El Palamó, també conegut com Villafranqueza en referència al cognom de qui va adquirir les terres d’aquest espai a finals del segle XVI, va ser municipi independent d’Alacant fins l’any 1932, quan es va annexionar a la ciutat. Tot i aquest desenllaç el Palamó encara té vida i identitat pròpia a través de les seues festes i dels seus refugis socials i culturals, entre les quals destaca la Societat Musical L’Amistat –que té l’origen en l’any 1856– o el cementeri propi, on abunda el cognom Guijarro.
Els negocis locals també han forjat aquesta distinció. Un d’ells, el forn Ferri Santamaría, tancava aquest 31 de desembre després de 100 anys prestant servei als veïns d’un barri que es continua considerant poble i que compta amb uns 5.000 habitants entre Alacant i Sant Vicent del Raspeig.
El forn
Les festes de Nadal són temporada alta per a aquest forn tradicional. La vespra de cap d’any, a les 12 de la nit, Nieves Espinosa i Juanjo Ferri –mare i fill– ja han començat una jornada que es pot allargar fins les 18 hores. Juanjo, que té el mateix nom que el seu pare, pertany a la quarta generació de forners. Ell, però, treballa per a l’administració com a funcionari després d’haver-se llicenciat en Dret i d’haver sentit tota la vida a casa que calia estudiar i oblidar-se del forn. La seua germana, professora a Madrid, va fer també cas d’aquest missatge.
Tot i que Juanjo Ferri no va fer cas al cent per cent. Els dies de més exigència laboral demana vacances al seu treball o s’agafa dies lliures per assumptes propis per implicar-se en el forn. «Al final és el que he mamat tota la vida», expressa. Ni ell ni sa mare transmeten cap emoció especial a poques hores de tancar el negoci que ha donat de menjar a ells i als seus avantpassats. Potser, quan s’aproxime l’hora d’abaixar definitivament la persiana, els nervis afloraran.
De moment, però, se centren en l’elaboració dels últims dolços de Nadal. El producte estrella és el tortell, típic del dia de Reixos, però com que el forn tancarà abans han hagut d’avançar-ne l’elaboració. El dia 30 a la nit en tenien encomanats seixanta i Juanjo Ferri assegura que els dies de més exigència de Nadal poden arribar a estar 36 hores sense dormir.
Història i futur
El forn Ferri Santamaría va ser inaugurat l’1 de febrer de 1924, segons consta a la documentació familiar. El van inaugurar Juan Santamaría Sala i Josefa Guijarro Clemente. Una neta de tots dos, que farà 97 anys en uns dies, encara fa de testimoni del passat. Els propietaris del forn vendran la maquinària i traspassaran el local. Al Palamó quedaran encara dos forns tradicionals oberts, tot i que sense l’antiguitat de Ferri Santamaría i sense la tradició arrelada al poble, ja que els regents d’aquests negocis tenen l’origen en altres localitats.
L’èxit, expliquen des del forn és tan senzill com el de «treballar molt i bé». Les receptes encara són les de tota la vida. Les tonyes es fan amb fermentacions lentes i els tortells han d’estar no menys de 15 o 20 hores al forn. Molts dels clients ho són després d’haver conegut el forn de la mà dels seus pares o avis.
Sense el forn Ferri Santamaria el Palamó perd una petita part d’allò que l’ha distingit d’Alacant l’últim segle. Els propietaris admeten que aquesta mena de negocis tendeixen cap a l’extinció. «A Alacant ja queden pocs forns dels de tota la vida. No hem experimentat pèrdues econòmiques perquè els clients paguen per la qualitat, però l’ofici és molt dur: la gent no vol estar treballant 15 hores totes els dies o 18 en les temporades altes». Tant és així que el gremi de forners d’Alacant, que ha reconegut el treball de Ferri Santamaria amb diversos premis –quatre a la millor mona de Pasqua i dos al millor tortell de Reixos– va desaparèixer fa un parell d’anys degut a l’escàs nombre d’agremiats.
Identitat
Les temporades altes per a un forn a Alacant acostumen a ser tres: Nadal, Pasqua –amb la mona i que s’allarga fins la festivitat de la Santa Faç– i Sant Joan, amb la coca amb tonyina tan típica de les Fogueres. Ara aquestes llargues jornades desapareixeran i Nieves Espinosa, que es jubila tot just ara, se sent alleugerida. «Si això ho heretara el meu fill em tocaria ajudar-li en els dies més durs. És un treball molt dur i em sent alliberada», celebra.
Tot i així, és inevitable sentir un punt de pena per una etapa que acaba després de cent anys. «Els meus pares no han conegut altra cosa, jo he crescut ací i fa vertigen veure desaparèixer la realitat que sempre hem conegut». El vertigen s’expandeix a la plaça de la Constitució i al conjunt del Palamó, que es quedarà sense un racó emblemàtic que, com tot allò que perdura un segle, és alguna cosa més que un negoci familiar.
