Arran del show de la mitja part de la Super Bowl, protagonitzat de Bud Bunny (Benito Martínez), vaig esbossar en dos articles previs (ací i ací) unes notes sobre la història colonial de Puerto Rico. Calien per a entendre els detalls del que, a més d’espectacle d’entreteniment, fou un acte d’afirmació de la identitat porto-riquenya, caribenya i llatinoamericana, i de rebuig a les actuals pràctiques antimigratòries de Donald Trump. El cantant enarborà la bandera de Puerto Rico, la independentista, la azul clarito prohibida fins a 1957 (en una de les cançons del darrer disc ens recorda que morí gent per exhibir-la). El compromís públic de Benito amb la seua terra començà en 2019 i continua fins hui denunciant la corrupció, la gentrificació i l’explotació de l’illa per interessos aliens als dels nadius.
D’ençà que en 1952, els EUA i les elits locals establiren l’estatus d’Estat Lliure Associat (ELA) —aparentant una descolonització—, l’opció «lliure associació», representada pel Partido Popular Democrático i «estatitat» (integració en els EUA com a 51é estat), pel Partido Nuevo Progresista, s’han repartit el gros dels escons i el càrrec de governador. L’independentisme, principalment defés pel Partido Independentista Puertorriqueño, ha estat pràcticament extraparlamentari (entorn del 5% dels vots al conjunt de l’illa). L’historial de corrupció dels partits hegemònics i el compromís públic d’alguns artistes porto-riquenys, entre els quals destaca Bud Bunny, sembla haver influït en l’ascens de la coalició independentista. En les eleccions del 2024 el candidat a governador de la coalició independentista assolí el segon lloc amb el 30,77% dels vots. El mateix dia se celebrà una consulta sobre l’estatus, no vinculant ni reconeguda pels EUA, que conserven la sobirania de l’illa. La independència, malgrat l’increment respecte de consultes anteriors, no arribà al 12% enfront de l’estatitat amb el 58,61%. L’opció independentista continua sent minoritària.
En aquest punt podem donar una ullada a les formes de colonialisme, en tant que caracteritzen l’absència o insuficiència (no volguda) de la facultat de decidir. Revisarem les mutacions que ha sofert i els nous rostres que ha desenvolupat.
Colonialisme clàssic
Partim de la tercera accepció del Diccionari Normatiu Valencià «Territori o país sotmés al domini militar, polític, administratiu o econòmic d’una nació estrangera més poderosa». Una definició que recull diverses possibilitats incloent el cas més estés en la història: la colonització de terres habitades precedida per la conquesta violenta. La d’Amèrica, acompanyada del trasllat de població de les metròpolis per establir-se al territori conquerit i explotar-lo, és d’aquest tipus. També la segona onada colonitzadora iniciada en la segona meitat del segle XIX, dirigida a Àfrica i l’Orient.
D’acord amb el DNV, un país pot veure’s colonialment sotmés sense que li arriben colons; basta que la nació ocupant li impose la legislació i l’administració per a poder treure-li algun tipus de profit. El cas de Puerto Rico respon a aquesta descripció quan passà de mans espanyoles a nord-americanes. Amb profit per les companyies estatunidenques i amb els avantatges de la instal·lació de bases militars a la porta d’entrada al mar del Carib. També podem descriure com accions colonialistes les dels Borbons en arribar al poder després de la guerra de Successió: els decrets de Nova Planta que aboliren institucions i legislacions pròpies, el control militar, la imposició de funcionaris castellans per a fer-se càrrec de l’administració civil i judicial, l’augment significatiu de la fiscalitat en els regnes conquerits, la prescripció del castellà com a llengua oficial en la justícia, l’administració i l’ensenyament, les depuracions del professorat universitari, la persecució i l’espoli del dissident, etc.
Neocolonialisme
Quan es funda l’ONU, la tercera part de la població mundial vivia en territoris sota règims colonials. Una font de conflictes, no solament entre metròpolis i colònies, també entre les potències que es barallaven per les possessions. L’ONU impulsà la disminució. Un gran nombre de països assoliren la independència engrossint el llistat dels seus membres. Hui en dia, el colonialisme clàssic és residual: els ocupants marxaren i els nadius prengueren possessió de les institucions polítiques i administratives. Les potències colonitzadores, però mantingueren les excolònies dintre de la seua esfera d’influència. Les seues empreses continuaren exercint control sobre l’economia i traient-ne profit. El deute, en permetre imposar condicions, emergí com una eina de control i domini. Paral·lelament a la independència formal, nominal, es forjà una continuïtat de la dependència i el sotmetiment. A la dècada de 1960 s’encunyà el terme neocolonialisme.
Arrimat al neocolonialisme emergí l’intervencionisme nord-americà, especialment aplicat a l’Amèrica Llatina. L’actual tecnologia militar permet reforçar el seu domini de caràcter neocolonial amb intervencions militars limitades i quirúrgiques, evitant les invasions i les ocupacions sobre el terreny.
Colonialitat
Nascut al si de la sociologia llatinoamericana, en una peça igualment titulada («Colonialitat») ja vaig comentar aquest concepte. Ho fiu quan llegí un article d’Antoni Infante, de 2022, on apuntava com podria aplicar-se aquesta noció a les circumstàncies del nostre País Valencià. Podríem caracteritzar l’esquema original dient que la colonialitat és el que romangué en les excolònies europees a Llatinoamèrica quan els colonitzadors marxaren. Allí restà la supremacia i la submissió, la jerarquia. La colonialitat del poder, manifestada en el domini de l’element crioll, d’ascendència europea, sobre l’element indígena. La colonialitat de ser, expressada com a subordinació d’un determinat color de pell, ètnia, llengua o cultura. Si el colonialisme és evident, cru i visible, la colonialitat és menys perceptible i requereix atenció i vigilància per a visibilitzar-la.
Colonialisme modern
El sociòleg porto-riqueny Ramón Grosfoguel pertany al corrent de la sociologia llatinoamericana, citada abans. Grosfoguel caracteritza una altra varietat de colonialisme que afecta el seu Puerto Rico natal i altres territoris caribenys: colonialisme modern, basat en les concessions de la metròpoli als territoris sobre els quals manté interessos políticomilitars. Renúncia del colonitzador a l’assimilació cultural, concessió als colonitzats de la ciutadania de la metròpoli (que els permet emigrar-hi legalment), transferències de fons per l’assistència social, o reconeixement de drets democràtics. «No és casual», diu Grosfoguel, «que en els territoris no-independents del Carib, igual que a Puerto Rico, els independentistes siguen una minoria». I continua «La lògica pragmàtica que ha guiat als porto-riquenys ha estat: per a ser controlats o explotats per la metròpolis sense cap benefici (la via de les repúbliques neocolonials del Carib), millor ser-ho amb alguns beneficis».
