President Mazón,
Durant set intensos, emocionants i esgotadors anys vaig tindre l’honor de formar part del govern del meu país. Anys en els quals el país va patir algunes catàstrofes naturals, incendis forestals ferotges, una DANA sortosament menys potent que la d’estos dies, i… sembla que alguns ho han oblidat, una pandèmia. Una epidèmia global inesperada, de la qual res no en sabíem, ni nosaltres ni ningú, que es propagava a una velocitat inaudita, arrancant-nos la vida d’entre els dits.
Un govern és, per definició, multidisciplinari. I tothom va saber de seguida què havíem de fer. Potser exactament no com ho havíem de fer, però enteníem la dimensió del que ens envoltava, i teníem ben present quines eren les competències que ens havien delegat. Jo ho sabia, em corresponia fer-me càrrec de l’afecció que la pandèmia pogués tindre en el món del treball, l’ocupació i, en bona part, de l’empresa. Amb l’equip que dirigia, tres eficients directores generals, i més de 1.500 treballadors públics vam posar la vocació de servei, el talent que poguérem tenir, la capacitat de treball i de gestió, al servei de la resolució de la crisi que ens venia a sobre.
Vam crear un equip de gestió de crisi, vam planificar amb l’antelació possible les conseqüències que la necessitat de congelar l’activitat econòmica tindria, vam dissenyar un model de comunicació honest, sincer i transparent, vam avaluar l’impacte, en tot moment vam ser conscients que l’estratègia i el full de ruta, havia de ser flexible i adaptable. Per això, quan el president ens va convocar, sense esperar cinc dies, sense esperar que els morts dels compatriotes s’acumularen en la nostra consciència, tothom va acudir amb els deures fets. Sabíem quina era la nostra feina, i la vam fer.
Però un govern, ja s’ha dit, és multidisciplinari, i calia la col·laboració entre les diferents Conselleries, i també amb el govern central. Una col·laboració que ja havíem coordinat la majoria dels responsables polítics del govern, en el meu cas, amb una relació fluïda i permanent amb el Ministeri de Treball. Per això el president, i també la vicepresidenta, sabien que la seua feina era coordinar des de la confiança, revisar des de l’assistència, i resoldre les possibles desavinences que podien sorgir entre departaments amb alguna competència que puntualment se superposés. No oblidem que era un govern de coalició que en general no és més senzill de fer funcionar que un de partit únic, però aquells dies, ni els membres del govern recordàvem que érem de partits diferents.
No ho vam fer tot bé. Ni tan ràpid com haguérem volgut. Ni vam arribar a tothom ni a tot arreu, però en tot moment es va donar la cara, es van oferir les millors solucions de les quals vam ser capaços. Jo, ja em disculparan si parle de nou de mi, encara duc tatuat al canell l’evolució de l’atur al país durant aquells anys, i a la pujada estratosfèrica dels aturats durant la pandèmia, segueix un descens vertiginós i prolongat en el temps que va fer que en pocs mesos la taxa d’atur fos inferior a la prèvia a la pandèmia. Perdonen la immodèstia, però vam salvar milers de llocs de treball, i els instruments legals de registre i aprovació d’ERTO, seran ara de gran utilitat. Tret que això també ho hagen desmuntat, com la Unitat d’Emergències.
I el govern en conjunt, no en tinc cap mena de dubte, milers de vides. Quan compares amb el que estem veient estos terribles dies, més que orgull, un ressent la sensació del deure complert, el dolor immens de la comparació.
He pensat en tot això, president Mazón, quan després d’estar amagat durant quatre hores, amb mig país sotmés a la desorganització i incompetència que representa este govern detestable, heu comparegut en una roda de premsa vergonyosament acrítica, anunciant uns grups de treball, que si tinguéreu el «gobierno de los mejores» que vau anunciar, ja estarien funcionant fa cinc dies, sense esperar ordres.
Perquè ara mateix, president Mazón, dirigiu una banda de covards incompetents que s’amaguen darrere les banderes, perquè no saben què dir, perquè no saben què fer. Una banda espantada per l’allau de solidaritat nascuda de l’amor al veí, però prenyada també de ràbia de vore’s governats pel pitjor govern possible, en el pitjor moment. I vós com a president, sou el primus inter pares, això és, el pitjor del pitjor equip.
Vau arribar al govern cavalcant aquell eslògan que feia: «Somriu, ja ve el canvi», heu de saber president, que ni quan marxeu, que ha de ser més prompte que demà, somriurem, perquè ens deixareu plorant els morts, molts dels quals s’hagueren pogut evitar amb un govern decent. Amb un govern eficient. Amb un govern.
Enric Nomdedéu, anterior secretari autonòmic d’Ocupació i director general de LABORA.
