El terme colonialitat nasqué en Sud-amèrica tractant d’aprofundir l’anàlisi i la comprensió de les èpoques colonial i postcolonial. En la dècada de 1990, el sociòleg peruà Aníbal Quijano encunyà el concepte colonialitat del poder per a caracteritzar el patró raciste de dominació propi del colonialisme europeu de principis de segle XVI, que impregnà el món capitaliste de l’edat moderna arribant fins a l’actualitat. La raça s’incorporà al sistema de classificació social, associada a la relació de domini del capital sobre el treball. El no-blanc, fou etiquetat de raça inferior(1) i ocupà la posició més dolenta, abusat i espremut com a treballador no-assalariat. Diu Quijano, referint-se a les primeres dècades de colonització, que el gegantesc genocidi dels indis «no va ser causat principalment per la violència de la conquesta, ni per les malalties que els conqueridors portaven, sinó perquè tals indis van ser utilitzats com a mà d’obra d’un sol ús, forçats a treballar fins a morir»(2).
Al segle XIX, els processos d’independència tingueren lloc, en la majoria dels casos, sense que les societats es descolonitzaren. I així, la colonialitat del poder es mantingué en les nacions que emergiren; reorganitzada, però romanent entorn de la divisió blanc/no blanc. Colonialisme intern podria dir-se també, malgrat que els autors de la teoria de la colonialitat del poder prefereixen aquest darrer concepte com a més ample i complex.
El llenguatge condiciona com percebem la realitat
Això fa del llenguatge un camp de batalla pel significat de les paraules [vegeu «El sentit comú com a dipòsit (o la batalla cultural)]». Per tal de promoure la seua acceptació social, el sistema econòmic hegemònic compta amb una legió de gestors i guardians que, amb poderosos mitjans al seu servei, intervenen activament en la construcció i propagació del llenguatge. A Espanya, el llenguatge centralitzador es renova periòdicament bloquejant qualsevol aspiració a la lliure determinació; la darrera renovació tingué lloc amb ocasió de la transició tutelada per la cúpula militar franquista que imposà la redacció de l’article 2, el de la indissolubilitat (vegeu «La cara fosca del llenguatge i un legislador a l’ombra»). El llenguatge alternatiu, amb recursos més humils, suporta un desmesurat desavantatge quant a les possibilitats de tindre repercussió.
Darrerament, l’adjectiu colonial aplicat a la relació del País Valencià amb Espanya està traient el cap. Antoni Infante i Ricard Chulià, entre altres, han posat en relleu una gran varietat de dades, informacions i evidències que la lògica colonial permet explicar. «Només la lògica colonial (…) per molt que la paraula alce escarafalls», diu Chulià en el seu valuós treball de 2024 País Valencià: eixida d’emergència (Editorial Afers). De la multitud de textos d’Antoni Infante en destacaré un de maig de 2022 al digital El Món, «Si no som una colònia, què som», on proposa el terme colonialitat, adaptat al cas del nostre país, i invitant al debat.
Reticències
He oït, entre els meus amics, reserva o desacord amb l’etiqueta colònia aplicada al nostre país. En lloc de colonitzat opinen que dominat (per exemple) és un qualificatiu més ajustat a la realitat valenciana. La sinonímia comporta certa laxitud i sovint podem trobar lleugeres diferències entre paraules llistades com a sinònims. En molts diccionaris poden trobar sotmetre, oprimir o dominar, com a sinònims de colonitzar. Des d’aquesta perspectiva tova o flexible, és comprensible l’ús que alguns columnistes fan del terme, qualificant de colonial la relació del País Valencià amb Espanya. Guanyar en exactitud comporta ajustar el llenguatge, i eixa és una de les propietats de la proposta d’Antoni Infante. La importància d’adaptar el concepte colonialitat, que en el nostre cas mancaria de connotacions racistes, rau en què pot ser més precís i, potser, més acceptat entre aquells que veuen inapropiat el mot colònia aplicat al nostre país.
El sufix –itat funciona derivant alguns adjectius en substantius que denoten possessió de la qualitat descrita per l’adjectiu. Un jutge imparcial (l’adjectiu) mostra la seua imparcialitat (el substantiu). Tanmateix, d’un territori colonial diem que té la condició de colònia, el substantiu de qui deriva colonial. Amb aquesta accepció, el substantiu colonialitat no cal, i no és als diccionaris. Si algun dia recullen l’entrada colonialitat, una accepció podria ser: «territori que fou colònia i que ara no ho és plenament, però tampoc ha deixat de ser-ho completament». Aquesta evolució de significat ja ha ocorregut a Espanya amb el terme nacionalitat. Amb la constitució del 78 sumà una nova accepció (vegeu «Nacionalitat»). Designa un territori que no és (o no és permés de ser-ho) una nació, però acumula circumstàncies històriques que el distingeixen d’una regió. Paral·lelament, el mot colonialitat expressaria «la condició d’un territori amb algunes característiques de colònia, però no amb totes».
Analitzar significa destriar en parts i examinar-les per separat
Aquest és l’enfocament que ha obert Infante, en el seu article de 2022, distingint tres facetes del colonialisme: econòmica, cultural i jurídica. Una colònia ho és plenament si la metròpoli pren les decisions en tots tres àmbits: treu beneficis materials aprofitant-se de la posició dominant, imposa la seua llengua i cultura, i nega al territori colonitzat la participació política en les decisions que li atenyen. Una colonialitat no seria una colònia en un sentit ple, però tindria algunes característiques que identifiquen una colònia, i amb suficient intensitat.
Infante revisa els tres àmbits. Argumenta que en l’àmbit econòmic som colònia. Imprescindible en el debat d’aquest component, el treball de Chulià citat abans, especialment la primera part titulada «Paguem per i per a ser espanyols». En l’àmbit lingüístic-cultural les conseqüències de la colonització són força visibles. És en el terreny jurídic on hi ha clarobscurs, ja que, diu Infante: «si bé (…) formem part de l’entramat jurídic i institucional de l’Estat i teòricament en un cert pla d’igualtat, tanmateix, no és menys cert que patim certes discriminacions jurídiques que entrebanquen la nostra possible evolució com a col·lectivitat».
Cabria incloure en la colonialitat la pèrdua de valencianitat de les formacions polítiques del país, succionades –o ja englotides– pel sistema de representació política de matriu espanyola?
(1) Una ficció, ja que sota els trets superficials com el color de la pell, tots els sistemes biològics dels Homo sapiens són iguals.
(2) Quijano, Anibal. Colonialidad del poder, eurocentrismo y América Latina (PDF en aquest enllaç).
