Pareix un acudit, però, lamentablement no ho és: els pomposament anomenats “Centres crisi 24 hores per a dones víctimes de violència sexual” de la Generalitat tenen un horari d’obertura de 8 del matí a tres de la vesprada de dilluns a divendres. Al web de la conselleria d’Igualtat i Serveis Socials de la qual depenen asseguren que “estan oberts les 24 hores del dia 365 dies a l’any”, però n’hi ha prou en acostar-s’hi una vesprada qualsevol per comprovar que açò no és cert.
Inaugurats el desembre passat a Alacant, Castelló de la Plana i València, aquests centres són una de les obligacions emanades de la Llei espanyola de Garantia Integral de la Llibertat Sexual, més coneguda com la Llei del sols sí és sí”.
Aquesta llei no només preveu la creació d’un recurs per a l’atenció integral i exclusiva de víctimes de violència sexual, amb personal –jurídic, psicològic i treball social- especialitzat, sinó que també el dota del finançament necessari amb fons europeus del Next Generation.
“Ací ho van fundar sense ganes, a corre-cuita [el termini previst per la llei acabava el 2024] i van limitar-se a obrir un local amb una placa per cobrir l’expedient, però els recursos reals, els que compten, no els han posat mai”, denuncia una treballadora del sector que prefereix mantenir-se en l’anonimat.
Les treballadores, formalment han estat assignades i cada un dels tres centres del País Valencià compta com a mínim amb una advocada, una psicòloga i una treballadora social, però amb tant poc personal, resulta obvi que no poden obrir les 24 hores. “Caldria, com a mínim, triplicar o quadruplicar els recursos”, denuncien des del moviment feminista, que també recorden que “la violència sexual és un problema gravíssim” i que cal que les administracions “se’l prenguen seriosament”. “Després, si no, arriben les absolucions als judicis i tothom es posa les mans al cap, però sense una atenció integral a la víctima [objecte perseguit per la llei], amb treballadores especialitzades, això no és possible”, continuen les activistes.
Derivacions als Centres Dona 24h
Llavors, què passa si una dona denuncia una violació un dissabte de matinada? Doncs que la policia –si fa un mínim esforç- l’acompanyarà al Centre Dona 24 hores més proper, una xarxa d’atenció a víctimes de violència masclista –bé, “violència de gènere” en la terminologia oficial- amb oficines a 10 municipis i que sí que està oberta les 24 hores.
“Els problemes dels Centre Dona són, primer que estan saturats, amb més de mil expedients l’any per centre –explica una professora de Treball Social especialista en aquestes qüestions- i ara se’ls deriven també les víctimes de violència sexual. Segon que no tenen formació específica per aquests delictes, on tot el que es faça les primeres hores és importantíssim per a l’aclariment del cas i des d’aquests centres, no ho poden fer. Finalment, aquest és un servei privatitzat [l’empresa que els gestiona és Eulen] amb condicions laborals molt inferiors a les funcionàries dels Centre de Crisi”.
El joc de la confusió no s’acaba amb aquestes derivacions forçades, sinó que el telèfon d’emergències que es publicita també és el mateix, el que provoca “que la gent no acabe d’entendre que fa cada un dels recursos ni per a què serveix”.
“Ens deriven els seus casos, però després no hi ha una coordinació real, amb la qual cosa nosaltres mai sabíem què passava amb els expedients que obríem ni quin seguiment se’n feia, era molt frustrant”, relata una extreballadora d’un Centre Dona.
Revictimització de les víctimes
“Al remat, el resultat és que la víctima d’una violació ha d’acabar explicant una experiència traumàtica una vegada i una altra: primer a la policia, després al Centre Dona, de nou, l’endemà al matí al Centre de Crisi i després l’avisaran dels jutjats… La idea de la llei era precisament evitar aquest patiment i aquesta revictimització”, denuncien des del moviment feminista.
I no és només una qüestió d’horaris. Expertes i activistes denuncien “la falta de formació específica de les treballadores”. “No n’hi ha prou en tenir una psicòloga, cal que estiga formada en psicologia clínica, és com si posaren un hematòleg a enguixar fractures. Cal que la treballadora social sàpiga fer atestats en context, que després seran claus per als judicis, coordinar-se amb la policia… I no estan fent res de tot açò”, denuncien.
