Estic cansada de plorar. Cansada de la tristesa que se’ns assigna com si formara part del que significa ser dona. Cansada que el món actue com si el dolor fora una vocació femenina. Però este cansament no és una rendició. És un punt d’inflexió. El moment exacte en què deixen de caure llàgrimes i comença la ràbia.
Este any portem 79 feminicidis, 95 dones assassinades pel fet de ser dones el 2024. Són xifres que colpegen, però no conten tota la història. Perquè la violència no és només l’assassinat: és també la vida prèvia, l’estructura que l’alimenta.
Hi ha una violència que no ix als informatius: la que s’amaga en els treballs que sostenen la vida, els que es fan en negre, que destrossen cossos, els que mai es reconeixen. Les dones que netegen cases, que cuiden persones majors, que mantenen la dignitat dels altres mentre la seua pròpia és precària. Dones migrants, racialitzades, moltes vegades sense contracte, sense drets, sense cap protecció. El món funciona gràcies a elles, però elles continuen invisibles. Eixa violència estructural és tan real com una bufetada, però hui dia més silenciosa.
I no totes patim la violència igual. Les dones trans continuen sent blanc de l’odi, de l’exclusió, de la burla i de la deshumanització. La transfòbia és també violència masclista, perquè castiga qualsevol expressió de feminitat que no obeïsca la norma patriarcal.
També les dones migrants o musulmanes suporten una doble o triple càrrega: masclisme, racisme i islamofòbia. La seua vestimenta, el seu accent, la seua pell o la seua procedència són convertits en excusa per a desconfiar d’elles, per a menysprear-les. Sense elles el feminisme es torna estret i incomplet.
Una altra violència que mai ix en els discursos oficials, però que és tant cruel com quotidiana és la violència econòmica que empresona moltes dones majors (i algunes joves). Dones que, es troben atrapades en matrimonis que no poden abandonar perquè la seua pensió o la seua vivenda depén del marit. Dones que, en teoria, tenen dret al divorci, però que, en la pràctica, no poden permetre’s exercir-lo sense condemnar-se a la pobresa. Esta és la cara més crua d’un sistema que ha invisibilitzat el treball domèstic durant dècades i que, en la vellesa, presenta la factura. Això també és violència masclista. Violència econòmica, institucionalitzada i tolerada.
I després hi ha la culpa, per tot, constant, sobretot per com vivim la nostra feminitat i la nostra sexualitat: si la gaudim obertament, si la lluïm, som acusades de sexualitzar-nos i, si fem el contrari, som acusades de retrògrades. Si ets la Zowi, està malament; si apareixes vestida de monja, com Rosalía, també està malament, perquè la moral dominant sempre troba un motiu per a criticar-nos, encara que el nostre acte siga totalment oposat al precedent. Ser dona és estar sempre en el punt de mira: jutjada per tot i per res, atrapada entre dos mons que mai no ens deixen tranquil·les.
Però hi ha victòries, moltes conegudes i d’altres les estem descobrint, com el consentiment, la gran última revolució feminista. Ara sabem parlar de límits, de desig, de respecte. Hem avançat en qüestions que abans eren tabú: hem posat sobre la taula que el nostre plaer, la nostra autonomia, són inviolables. Que ningú té dret a imposar-se sobre el nostre cos. I això, potser, és una de les victòries més grans de les feministes més joves.
Deia que estic cansada de plorar, però de tant en tant, també d’explicar. A les feministes, a banda de la lluita i la reflexió se’ns ha afegit la càrrega pedagògica. Resulta que també hem de ser amables, didàctiques i pacientíssimes. Sempre disponibles per a explicar-los als homes el bàsic, el que ja haurien d’haver entés fa dècades. I sincerament, és esgotador. És una manera més de mantenir-nos ocupades, distretes, controlades. Mentre els fem classes particulars de feminisme, ells continuen vivint el seu privilegi. Doncs mire, ja n’hi ha prou. Que facen la seua part. No és el nostre deure educar-los eternament ni ser una guarderia emocional d’homes que no volen revisar-se. És una lluita política. Si volen estar-hi, que hi entren i remen a favor.
Mentrestant, les institucions que haurien de protegir-nos estan governades directament per qui nega la violència de gènere, ajuntaments governats pel PP i Vox, com el d’Elx, Alacant, Castelló o València desmantellen polítiques essencials per a la igualtat.
I això passa també amb el nostre dret sobre els nostres cossos: l’accés a l’avortament encara és un camp de batalla. Tot i ser legal, moltes dones a l’Estat Espanyol són obligades a recórrer a clíniques privades per poder interrompre un embaràs. Esta situació evidencia que la llibertat sobre els nostres cossos no és completa, que la nostra autonomia continua condicionada.
Per això, quan dic que estic cansada de plorar, no parle d’una fragilitat íntima. Parle d’un cansament col·lectiu, heretat de generacions que han estat sempre “fortes” perquè no els quedava cap més remei. I esta força no podem continuar regalant-la a un sistema que ens la xucla.
Ara la força la volem per a la lluita. Per a posar límits. Per a dir prou. Per a exigir que la vida siga vivible per a totes: les que cuiden, les que netegen, les que migren, les que transiten, les que resen, les que estimen més enllà del que és tradicional, les que no encaixen en la norma, les que encara no han tingut mai veu.
Hem plorat prou.
Ara toca fer tremolar el món.
Marian Campello Moreno és membre de l’Assemblea 8M d’Elx.
