Senyor Salom,
Entenc que tots els nostres actes tenen conseqüències. En aquest sentit, no seré jo qui eludisca les meues responsabilitats.
No em sent orgullosa dels comentaris que sobre la seua persona he fet en el meu compte personal de Facebook i Twitter.
La condició sexual de les persones és cosa de cadascú. Amb la religió, passa exactament el mateix i, per descomptat, que siga o no adoptat, no té res d’especial, això faltava. Cap d’aquests factors influeixen en la bondat o la maldat de les persones.
Reconec que, en aquell moment, em va poder més la fel que la raó. El saber que acabava de ser imputat/investigat pel cas Taula va desfermar tots els meus dimonis.
Vostè feia quatre anys que es dedicava, en cos i ànima, a atacar la meua filla a través del seu compte de Twitter. El fet que la meua filla fóra menor, no el preocupà en absolut. No li importaren les conseqüències que podrien tindre eixos insults en una jove que no es podia defensar.
Vostè, des de la seua situació de privilegi -com a assessor de Rita Barberà a l’Ajuntament de València, primer, i com a assessor del grup popular, després-, no ha parat de llançar mentides contra la meua filla i d’incitar a la violència verbal contra la seua persona de manera reiterada.
La meua filla és una jove que com milers de joves valencians, a hores d’ara estudia en una facultat i en estiu treballa en un supermercat per anar-se’n després de viatge.
Vostè l’ha tinguda en la seua diana particular durant quatre anys, quan el més sensat en una persona adulta i amb un càrrec de responsabilitat pagat per tots els valencians hauria estat no fer-li pagar els odis que puga provocar-li, a vostè, el seu pare.
Els pares, senyor Salom, no els trien els fills.
Si vostè té algun compte pendent amb Enric Morera, endavant. Són dues persones adultes que han elegit servir aquest poble des dels seus respectius partits polítics.
Deixem en pau la família!
Quatre anys llançant insults, són molts anys, molts.
Quatre anys d’impunitat que finalment han tingut conseqüències.
I com diuen a Carcaixent i a València, qui no vulga pols que no vaja a l’era.
Tona Català
