Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa’t ací
El símptoma de la crisi és ben visible a les Carolines. Aquest barri, amb la part baixa a tocar del centre d’Alacant, ha vist passar per damunt les crisis que els últims anys han devorat tota perspectiva de prosperitat. D’origen humil, Carolines també es va inserir en la bombolla immobiliària d’inicis del segle actual. Les famílies autòctones van trobar l’oportunitat per marxar a altres zones de la ciutat, amb habitatges nous de trinca i barris recentment dissenyats per convertir les cases tradicionals de Carolines en habitatges de lloguer i traure una rendibilitat que, en aquell temps, semblava eterna i inalterable.
Res més lluny de la realitat. La crisi del 2008 va desembocar en una tragèdia visible en nombrosos desnonaments de propietaris que no podien fer front a la situació hipotecària, assumida en els anys de més benestar de la bombolla immobiliària. Amb els efectes d’aquest període encara presents irrompria una altra crisi, la de la COVID-19, especialment dura amb les classes més humils i que ha afectat, també, molts dels qui fins ara havien comptat amb un lloguer social.
És en aquest punt on s’han desenvolupat certes formes de solidaritat veïnal. La Sareb, Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, creada fa una dècada per gestionar la compravenda dels actius immobiliaris considerats tòxics, s’ha fet amb molts habitatges en què viuen famílies en situació de vulnerabilitat. Fins ara, aquestes famílies hi podien viure a canvi d’un lloguer social que la Sareb ja no vol concedir. Aquest “banc dolent”, que compta quasi amb un 50% de capital públic, només accepta que les famílies abandonen aquests pisos. El conflicte és inevitable.
És així com moltes famílies que habiten el barri des de fa anys, o fins i tot més d’una dècada, s’han convertit, a ulls de la legalitat, en okupes. És l’exemple d’una veïna colombiana que parla amb aquest mitjà sense dir el seu nom i que treballa com a empleada de la llar. Fa tres anys va entregar al Banc Sabadell el seu pis per impagament i l’entitat financera li va concedir un lloguer social de 135 euros mensuals. Quan va anar a renovar aquest contracte per tres anys més, la nova promotora, Solvia, l’entitat del Sabadell destinada a gestionar els actius immobiliaris tòxics en mans del banc, es va negar a continuar amb el lloguer social. «Només accepten que marxe fora de casa, i jo no tinc on anar amb el preu de mercat d’un lloguer», lamenta la veïna, que ha mirat de posar remei a la situació sense trobar resposta per part de Solvia, el “banc dolent” del Sabadell.
La situació d’una altra veïna és igual de dramàtica, però amb dos fills al seu càrrec. Nascuda en una ciutat andalusa, treballa com a cambrera però a hores d’ara es troba sense ocupació. Per signar un lloguer li demanen nòmines i contractes de llarga durada en vigor, una exigència difícil de complir en un sector tan inestable. El seu pis està en mans de la Sareb i ja ha rebut dues ordres de desnonament per part d’un jutjat. Les ha pogut aturar a través del seu advocat, però espera la tercera de manera imminent. Aquesta veïna forma part del Sindicat de barri de les Carolines, que fa d’intermediari entre els veïns afectats i les entitats financeres per trobar una solució. Al seu bloc hi ha deu veïns que es troben en una situació similar o idèntica.
Des de l’esmentat sindicat lamenten que les entitats financeres no consideren els veïns com a interlocutors vàlids «fins que no demostren força col·lectiva». Es queixen que els bancs «ignoren la voluntat de pagar dels llogaters» i que «només volen col·locar els immobles en mans dels fons d’inversió». «Tot allò que no és rendible no és escoltat, i en el cas de la Sareb hi ha l’agreujant que es va crear amb la meitat del capital del FROB –Autoritat de Resolució Executiva– i, per tant, és públic». Des d’aquesta entitat veïnal es queixen de la inacció institucional, tant estatal com de la Generalitat, «que podria adquirir propietats i no ho fa, atès que si la Sareb trau a la venda una propietat, per la llei valenciana d’habitatge, una institució pública té el dret preferent de compra». Denuncien, en aquest sentit, que la màxima institució valenciana «no està sent proactiva» i critiquen, també, l’anunci de 20.000 habitatges públics emès per la Conselleria del ram. «No s’adonen que no és un problema de falta de pisos, sinó que hi ha pisos buits i gent al carrer», diu aquest membre del sindicat, que viu de lloguer en un pis situat en una quarta planta sense ascensor i pel qual paga 600 euros.
Alhora, alguns sospiten que la negativa de renovar lloguers socials per part de les entitats bancàries obeeix a un intent de “turistificar” el barri, que es troba a pocs metres del centre d’Alacant i que podria sumar-se a aquest model econòmic consolidat en altres barris humils de grans ciutats costaneres. Segons aquestes fonts, tot just abans de la pandèmia es van comptabilitzat 200 pisos turístics a les Carolines i més d’una vintena d’immobiliàries.
Hi ha, però, qui també denuncia la «inseguretat» generada al barri per, diuen, les famílies que habiten en aquests immobles en situació d’okupació. Molts dels mateixos okupes denuncien, de fet, que en certs carrers de les Carolines hi ha una conflictivitat latent, però se’n desmarquen. Des del sindicat lamenten l’equiparació que, diuen, en alguns casos s’està fent entre okupació i inseguretat, «com si foren fenòmens simultanis». Una veïna amb qui parlem considera que «no cal estar okupant un pis per tindre un comportament incívic», i ho exemplifica amb el fet que un fill seu va quedar ferit d’un braç per un petard llançat des de la finestra d’una casa habitada legalment per una família. Alhora, tot i ser conscients que en alguns carrers no es dissimula el tràfic de drogues, alguns veïns del barri i membres del sindicat també recorden que «el capitalisme s’ha beneficiat d’aquesta vulnerabilitat instal·lant-hi cases d’apostes, que són legals però provoquen tendències a la ludopatia i a altres fenòmens indesitjables que segons quins veïns no denuncien tant».
Els consultats tenen clar, això sí, que aquest relat de la inseguretat pot ser un brou de cultiu útil per al PP i per a Vox en les properes eleccions a l’Ajuntament d’Alacant. I que si aquests partits encara no han alçat la veu és perquè el Partit Popular ostenta l’alcaldia de la ciutat i compta amb el suport extern del partit ultradretà. «Si estigueren a l’oposició ja haurien mirat de traure profit», alerten.
