El títol que encapçala aquestes línies no és meu, pertany a un llibre que recull els articles de premsa de l’escriptor català Manuel de Pedrolo i Molina (1918-1990). Cal protestar fins i tot quan no serveix de res (Edicions el Jonc, 2000) recollia els articles de Manuel de Pedrolo publicats en el diari Avui, la revista Serra d’Or, Diario de Barcelona i Tele/Estel, sobre plantejaments socials i ideològics de l’escriptor, que foren publicats des del 1964 fins al 1989.
Però no vull precisament fer cap biografia de l’escriptor nascut al municipi de l’Aranyó, a la comarca catalana de la Segarra, sinó agafar aquesta frase deu anys després que faltara a la capital barcelonina per a posar en valor la necessitat d’exercir els nostres drets com a ciutadans i ciutadanes davant les Administracions Públiques, o com a consumidors i consumidores, etc.
I em remetré a un capítol que va tindre lloc a l’estació de RENFE/ADIF de la veïna localitat de Villena el passat 2 de juliol. Vaig assistir amb temps suficient amb la intenció de treure un abonament de Mitjana Distància Villena-València, ja que, la nostra capital és una ciutat que solc visitar per un motiu o altre. Ben segur, el lector o lectora sabrà que pel meu treball, relacionat amb les noves tecnologies, no hauria de tindre massa problema a traure’m l’abonament en les màquines que estaven disposades a l’estació, ho vaig fer i vaig anar a esmorzar. Quan esmorzava, vaig intentar vincular l’abonament físic amb l’aplicació instal·lada al meu telèfon mòbil per a validar des de l’iPhone el viatge que havia de fer posteriorment, però no va ser possible. Vaig tornar a l’estació i després de fer cua, la treballadora i el treballador que estaven en la finestreta em van dir que no era possible vincular-ho, i de fet, tampoc no podien validar-ho, que haurien de cancel·lar l’abonament, fer-ne un de nou, i llavors ja podria validar a través de l’app, però cap cartell ho advertia a les màquines. Que eixes coses passen en ple segle XXI, no és normal, encara que es vulga fer veure així. Vaig accedir a l’única possibilitat que em van donar, els minuts passaven i sembla que el programa que utilitzaven no funcionava amb suficient agilitat, per la qual cosa es van disculpar.
Quina va ser la meua sorpresa, quan el temps passava i l’hora d’eixida del tren s’acostava, però, com és costum, el comboi arribava tard a l’estació. Finalment, van poder fer-me l’abonament i em van preguntar si volia que em validaren el viatge per a agilitzar el procés i poder agafar el tren que hauria d’arribar imminentment a l’estació, tot i que l’únic que s’acostava era l’hora d’eixida i no el comboi, a la qual cosa vaig accedir. Però RENFE tenia una nova sorpresa, quan des de l’altre costat de la finestreta em demanaven novament disculpes, comentant-me que no podien validar el viatge. Com era això!? Em van explicar que menys de cinc minuts abans del viatge no es podia validar, vaig fer veure que el tren arribava amb retard i que hi havia temps de sobra, però vaig rebre la negativa per resposta, ja que l’hora que “comptava” era l’hora oficial d’eixida del tren i no l’hora real a la qual hauria d’eixir, que, ja s’encarrega la nefasta RENFE que siguen hores diferents. Tot i que, gràcies a l’aplicació “ADIF”, que acostume a consultar, no perd el temps en les estacions. De fet, els recomane encaridament que la descarreguen al seu mòbil des de l’App Store o la Play Store, depenent si tenen iOS o Android com a sistema operatiu al seu telèfon.
Finalment, vaig agrair a la treballadora i el treballador que em van atendre, que, he de dir que van tindre un tracte i comprensió immillorable en la seua labor. Vaig eixir de l’estació, no sense una important indignació amb aquest servici públic que dia a dia, mes rere mes, any rere any, ix dels meus impostos, i dels seus també, i que sempre dona un servici deplorable. Finalment, vaig acabar desplaçant-me fins a Xàtiva en cotxe, agafant un rodalia, única possibilitat per poder arribar a temps a la cita d’àmbit professional que tenia a València.
Una vegada a la bonica estació del Nord, mentre buscava eixir a l’exterior i agafar el metro, una persona que no coneixia de res, va cridar la meua atenció en anglés, em va demanar si podia ajudar-la amb les màquines per traure un bitllet a Castelló de la Plana. Les màquines automàtiques per treure el bitllet no funcionaven com tocava, com era possible que en una estació tan important la principal de València no tinga aquest servei en condicions? Una situació en la qual també es va veure implicada una altra dona, qui també em va demanar ajuda.
L’endemà, vaig decidir canalitzar la meua indignació, com faig habitualment, posant una queixa a través del web de RENFE amb el meu usuari, demanant explicacions pel mal funcionament de les màquines en les dues estacions, i també per l’absurd sistema de no poder validar els bitllets, quan els trens quasi sempre arriben tard, queixant-me, de pas, del mal funcionament en els horaris dels combois. Queixa a la qual vaig rebre resposta per part de RENFE, tot s’ha de dir.
Siga com siga, sembla que per deixadesa, per poc costum, per no complicar-nos la vida, per desconeixement o falta de temps, no protestem, no reclamem o deixem córrer les coses. Fins i tot, no ens queixem per por, per no molestar o per si ens trobem la resposta inesperada. He de dir que no entenc aquesta postura, cal protestar, perquè sí que serveix d’alguna cosa. Val a dir, que, en l’àmbit personal, en els últims mesos, a banda de l’esmentada queixa a RENFE i unes quantes més a la mateixa companyia, he reclamat tots els retards que han tingut, tornant-me de seguida l’import d’indemnització al qual tenia dret pels repetits retards. Altres organismes, com ara l’Agència Tributària, SUMA o la Conselleria de Sanitat, també han rebut les meues queixes formals, i he de dir, que després de dues queixes a les dues primeres entitats esmentades i una a l’última, han solucionat els motius de les meues reclamacions. Posaré especial atenció a la reclamació realitzada a la Conselleria de Sanitat, especialment efectiva, ja que, vaig rebre a l’endemà una telefonada per a citar-me amb l’especialista, després d’haver passat per la consulta privada, tot s’ha de dir.
I és que sembla que corren temps difícils per a la protesta, quan commemorem cinquanta anys de la mort del dictador -que no de la dictadura-, que va seguir anys després, sembla que el seu esperit continua viu. Fins i tot en les opinions de gent jove que no ha patit el seu règim, tampoc l’hem patit qui hem nascut als huitanta, naturalment, però tot i això, i davant la falta d’esperança en un futur millor amb temes cabals com l’habitatge o aconseguir una ocupació estable i de qualitat, es mostren favorables a un règim autoritari, sense saber ben bé per quina raó o raons el defensen, quan són preguntats.
Siga com siga, proteste, exigisca, queixe’s, faça valdre els seus drets, reclame… faça-ho amb arguments, de forma educada i, si pot ser, faça-ho en la nostra llengua, en valencià -té tot el dret, encara que siga un organisme estatal-, perquè si els servicis públics poden funcionar, és gràcies als contribuents, qui hem de millorar-les amb les nostres reclamacions, si no és així, l’onada privatitzadora neoliberal s’emportarà els serveis públics, que són de totes i tots i que tantes dècades i tanta lluita han necessitat per a conquerir-los, i amb ells, també se’ns emportaran a nosaltres.
Eduard Garcia Molina és membre de Decidim.
