-El PP governa Alfafar des del 2011 amb l’alcalde Juan Ramón Adsuara, i els bous han sigut una de les seues polítiques centrals.
-Sí, i també el PSPV ha autoritzat els esdeveniments taurins en diferents èpoques. Hi va haver un alcalde socialista totalment contrari a aquests actes i no els va consentir durant quatre anys, però ací és habitual que PP i PSPV tinguen la mateixa postura davant aquests mal anomenats «espectacles».
-El PP els continua promocionant, imagine que en connivència amb els col·lectius taurins.
-Sí, hi ha dues associacions, una de bou en corda i l’altra que fa esdeveniments com ara «la cagà del manso» o el bou embolat.
-Quins actes taurins es promocionen a Alfafar cada estiu?
-La volta de bou en corda és l’espectacle més tranquil i menys feridor, però també tenim els bous al carrer, «la cagà del manso» i sobretot el bou embolat, que és molt violent.
-Quina despesa generen aquests esdeveniments?
-Despesa municipal directa no en tenen, tot i que l’alcalde ja ha fet una despesa directa per primera vegada de vora 2.000 euros. El que sí que s’ha fet, molt intel·ligentment, per part de molts polítics que promouen aquests espectacles o tenen una posició feble és no donar diners, però evidentment fer aquests espectacles, més encara al carrer, exigeix una despesa de Policia Local, d’ambulàncies, un projecte urbanístic per a graderies… Per tant, la despesa no és directa, però assoleix vora els 10.000 euros amb facilitat. I enguany, per primera vegada, l’alcalde ha fet una assignació de vora 2.000 euros a cada entitat taurina. Al remat veuen que això els dona popularitat. Cal recordar que Alfafar té una mena «d’efecte crida», ja que hi ha pocs pobles al voltant que facen esdeveniments taurins. Ni tan sols la ciutat de València n’ha fet durant les dues anteriors legislatures, amb Joan Ribó com a alcalde, tot i que ara amb María José Catalá la cosa ha canviat. Durant huit anys Alfafar ha sigut un dels pobles de l’Horta Sud en què s’han desenvolupat aquests mal anomenats espectacles.

-Creu que els bous donen vots a l’alcalde d’Alfafar?
-És un tema interessant. En general crec que per a molts alcaldes i alcaldesses, i ja no parle de partits sinó de persones, llevar els bous seria una mesura que es consideraria impopular. Això és així. Jo no tinc calculat si a Alfafar llevar els bous restaria vots a l’alcalde. És molt difícil fer un estudi en aquest sentit. Sí que n’hi ha un gran rebuig, quan parlem amb gent constatem que els bous no agraden. Però al mateix temps s’ha posat de moda allò de la «llibertat», allò de dir que «si els bous no t’agraden, no hi vages». La lluita per acabar amb això és un tema d’educació, un tema d’anar a poc a poc a les escoles i a tot arreu intentant canviar mentalitats, un treball que costa i que s’ha de fer a llarg termini, però crec que aquest és el camí. Quan s’implicaran els polítics a fer una reforma real en aquest sentit? Quan hi haja un rebuig real per part de la societat. I això, per desgràcia, hui no existeix. Crec que és honrat dir-ho.
-De fet, la seua coalició, Compromís, també ha permès la celebració d’esdeveniments taurins en pobles en què ostenta l’alcaldia.
-Sí, aquestes contradiccions existeixen. I són serioses, perquè al cap i a la fi aquesta mesura hui es podria considerar impopular en segons quins llocs. I a voltes no hi ha la valentia que sí que va tindre Ribó a València o que sí que van tindre alguns companys en altres pobles.

-Vostè mateix ha tingut enfrontaments verbals amb l’alcalde d’Alfafar als plens municipals al voltant d’aquesta qüestió.
-Més que enfrontaments, el que continuem dient és que no hi pot haver una sola veu en un poble. Hi ha gran part del poble que no està d’acord amb aquests esdeveniments per diversos motius. Nosaltres, per exemple, en la primera legislatura vam plantejar una moció per a prohibir aquests espectacles taurins, i evidentment PP i PSPV van votar en contra. En segon lloc, hi ha un problema real en el recorregut dels bous al poble d’Alfafar, perquè n’hi ha una afecció directa al nostre patrimoni: hi tenim un col·legi, el Remedios Montaner, amb un entorn afectat perquè la gent puja a les baranes i embruta el carrer. Quan diem que canviem el recorregut també ens ho neguen. Després, per complir una llei que és paupèrrima i que no serveix per a res des del meu punt de vista, com a persona afectada pel patiment animal, però que és la que hi ha, tenim l’obligació de protegir la infantesa i de vigilar l’aforament perquè no s’hi introduïsquen persones que moltes vegades per consumir el que siga no estan en condicions per a participar-hi. Aleshores demanem fer l’esdeveniment en una plaça portàtil i també ens ho neguen. Perquè, què hi ha darrere d’això? Dues qüestions: un tema de despeses, perquè una plaça portàtil costa diners; i sobretot una cosa molt important, que si aquests esdeveniments s’allunyen de la visibilització general del poble la cosa canvia: només hi va qui està interessat, es pot controlar amb facilitat qui hi entra i qui no i es pot protegir la infantesa de veure aquestes coses, sobretot el bou embolat, que no té nom. Aleshores, estem intentant canviar les coses des de la nostra escassa força, però sí que hem aconseguit obrir un debat a Alfafar, sí que es diu alguna cosa sobre aquests esdeveniments. I cal anar avançant. Per últim, jo vaig fer un prec a l’alcalde fa uns mesos perquè fera una reflexió per avançar un poquet en el fet que almenys no donara permís per celebrar el bou embolat. Però el que em va contestar l’alcalde va ser que ell està per la tradició, com si aquesta paraula ens eximira d’atemptar contra els drets d’animals o persones. Tradició també era el circ romà i ara seria impensable. La paraula tradició no ens pot protegir de tot. L’alcalde també es defensava dient que hi ha estudis a favor i en contra sobre si el bou pateix durant la celebració del bou embolat. Clar, ens quedem perplexos. Cal tindre clar que un alcalde o alcaldessa no té l’obligació de donar permisos per a celebrar esdeveniments taurins en un poble. Celebrar-ho és una decisió política, i negar-se a fer-ho pot ser una decisió molt impopular. Cal reconèixer-ho.