Segons un informe d’Eurostat, en 2012 Espanya va registrar la xifra de sol·licituds d’asil més baixa en els últims 25 anys i es va situar en el penúltim lloc de la Unió Europea, per davant, únicament, de Portugal. No perquè hi ha menys persones que necessiten rebre protecció internacional, sinó perquè, segons afirmen des de CEAR, Itàlia, Grècia i Espanya s’han convertit en els “gendarmes d’Europa”. Espanya, a més, és un dels països que més immigrants sense papers rebutja, segons l’últim estudi de la Comissió Europea. Durant l’any passat va expulsar al 63% del total de la UE, la majoria en les fronteres terrestres externes.
José Antonio Rubio, coordinador d’Incidència i Participació Social de la Comissió, va explicar que els agents de l’Agència Europea de Fronteres Exteriors (Frontex) cada vegada realitzen els seus controls més lluny de les fronteres dels països receptors i més prop de les costes dels països d’origen o de trànsit. A açò cal sumar-li la restrictiva política de externalització de fronteres, que comporta que se signen acords de readmissió amb els països de procedència dels sol·licitants d’asil, que es condicionen les ajudes de Cooperació i Desenvolupament a la subscripció d’aquests acords o es militaritzen les fronteres.
Aquesta situació es deuria d’haver resolt amb l’entrada en vigor, al novembre de 2009, de la Llei d’Asil, encara que la falta de desenvolupament d’un reglament que permeta aplicar-la ho ha impedit. Per aquest motiu s’incompleix, per exemple, l’aplicació de tracte diferenciat als més vulnerables com és el cas de les víctimes de tracta de persones. Les Oficines d’Asil i Refugi van denegar el passat any el 100% de les sol·licituds plantejades per dones provinents de països com Nigèria o Mali i que presentaven clars indicis de ser víctimes d’aquestes pràctiques. Les autoritats espanyoles, malgrat el que es contemplat en la llei, van considerar que no complien els requisits per a rebre protecció internacional i que havien d’obtenir la residència en virtut de l’establert en la Llei d’Estrangeria.
Ciutats-presó
Ceuta i Melilla constitueixen un altre exemple paradigmàtic del menyspreu governamental pels drets dels sol·licitants d’asil. El procediment habitual de la Prefectura Superior de Policia Nacional consisteix a iniciar sistemàticament expedients d’expulsió “a tots els estrangers que hagen entrat irregularment” sense informar-los que tenen la possibilitat de demanar protecció internacional. En aquests casos, moltes d’aquestes persones corren el risc de perdre la seua llibertat o de ser torturades o fins i tot assassinades. Mentre esperen per a saber si les expulsaran o es tramita la seua petició, tenen prohibit viatjar a la península i queden retingudes a Ceuta o a Melilla, que actuen com a Centres d’Internament gegants. Alguna cosa que vulnera el dret de lliure circulació arreplegat en l’article 19 de la Constitució Espanyola així com la pròpia Llei d’Asil. S’explica així que a Ceuta el nombre de sol·licituds haja descendit un 63% entre 2011 i 2012.
Una altra de les situacions que van voler denunciar des de CEAR és la “apatia de l’Oficina d’Asil i Refugi” respecte als apàtrides (persones sense nacionalitat perquè cap Estat les reconeix com a ciutadanes). En 2012 es van rebre 400 peticions de les quals es van admetre a tràmit únicament huit. I d’aquestes solament es va aprovar una. “La majoria dels sol·licitants eren d’origen sahrauí i van ser retornats al Marroc” -va explicar José Antonio Rubio-. “Les autoritats espanyoles van preferir ignorar el fet que en aquest país es produeixen violacions sistemàtiques dels drets humans dels migrants i refugiats”, va concloure.
Totes aquestes pràctiques conjugades tenen com a conseqüència un efecte dissuasori. Darrere d’aquest s’amaga el fet que, en 2012, la mitjana de sol·licituds d’asil de la UE haja augmentat fins a les 660 per cada milió d’habitants mentre que, a Espanya, no arribe a 60. Però també tenen impacte en el risc d’aquells que han de fugir dels seus països per a tractar de salvar les seues vides. Primer perquè es fomenta la proliferació de les xarxes de tràfic de persones, però també perquè els habitants de regions com Orient Pròxim o el nord d’Àfrica no tindran més remei que triar rutes més perilloses per a esquivar els gendarmes del continent i tractar d’accedir a Europa.
Dret d’Asil comú
Malgrat la preocupant realitat actual, l’aprovació, el passat 12 de juny, del sistema d’asil comú pel Parlament Europeu obri una via d’esperança. Aquesta llei estableix criteris i garanties comunes per als sol·licitants que realitzen la seua petició dins de la UE. L’acord s’ha demorat més de tres anys per les reticències d’Alemanya i Holanda, però s’han aconseguit assoliments com l’establiment d’unes condicions mínimes de salubritat en els Centres d’Internament. Després d’aquest primer pas, encara haurem d’esperar uns tres anys perquè entre en vigor a causa dels tràmits burocràtics que ha de superar. I és que, tal com va destacar Berzosa, “ja sabem que la justícia en la UE és molt ràpida per a les entitats financeres però molt lenta per als ciutadans”.
