No és casual que les celebracions de l’Any Nou xinés (l’any de la Serp, l’any actual xinés, concretament el 4723 segons el seu calendari) esclaten i es mostren pertot arreu, o que els capitosts xinesos vagen copant els nostres clubs de futbol, o que dels Castro de Cuba o de Kim Jong-Un de Corea del Nord s’afirme que són dictadors però ningú adjective o desqualifique el líder de la Xina, Xi Jinping… «China is coming». Ja ha vingut, està erigint-se líder mundial. Els xinesos han comprat el port del Pireu d’Atenes i venen planejant i invertint en tota una xarxa fèrria des d’Atenes cap al centre d’Europa. Xina ja és aquí! L’històric i gran pes específic del comerç entre els dos costats de l’Atlàntic (Europa i Amèrica) s’ha desplaçat a la ruta des de l’Índic (la Xina, Sud-est asiàtic) cap al Mediterrani a través del canal de Suez. Els ports d’Atenes, Gènova, Marsella, Barcelona, València…, començaren, de sobte, a créixer i prendre protagonisme. Els nostres joves han pres posició també, i molts se n’han anat a la Xina a aprendre la llengua i a conéixer-los. Mentrimentres, ací a Europa, els Balcans i els Alps, que dificultaven el transport de les mercaderies cap al centre i nord d’Europa, han sigut el ressort per als nous grans centres redistribuïdors cap a Europa: Marsella, Barcelona i València. Però, ai!,… encara no tenim Corredor Mediterrani, ni de mercaderies ni d’Alta Velocitat…
Un de tants dels nostres joves, Víctor Moncho Ivars, després d’acabar els estudis d’Administració i Direcció d’Empreses a la Universitat d’Alacant, prengué la determinació d’anar-se’n a Xangai, on va fixar la residència. És difícil adoptar una decisió d’esta dimensió fora d’un context com el descrit anteriorment, avalat, a més a més, per la tradició comercial del seu poble, Gata, que venia buscant en la Xina des dels anys 60 les matèries primeres i el gènere artesà en cistelleria, barreteria, i mobles de jonc i vímet. Si el gran Marco Polo desplegà el seu viatge a l’Extrem Orient fiat en la seua destresa, Víctor, almenys, coneixia les experiències d’altres, sobretot d’un altre jove i amic i company d’estudis, Rafael Ruiks, holandés errant i despert, radicat a Altea, qui havia cursat un any en la Xina per aprendre mandarí, i qui el posà en contacte amb el Departament d’Estudis Orientals de la UA, departament d’impagable valor en ordre a facilitar contactes en aquella terra tan llunyana, llocs de residència, estudis…
“Jo tenia la intenció de romandre allà dos anys. La forta crisi destapada al nostre país, de moment, així ho aconsellava”. Un viatge de milers i milers de kilòmetres comença per un primer pas només, resa un proverbi xinés. Si la generació dels meus pares s’havia obert camí des de la precarietat dels anys 50/60, ara, en un món obert i eixamplat, les possibilitats serien grans i s’haurien de buscar. Arribe a Xangai al 2010. A la residència hi havia gents de tots els orígens, ens enteníem en anglés. Congenie amb el company Isaac Ilunga, del Congo, el pare del qual comerciava amb robes i venia a la Xina a comprar-les, per introduir-les després, a través de Tanzània i la selva, clandestinament, al seu país. Les aventures i enginys comercials de la seua família eren complicades i alliçonadores. Coincidisc, gran sorpresa, amb la filla d’un xef restaurador xinés de Sant Vicent del Raspeig, i convisc amb personatges de totes parts com Patxi Alberdi, que acabarà de Director General a Xangai de la companyia Acciona, portadora de tecnologia espanyola en construcció d’infraestructures. Al final em trobe vivint amb un bon amic, Albert Pinto, encarregat de vendes de Carns Julià de Girona, qui, veges per on!, per l’augment constant del nivell de vida dels xinesos, no tenia prou mans a tancar i servir comandes d’importació de carn. Xangai, en si, era tota una escola.
Al remat, per progressar més en el coneixement de l’idioma (havia aconseguit el títol oficial HSK de coneixement del xinés, grau 4 d’un total de 6), me’n vaig a viure amb una família xinesa. Corria l’any 2012. Donava classes d’espanyol per traure’m un complement. I m’introduïa en faenetes a «part time», en empreses de «trading», en temes de logística, llicències d’exportació, fires, compres… Convéncer el comprador no era tasca senzilla; requeria constància, calma (en això els xinesos són mestres) i determinació. I, veges per on, empreses espanyoles, que tenien la producció en part deslocalitzada a Xina, demandaven delegats comercials. En un moment donat, complits els 26 anys, se’m concreten tres ofertes: Grup Hidalgo, de Gandia, de material elèctric i ferramentes; Vigar, líder en útils de neteja, i Point en mobles de jonc i vímet, estes dos últimes de Gata de Gorgos. Em decante per Point, que represente i porte per la Xina fins a Austràlia o Kuala Lumpur durant dos anys i mig. Finalment, KTTAL/Mobles d’exterior em contacta, per a la qual comencem a crear una xarxa comercial. És com si, en el món mercantil, hi haguera una carrera. És tot un món d’agenda i descobertes inacabables… És així com Espanya, en els darrers anys, ha augmentat més del 300% el comerç amb La Xina, tercer país de destinació dels nostres productes fora de la UE”.
Però la Xina, immensa, no és «arribar i poar», no és terra verge o desculturalitzada, podríem dir-ne. La idiosincràsia xinesa, d’anys i anys, és ben particular, començant per la necessitat (i conveniència) d’establir lligams d’empatia amb ells. La proverbial introversió dels xinesos és, simplement, l’estadi previ a l’establiment d’eixa forta relació personal amb ells. I que es realitza, no a través de parlar de futbol o conquestes d’amor o de vins i copes i aventures (com en occident), sinó parlant de la vida personal i familiar, si els va bé o no el negoci, si la unió i compartició del grup funciona, si sobreïxen, si són… Així acaben per obrir-se i assentar bases de relació i confiança. S’ha aconseguit el «guanxi», que és la connexió o estat de benestar i satisfacció comuna. El deshonor, perdre la cara i l’orgull, els sap molt greu. La humilitat i el treball semblen ser el millor salconduit per a ells.
La Xina, hui, és un camp i horitzó de múltiples oportunitats, encara que hi ha molta competència. Les portes estan obertes. Qui porta singularitat és ben rebut. Perquè molts singulars fan, tal com diuen ells, un plural, que és, òbviament, molt més fort. Només falta entre moltes altres mancances, al nostre País, enfortir les infraestructures portuàries i de comunicació per estar a la mateixa alçada.
