un paquet d’anous pel camí i demanes el favor d’endur-te un d’aquests plàstics durs dels preus on es fiquen les ofertes.
La tècnica consisteix a clavar el plàstic per la part de dalt fins a encabir el pestell. S’extrau a poc a poc el plàstic fins a aplegar a l’obstacle. En eixe moment s’introdueix més endins i es meneja cap avant i cap a fora per situar el plàstic entre el passador i la porta. Alhora meneges el pom de la porta amb l’altra mà cap avant i cap a fora. És una qüestió de tècnica i paciència, que és la mare de la ciència. Si has confiat en la física del moviment cinètic, en la química del plàstic i en la teua santa paciència, el pany s’obri com art de màgia sense despertar a cap persona del veïnat. A les 21:00 estaves amb angoixa i a les 21:45 hores estàs sopant el bullit amb bajoques i creïlles.
